divendres, 12 de desembre de 2014

entrevista a "El Llobregat" de novembre.

  Noviembre 2014 - Edición N° 95
Entrevista del Mes 27

“Us preguntareu per què volia escriure tants versos per nens; no volia que quan jo morís es quedessin sense”

MARINA YEVES

“Ells van decidir que el català, no, però jo vaig
triar el català, sí”. La gran defensora de la
llengua catalana Joan Raspall ha fet, aquest 4
de desembre de 2014, un any de la seva mort.
L’escriptora i poetessa sanfeliuenca va morir
al seu domicili als 100 anys d’edat, just quatre
dies després de la celebració de l’acte de cloenda
de l’Any Joana Raspall que es va dur a terme
durant el 2013.
Es pot considerar una supervivent de l’època,
que va presenciar els esdeveniments que han
marcat la resta de la història catalana, moments
que vam poder compartir en una amable trobada
en la que va ser una de les últimes entrevistes de
Joana Raspall. Durant aquesta entrevista, vam
recórrer, de la mà de la Joana, un camí per la
seva vida i història. Com una metàfora, i tal com
diu en el seu llibre Jardí vivent, la seva historia la
divideix en violetes, margarides, roses i punxes,
i pensaments.
Ara, El Llobregat recupera part d’aquesta
entranyable entrevista on apart de respondre
a les preguntes, Joana Raspall obre les portes
del seu passat per ensenyar la seva vida i
la seva lluita per la llengua i per la dona.
Transmetia proximitat, vitalitat i entusiasme
per la llengua, era afortunada perquè tenia la
capacitat d’il·lusionar a tothom que l’envoltava.
Mostra la seva tossuderia per apropar la poesia
a la gent jove: “us preguntareu per què volia
escriure tants versos per nens, i la resposta és
que no volia que quan jo morís aquests nens es
quedessin sense versos”, deia. Abans d’acabar,
com a bona escriptora i poetessa ens ensenya
alguns dels seus llibres, que els guardava en
petites caixes com si fossin els seus tresors més
preuats i ens fa sentir afortunats mentre llegia
en veu alta alguns dels seus poemes. Gràcies
Joana!
-Quin creu que ha estat el paper de la dona
a la historia des d’un punt de vista social?
-Estic convençuda que la dona ha avançat,
que no podia quedar-se parada en el passat,
havia d’avançar i no quedar-se endarrerida, i tot
això ha estat gràcies a que les dones han anat
aprofitant cada moment, s’han aferrat a totes les
oportunitats que se’ls ha presentat i han sortit
endavant.
-Com va viure la segona república, la guerra
civil i finalment l’etapa del franquisme?
-La situació durant tots aquells períodes va
ser confosa, però no com a dona, sinó ja com
a persona. Durant el període de la República,
gràcies a les meves vivències i sensacions, puc
dir que la dona era molt igual a l’home, però tot
i que més tard va arribar el franquisme, no es
va produir cap canvi. Tot i així “Jo vaig seguir
fent el que feia sempre, vaig seguir fent la meva
manera de fer...”.
-Sabem el cas de la Caterina Albert que va
haver d’adoptar el pseudònim de Víctor Català
per poder difondre les seves obres. Va ser
difícil per vostè endinsar-se en el mon literari?
-Jo no vaig tenir cap tipus de problema en
aquest àmbit, no vaig haver d’utilitzar cap
pseudònim per poder publicar les meves obres
de versos per a nens. Però una de les anècdotes
que si recordo és que quan vaig publicar el meu
primer llibre que és “Petits poemes per a nois i
noies” (1981) el van publicar de seguida, es més,
em van demanar que l’escrivís. Va ser amb el
meu segon llibre Bon dia, poesia(1996), quan no
trobava editorial que me’l publiqués. Per això va
trigar tant a sortir d’un a l’altre.
-Quan vostè era petita tenia algun somni
que més tard va poder fer realitat?
-Jo de petita volia ser una artista de cine.
Però em vaig trobar que va arribar un punt en el
que vaig parar a pensar, i veia que als nens a les
escoles no els hi feien cap classe de literatura i a
mi em resultava necessari el fet de que algú els hi
pogués ensenyar. Quan els hi feien la pregunta:
“Què sabeu de poesia?” els nens responien
amb uns versos que deien: “Cuentan de un
sabio, que un día...” llavors va ser quan em vaig
adonar de que els nens sabien el mateix que jo
quan era petita i això havia de canviar. Era un
clar indicador de que l’educació no anava a més.
-Recorda alguna anècdota relacionada amb
la situació de Catalunya en aquells temps?
-Si, un fet que recordo es que a casa meva,
quan era petita, la meva mare era la que més
cultura tenia i es va trobar submergida en una
família sense cultura. Ella era francesa, i tota
la cultura adquirida que tenia l’havia rebut a
França. El motiu pel qual la meva mare sabia
català era gràcies a les reunions que el seu pare
tenia amb catalans que vivien a França, ell vivia
allà perquè era desertor.
-Creu que en aquests moments la dona està
plenament introduïda a la societat i ,per tant,
dir que es igual a l’home?
-Sincerament, si crec que la dona actualment
està introduïda a la societat i que és igual a
l’home.
-Quin consell ens donaria vostè a les noves
generacions per a mantenir i continuar el
treball fet per les dones des del segle XIX?
-Quan estem convençuts i pensem que una
cosa és realment necessària i la realització
d’aquesta cosa ens fa feliç, fem-la!, quan desitges
fer una cosa l’has de fer. Hem de buscar a alguna
persona o un grup de persones que pensi com
nosaltres i amb la seva ajuda portar a terme el
nostre desig perquè com més persones siguem,
més se’ns escoltarà.


“Ells van decidir que el català, no, però jo vaig
triar el català, sí”. La gran defensora de la
llengua catalana Joan Raspall ha fet, aquest 4
de desembre de 2014, un any de la seva mort.
L’escriptora i poetessa sanfeliuenca va morir
al seu domicili als 100 anys d’edat, just quatre
dies després de la celebració de l’acte de cloenda
de l’Any Joana Raspall que es va dur a terme
durant el 2013.
Es pot considerar una supervivent de l’època,
que va presenciar els esdeveniments que han
marcat la resta de la història catalana, moments
que vam poder compartir en una amable trobada
en la que va ser una de les últimes entrevistes de
Joana Raspall. Durant aquesta entrevista, vam
recórrer, de la mà de la Joana, un camí per la
seva vida i història. Com una metàfora, i tal com
diu en el seu llibre Jardí vivent, la seva historia la
divideix en violetes, margarides, roses i punxes,
i pensaments.
Ara, El Llobregat recupera part d’aquesta
entranyable entrevista on apart de respondre
a les preguntes, Joana Raspall obre les portes
del seu passat per ensenyar la seva vida i
la seva lluita per la llengua i per la dona.
Transmetia proximitat, vitalitat i entusiasme
per la llengua, era afortunada perquè tenia la
capacitat d’il·lusionar a tothom que l’envoltava.
Mostra la seva tossuderia per apropar la poesia
a la gent jove: “us preguntareu per què volia
escriure tants versos per nens, i la resposta és
que no volia que quan jo morís aquests nens es
quedessin sense versos”, deia. Abans d’acabar,
com a bona escriptora i poetessa ens ensenya
alguns dels seus llibres, que els guardava en
petites caixes com si fossin els seus tresors més
preuats i ens fa sentir afortunats mentre llegia
en veu alta alguns dels seus poemes. Gràcies
Joana!
-Quin creu que ha estat el paper de la dona
a la historia des d’un punt de vista social?
-Estic convençuda que la dona ha avançat,
que no podia quedar-se parada en el passat,
havia d’avançar i no quedar-se endarrerida, i tot
això ha estat gràcies a que les dones han anat
aprofitant cada moment, s’han aferrat a totes les
oportunitats que se’ls ha presentat i han sortit
endavant.
-Com va viure la segona república, la guerra
civil i finalment l’etapa del franquisme?
-La situació durant tots aquells períodes va
ser confosa, però no com a dona, sinó ja com
a persona. Durant el període de la República,
gràcies a les meves vivències i sensacions, puc
dir que la dona era molt igual a l’home, però tot
i que més tard va arribar el franquisme, no es
va produir cap canvi. Tot i així “Jo vaig seguir
fent el que feia sempre, vaig seguir fent la meva
manera de fer...”.
-Sabem el cas de la Caterina Albert que va
haver d’adoptar el pseudònim de Víctor Català
per poder difondre les seves obres. Va ser
difícil per vostè endinsar-se en el mon literari?
-Jo no vaig tenir cap tipus de problema en
aquest àmbit, no vaig haver d’utilitzar cap
pseudònim per poder publicar les meves obres
de versos per a nens. Però una de les anècdotes
que si recordo és que quan vaig publicar el meu
primer llibre que és “Petits poemes per a nois i
noies” (1981) el van publicar de seguida, es més,
em van demanar que l’escrivís. Va ser amb el
meu segon llibre Bon dia, poesia(1996), quan no
trobava editorial que me’l publiqués. Per això va
trigar tant a sortir d’un a l’altre.
-Quan vostè era petita tenia algun somni
que més tard va poder fer realitat?
-Jo de petita volia ser una artista de cine.
Però em vaig trobar que va arribar un punt en el
que vaig parar a pensar, i veia que als nens a les
escoles no els hi feien cap classe de literatura i a
mi em resultava necessari el fet de que algú els hi
pogués ensenyar. Quan els hi feien la pregunta:
“Què sabeu de poesia?” els nens responien
amb uns versos que deien: “Cuentan de un
sabio, que un día...” llavors va ser quan em vaig
adonar de que els nens sabien el mateix que jo
quan era petita i això havia de canviar. Era un
clar indicador de que l’educació no anava a més.
-Recorda alguna anècdota relacionada amb
la situació de Catalunya en aquells temps?
-Si, un fet que recordo es que a casa meva,
quan era petita, la meva mare era la que més
cultura tenia i es va trobar submergida en una
família sense cultura. Ella era francesa, i tota
la cultura adquirida que tenia l’havia rebut a
França. El motiu pel qual la meva mare sabia
català era gràcies a les reunions que el seu pare
tenia amb catalans que vivien a França, ell vivia
allà perquè era desertor.
-Creu que en aquests moments la dona està
plenament introduïda a la societat i ,per tant,
dir que es igual a l’home?
-Sincerament, si crec que la dona actualment
està introduïda a la societat i que és igual a
l’home.
-Quin consell ens donaria vostè a les noves
generacions per a mantenir i continuar el
treball fet per les dones des del segle XIX?
-Quan estem convençuts i pensem que una
cosa és realment necessària i la realització
d’aquesta cosa ens fa feliç, fem-la!, quan desitges
fer una cosa l’has de fer. Hem de buscar a alguna
persona o un grup de persones que pensi com
nosaltres i amb la seva ajuda portar a terme el
nostre desig perquè com més persones siguem,
més se’ns escoltarà.


Un any sense Joana Raspall - Cent anys de vida i lluita

Joana Raspall i Juanola neix l’1 de juliol de 1913 al barri barceloní de la
Barceloneta, tot i que la família vivia al Masnou. Al cap de tres anys es
trasllada a viure a Sant Feliu de Llobregat. Després d’un any a França,
realitza a Sant Feliu els estudis de comptabilitat i a l’edat de catorze anys
comença a publicar en revistes locals. Des d’una revista de Sant Feliu
anomenada “Claror”, ella i altres nois i noies de la seva edat realitzen una
campanya per reivindicar la presencia d’una biblioteca per als més petits
del poble. La seva petició arriba a Jordi Rubió, director de la Biblioteca
de Catalunya, que després de conèixer a Joana Raspall li recomana que
realitzi els estudis de bibliotecària. Va seguir el seu consell i un cop acabats
els estudis se’n va a la biblioteca de Vilafranca del Penedès fins el final de
la guerra.
Juntament amb la seva companya Roser LLeó, salven part del fons de
la biblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que caiguessin sota
influència franquista. Després de la Guerra i de reprendre la seva tasca
literària, comença la creació de les fitxes de mots sinònims, que anys
després resultaran ser el “Diccionari pràctic de Sinònims”, el “Diccionari
de locucions i frases fetes”, premi Marià Aguiló de l’IEC el 1986), i el
“Diccionari d’homònims i parònims”. Tot seria el precedent d’una extensa
obra per adults i nens.
Joana Raspall va viure de l’any 1913 fins el 2013. Cent anys on mai va
deixar de lluitar pel que volia, en gran part per influència del seu pare que
volia que anés a una escola pública, on pogués tenir una educació lliure. De
fet, gràcies a les seves gran aportacions, avui en dia, l’educació, la llengua
catalana i la cultura, en general, té un espai reservat pel record d’aquesta
santfeliuenca memorable. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada