Dimecres, 04 Desembre 2013 20:08
En la mort de Joana Raspall
L’escriptora, lexicògrafa i activista cultural Joan Raspall ens ha deixat aquesta matinada a Sant Feliu de Llobregat, on ha residit durant els més de cent anys de vida. Res feia presagiar aquest desenllaç divendres passat, quan a l’acte oficial de Cloenda de l’Any Raspall, la poeta va estar sempre sol·lícita i somrient, escoltant amb atenció les actuacions instrumentals i corals basades en la seva obra i els petits parlaments protocol·laris. També, rebent amb gratitud l’obsequi de molts nens i nenes de Sant Feliu, que no es van poder estar de saludar ‘la seva segona àvia’, tal com va dir Joan Dausà, que conduïa l’acte amb Maite Carranza.
La mort sempre ens sobta, encara que sigui als 100 anys, però en el cas de Joana Raspall ha estat un ‘ben viure per un ben morir’. Avui valorem el llegat Raspall com un llegat immens que ateny la poesia, la narrativa, el teatre , el periodisme i la lexicografia , amb els seus tres diccionaris. Amb motiu de la commemoració del seu centenari, en allò que hem anomenat l’Any Raspall, l’ immens llegat Raspall s’ha pogut posar a disposició dels seus lectors. Així, aquest Any Raspall ens deixa 6 publicacions noves: el recull de la seva poesia completa Batec de paraules (Ed. El cep i la nansa), que engrandeix el corpus poètic conegut de l’autora amb 191 poemes inèdits que la pròpia Raspall va triar per a l’edició . També publicacions noves per al públic més jove: 46 poemes i 2 contes (PAM); Joana de les paraules clares , de Muntsa Fernàndez amb poemes de la Joana (Ed. El cep i la nansa); Divuit poemes de Nadal i un de Cap d’Any, il·lustrat per Ignasi Blanch (Ed. Mediterrània); Poemes per a tot l’any, amb il·lustracions de Montse Tobella (Ed. Baula) i només fa dos dies apareixia El retrat de l’avi, en alfabet Braille (ACIC).
Amb més de dues-centes activitats realitzades a tot el territori, tres exposicions, tres cantates , la commemoració del seu centenari que es va tancar oficialment el dia 29 de novembre, però encara té activitats programades per a aquest desembre i per al primer trimestre de l’any que ve. El centenari ha significat una oportunitat per conèixer i per reconèixer millor la figura i l’obra de Joana Raspall i de començar a situar-la en el lloc, alt, que es mereix dins la nostra literatura.
Formada en el projecte de la Catalunya noucentista, que beu del projecte civilitzador i modernitzador que té en la cultura i l’ensenyament els punts de suport més importants. La seva formació a la mítica Escola Superior de bibliotecàries fundada el 1915 amb el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Lluís Nicolau d’Olwer o el mateix Pompeu Fabra entre l’equip professoral, a part d’una bona formació la Joana hi va rebre aquest sentit de pertinença a un projecte que havia de dur el país a les cotes més altes en matèria social i cultural, i que es concretava també en la defensa d’uns valors essencials com la integritat, el rigor, la professionalitat, la generositat i l’esperit de servei envers una causa col·lectiva. Bé sabem que les conseqüències de la Guerra civil no van permetre la continuïtat d’aquest projecte, però tota aquesta generació va quedar marcada per una manera de ser i de fer, que ens ha pervingut fins avui, per tal que les generacions futures ens en fem mereixedores i siguem capaces d’agafar-ne el relleu i continuar-lo endavant.
Amb aquest pòsit, Joana Raspall inicia de ben jove la seva professió de bibliotecària, la qual li acaba de donar una formació sòlida feta de lectures abundants i profitoses que anirem retrobant de maneres ben diverses en tota la seva literatura –iniciada en plena adolescència encara que no publicada per motius que malauradament tots coneixem -, i en la diversitat de gèneres que ha anat conreant: narrativa llarga i breu, teatre i, la més abundosa, la poesia. En la poesia de Joana Raspall hi trobem flaires de tota la nostra tradició poètica. La que li toca de més a prop com l’exigència de Carles Riba, el seu mestre estimat que ja als anys 20 li escrivia en una tanka, segurament com a conseqüència de les converses que ambdós mantenien sobre poesia: La Poesia?/Cal cercar-la on tu ja saps/ que és, com la Gràcia/ o l’aigua pura i dura/d’una font emboscada. Tanka del mestre, a la qual Joana Raspall responia anys després en un diàleg poètic amb el mateix estrofisme: Vull captar ecos/ de la ‘font emboscada’,/ al seu mestratge/ Que l’aigua pura i dura’/ pugui arribar-me als llavis! Però hi haurà molts més ecos en la poesia de la Joana. Per exemple, la facultat per trobar nou sentit a les paraules i l’essencialisme de Josep Carner. La fascinació per la natura i la facultat per observar-la i fer-nos-la propera i evident a través dels seus gèneres més populars de Josep M. de Sagarra o Tomàs Garcés. L’adopció d’aquesta forma més breu i concisa de la poesia lírica japonesa on l’evocació d’un instant queda atrapat per sempre gràcies a la força de les paraules que és l’haiku, o també la tanka, conreada per poetes de totes les generacions amb exemples tan afortunats de Leveroni, companya d‘estudis, fins a Felícia Fuster, passant per Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol o Josep Palau i Fabre i altres poetes de les generacions més joves.
La seva manera de fer poesia fa que interpel·li els poetes que l’han precedit, que vagi més enllà sempre amb resultats on el vitalisme hi és present. Companys de generació com Joan Vinyoli o Joan Teixidor també són de manera indirecta en la seva obra poètica. Joana Raspall hi imprimeix el seu propi segell, fet de rigor, d’honestedat, la seva poesia conté una gran elegància formal, l’exhibició d’un ofici ben après on res no grinyola, on l’essencialitat és un dels valors aconseguits, junt amb la plasticitat i el to vitalista. La poesia de Joana Raspall, tota ella destil·la ofici, emocions, saviesa, i unes grans dosis d’observació i no és mai gratuïta. Sempre proposa al lector una reflexió, un dubte, una admiració.
Amb aquest bon ofici i la plena disposició a servir culturalment el país en allò que li mancava, La Joana no va dubtar ni un moment a dedicar bona part de la seva obra literària als lectors més joves, per tal que tinguessin un bon coixí literari on agafar-se. Així, junt amb companys escriptors fins i tot més joves com Josep Vallverdú, Joaquim Carbó, Emili Teixidor o Josep Albanell, entre d’altres, van exercir la generositat d’omplir aquest buit del nostre sistema literari i començaren a fer literatura de qualitat destinada al futur de les nostres generacions lectores, per tal –com he dit- que tinguessin un bon model del qual partir. Ells van haver d’inventar una tradició quasi inexistent a casa nostra, bevent, en el cas de la poesia, de Verdaguer, de Maragall, del mateix Carner o de Sagarra. Aquest esforç reeixit és just de dir avui que a aquests autors mai no els ha estat compensat, els quals han hagut de fer esforços per no quedar estigmatitzats en el que s’ha mal considerat un subgènere literari que ells van dignificar amb obres de primer ordre tot i –repeteixo- no tenir cap tradició consistent on agafar-se.
Però si les 33 obres literàries publicades de Joana Raspall –i n’hi ha moltes més esperant treure el cap des del calaix- ja són de per si un gruix d’obra admirable, la nostra autora, fent-se seus els mots d’Espriu, havia vingut per ‘salvar-nos els mots’ amb tota una tasca lexicogràfica que es concreta en tres diccionaris que, per a la gent de la meva generació i les generacions més joves, han estat i continuen essent una eina fonamental i que han ajudat a fer de la nostra llengua un sistema molt més complet i ordenat. El per què, ens el diu la Joana en aquest poema:
Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén…
perquè als mots hi ha l’ànima
de tota la gent!
No deu ser casualitat que la Joana vingués al món just l’any que s’aprovaven les Normes ortogràfiques de la llengua catalana. I és que tal com manifesta en aquest haiku del llibre Arpegis, ‘Cada paraula/és un batec de vida/ que vol donar-se’. I, així, la Joana ens ha anat regalant tots aquests batecs destinats a mantenir viva i en bona salut la nostra llengua.
Torno a l’essencialitat de la seva poesia, servida des de la maduresa, amb aquest altre haiku –forma estròfica definida per Carner com a rara i tènue flor de l’exotisme japonès [...] completament objectiva’, com a ‘visió exquisida i arbitrària de les petites belleses del món sensible’, que resumeix molt bé el que la Joana ha entès que era el seu paper: ‘Entomo l’aigua/ i em faig canal per dar-la/ a qui sedeja’.
Gràcies, Joana, per haver estat el canal d’una aigua tan preciosa, per ser la transportadora del nostre patrimoni lingüístic i literari, per beure de la tradició i fer-nos-la -renovada- ben present i viva entre nosaltres, assedegats.
Avui ens has deixat i ja t’enyorem, però ens queda el teu testimoniatge i la teva obra, que ens acompanyarà ja per sempre, perquè s’ha acomplert el teu desig:
Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.
Un article de Carme Arenas, comissària de l'any Joana Raspall, publicat la revista digital NÚVOL.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada