Evasió
(1952)
Ja sé
que res de meu no m’acompanya
si
llenço els somnis cap a l’infinit.
En
l’ampla solitud em guanya
meravellós
neguit.
Em
sento el cor lleuger i buits els braços
de tot
allò que dintre el dia val.
Plàcidament
van afluixant-se els llaços
i em
fan volar més alt;
més alt
que el meu amor! Allà on la força
del meu
desig no pot portar la ment
que es
feble i no comprèn i es torça
pel
camí més plaent.
Allà on
jo sé que neix tota mesura
i el bé
i el mal fineixen llur combat,
entorn
de la aureola pura
d’aquell
que ha triomfat;
on
cadascú va sol; on res no pesa
fora
del joc de la mutació;
allà on
arriba el mot que es resa
i la
sutzura, no.
Quins
somnis tant amats! quina punyida
més
dolça, més roent fereix el pit
sentint
la immensitat de vida
entorn
del món petit!
Tota
dolor ja em sembla mesquinesa
i plany
injust de l’esperit covard
que tem
la nit sota l’encesa
claror
d’on no és mai tard.
En
despertar em sento confortada
i plena
del meu somni lluminós.
Més,
ai! Altra vegada
em
canta el so enganyós,
i
estimo aquests lligams que ara m’aturen,
i em planyo
del dardell que m’ha ferit
i
flairo roses que no duren
i bec
el vi d’oblit.
Quant
tot haurà finit per mi a la terra
que
rebi piament l’eternitat
allò de
mi que no és desferra:
el “jo”
que ha somniat!
......
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada