Vull
No vull durar com una pedra. Viure!
Fent i
desfent els llaços, com la boira;
fent i
desfent camins, com la riuada;
fent i
desfent cançons, com els ocells.
No vull passar serena com
la lluna,
sinó esvaïda en plor, com
la rosada,
o exultant, com les flors
en primavera,
i forta i juganera com el
vent.
No vull anar llençant
bocins de vida
com fulls de calendari,
tant inútils,
quan han complert la
tasca marcant dies.
Vull deixar
amors i somnis i paraules
que durin més que jo, al
cor dels altres.
Joana Raspall 1979
Vindrà la
mort
Vindrà la mort i
la rebré amb recança.
No hauré assolit
traspassar la frontera
de les
limitacions que té la ment.
El meu desig no
haurà estat prou ardent
ni prou constant
a cercar la passera
que condueix a la
suprema estança.
Hauré perdut la
vida, o l’he guanyada
teixint l’opac
sentit de cada dia?
Hauré assumit el
pes del meu destí
usant la carn i
el seny que viu en mi?
He estimat més el
mur que em recloïa
que no l’espai
obert a la volada?
Em dol haver de
ser allò que resta
corrupte i
oblidat dintre la terra.
Em dol no saber
vèncer aquesta por
de perdre peu
anant amunt, que no
em deixa ser res
més que una desferra
per escombrar
quan s’ha acabat la festa...
Si vaig de buit,
Senyor, en l’hora dura
del meu traspàs,
ompliu Vos la mesura!
Joana Raspall 1982
..............
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada