Poema Joana Raspall, demaneu el llibre ales vostres llibreries

Evasió (1952)

Ja sé que res de meu no m’acompanya

si llenço els somnis cap a l’infinit.

En l’ampla solitud em guanya

meravellós neguit.

Em sento el cor lleuger i buits els braços

de tot allò que dintre el dia val.

Plàcidament van afluixant-se els llaços

i em fan volar més alt;

més alt que el meu amor! Allà on la força

del meu desig no pot portar la ment

que es feble i no comprèn i es torça

pel camí més plaent.

Allà on jo sé que neix tota mesura

i el bé i el mal fineixen llur combat,

entorn de la aureola pura

d’aquell que ha triomfat;

on cadascú va sol; on res no pesa

fora del joc de la mutació;

allà on arriba el mot que es resa

i la sutzura, no.

Quins somnis tant amats! quina punyida

més dolça, més roent fereix el pit

sentint la immensitat de vida

entorn del món petit!

Tota dolor ja em sembla mesquinesa

i plany injust de l’esperit covard

que tem la nit sota l’encesa

claror d’on no és mai tard.

En despertar em sento confortada

i plena del meu somni lluminós.

Més, ai! Altra vegada

em canta el so enganyós,

i estimo aquests lligams que ara m’aturen,

i em planyo del dardell que m’ha ferit

i flairo roses que no duren

i bec el vi d’oblit.

Quant tot haurà finit per mi a la terra

que rebi piament l’eternitat

allò de mi que no és desferra:

el “jo” que ha somniat!

......

Joana Raspall  (Batecs de paraules)