dijous, 4 de desembre de 2014

articles



Tres escrits sobre record a la Joana Raspall
Copio un, l'ecrit de LAgusti Vilar i enllaço els altres dos.
fet a Sant Feliu





DIJOUS, 4.12.2014. 05:31 H

Pinassa d’estrelles, unes quantes sextines (Un record de iaia Joana, un any després)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional No hi ha cap vot


COMPARTEIX



Continuem llegint-la. Ho fem en totes les trobades. Rares vegades la deixem de banda. A les escoles, en tinc constància, també ho fan. La poetessa, arreu, ja és cantonada. Ara en diuen paisatge immaterial. Martí Dot, innocència i polidesa de sentiments. Ramona Pons, versos i una tristesa entranyable. Joana Raspall, culmina mestratges i tendresa. La seva perseverança, ha cristal•litzat. Ha fet públic, un afer extraordinari. Quan un poema no es queda en un llibre, alguna cosa passa. Que pugui assistir-hi, un miracle. Ara que puc escoltar-la, en els seus poemes inèdits, encara em meravella més. Sobretot com fila la seva generositat. Ningú no la valora prou llevat dels vailets. Els poetes, sinó tenen públic, viuen en la discreció o l’ostracisme. Ella no era exactament això. La seva grandesa és la prioritat del servei. D’acord, ja se sap, la nostra llengua imposa trajectòries històriques. Però, ho va fer en tot, no pas solament en la llengua. Vet aquí, valors que oblidem. Classes, poemes, tertúlies, associacions, projectes, iniciatives, etc. El seu entusiasme, la seva racionalitat, el seu bon gust, sempre eren una pauta. Les coses com siguin, massa didàctica, massa assenyada. No és fàcil en un poble de milhomes. Sort de la seva ironia. Gairebé mai no la pescava ningú. Ni tan sols quan feia anècdotes a la tertúlia Dot. En sóc testimoni de la nostra proverbial matusseria. El seu mestratge consistia en participar-hi. El seu combat era el diàleg. Ella sempre obtenia resultats. No sé com s’ho feia. No era exactament un tema de prestigi. Sabia perfectament com funcionem. La seva tàctica era la col•laboració. En canvi, de vegades, jo no opinava el mateix. Entenia que sovint la manipulaven. Però, eren les seves opcions. En un poble tan sectari com el nostre, rares vegades hi coincidíem. En tot cas, sempre tancava files. Potser perquè no tenia raó. Exactament no me n’omplia prou. Però, sé que visc en un poble bastant refotut. Per això, mai no va militar políticament. Creia que feia millor servei fent pinya. La nostra ciutat, sospito que no és la única, li costa fer coses en xarxa. No és un assumpte de sigles. Ens costa evolucionar, som massa mirades gallinàcies. Sovint creiem que és la falta de relleu generacional. Sempre som els mateixos. Però, quan hi ha gent nova, ens costa que obtinguin protagonismes. Vet aquí el triomf de la mediocritat. Llavors, no volem acceptar que fem les coses malament. Sobretot en cultura, bàsic per a la nostra convivència. Ella sempre va optar per perseverar-hi. Vull dir la llengua, mudar-nos-hi, etc. Per això, m’atreveixo en les sextines al meu bloc. Treballant-les-hi, m’endinso en el seu exercici més elemental. Si us relacioneu amb els versos, estimulem bondats, creem noves penjades. Amb tot costa molt de cantar en una època tan bèstia com la que passem. Tot i així, cal recordar-lo, ella ho va passar pitjor. Era filla del seu temps. No eren els meus, però la tradició la marca ella. Així, doncs, si us ve de gust mireu el meu bloc, a l’enllaç, pinassa d’estrelles, unes quantes sextines. No faig exactament el seu camí, però no me’n desvio de mestratges i tendreses. Les petjades hi són, doncs, oli en un llum.   


L'alè del teatre

Recordem Joana Raspall amb un relat sobre els inicis de l'escriptora santfeliuenca



Tot a punt pel dijous més poètichttp://www.fetasantfeliu.cat/noticia/53474/tot-a-punt-pel-dijous-mes-poetic

Contrapunt poètic tanca la primera edició del cicle i es presenta el llibre guanyador de l’últim premi Martí Dot
foto:Marc Rius

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada