Joana Raspall:
una vida al servei del país
Pere Martí i Bertran
Si hi ha un
fil que uneix la vida i l’obra de la Joana
Raspall (Barcelona, 1913) al llarg d’aquests cent anys
d’existència, no tinc cap dubte que és el de la seva
voluntat de servei, de compromís amb el país. Un país
que, en la seva joventut, va encomanar-li la passió per
la
feina ben feta, per l’excel·lència en tots els camps, a
través
de mestres brillants i compromesos que va tenir tant a
l’escola municipal de Sant Feliu de Llobregat, on ha
viscut
pràcticament tota la vida, com posteriorment a la mítica
Escola de Bibliotecàries, fundada per Eugeni d’Ors l’any
1915 i que comptà amb una bona part de la
intel·lectualitat
del moment entre el seu professorat (Carles Riba, Pompeu
Fabra...). Un país que també va veure sotmès, gairebé
reduït a cendra, culturalment parlant, a causa de
l’intent
de genocidi cultural del franquisme; genocidi que, sens
dubte, ella, al costat de tants i tants d’altres, va
ajudar a
impedir. Aquest compromís, deia, des de ben joveneta la
va
convertir en una activista cultural, discreta però d’allò
més
eficaç, i va anar fent créixer aquell fil, aparentment
tan prim
com el de la balanguera misteriosa del poema de Joan
Alcover,
fins a convertir-lo en una corda, la gruixudària de la
qual
tot just ara comencem a intuir i a valorar.
L’activisme cultural de la Joana podríem dir que s’inicia
ben aviat, quan des de la revista Claror, a Sant
Feliu, reivindiquen
una biblioteca infantil a la ciutat. Aquest fet la portà
a la coneixença del Dr. Rubió, director de l’Escola de
Bibliotecàries,
i a fer-hi els estudis. En la seva etapa de
bibliotecària,
concretament a Vilafranca del Penedès, trobem un altre
exemple d’aquest compromís que ja no l’abandonarà: en
plena
retirada de les tropes republicanes, convenç uns militars
que
l’ajudin a portar a Barcelona, a la Biblioteca de
Catalunya, una
part important del fons català de la biblioteca
penedesenca.
Se’n surt i lliura els llibres al Dr. Rubió, satisfeta
d’haver-ne
impedit la destrucció en mans de les tropes franquistes
que
ja eren a les portes de la vila. En la postguerra, com
tants
exiliats interiors, comença una resistència soterrada i
constant
que la duu a participar en jocs florals, en festes
populars,
en revistes d’associacions... Un bon exemple el tenim en
la
seva participació en el Primer Congrés de Cultura
Catalana
(1964), concretament en l’àmbit de teatre infantil, en el
qual
s’aboca de ple: participa en el naixement de la
col·lecció de
teatre infantil de l’editorial Edebé i en comença a
escriure
obres, com El pou (1969) o L’invent (premiada
amb el Premi
Cavall Fort 1969) entre altres. El teatre infantil es va
consolidant,
com ho demostren els Cicles de Teatre Cavall Fort per
a nois i noies (1967-1987), i la Joana ja albira altres
camps en
què cal una intervenció decidida: els diccionaris i la
poesia
adreçada a infants i joves.
La passió per la llengua és una constant en la vida i
l’obra de la Joana: durant el franquisme fa classes,
primer
clandestinament i després públicament, de llengua
catalana,
a casa i en locals associatius diversos; així que pot
comença
una col·laboració fixa de llengua en la revista Va i
Ve, de Sant
Feliu; i sobretot inicia una labor de formiga, fruit de
la seva
formació de bibliotecària, de fitxar centenars de
sinònims,
locucions, parònims..., de la qual sortiran tres
diccionaris
que han arribat fins avui en reedicions diverses: Diccionari
de sinònims (1972),
amb Jaume Riera, Diccionari de locucions
i frases fetes (1984)
i Diccionari d’homònims i parònims
(1988), ambdós amb Joan Martí. La veritable passió per
la llengua, però, com no podia ser d’altra manera, la
trobem
reflectida fonamentalment en la seva producció literària,
com
veurem tot seguit.
En la dècada de 1970, Joana Raspall s’adona de les
mancances
pel que fa a la poesia adreçada a infants i joves en
llengua catalana. Pren consciència que tant la tradició
culta,
representada per obres com els bestiaris de Carner o de
Pere
Quart, com la popular, ben present a les pàgines del
desaparegut
setmanari En Patufet (1904-1938), han quedat
estroncades.
I, sense pensar-s’ho dues vegades, comença a
treballar-hi.
De bon primer, ajudant a crear una plataforma oberta a la
gent jove amb ganes d’escriure poesia: el premi Martí
Dot,
nascut l’any 1974 a Sant Feliu i encara ben actiu i ben
arrelat
arreu del territori, com ho demostra l’esplet d’autors
que l’han
guanyat. I ben aviat, llançant-se, amb més de seixanta
anys
a l’esquena, a escriure poesia per a infants i joves. Una
poesia
el valor i l’actualitat de la qual ha resumit, amb
l’encert i
el rigor que el caracteritzen, el també poeta Miquel
Desclot:
«El primer que crida l’atenció de la poesia de Joana
Raspall
és que una obra empresa com la seva a la darrera etapa de
amics i mestres
38 Llengua Nacional
- núm. 84 -III trimestre del 2013
la vida ens aparegui tan natural, tan ben conclosa amb
unes
eines perfectament esmolades i flexibles, com si l’autora
no
hagués fet altra cosa en tota la vida. No hi ha rastres
d’encarcarament,
ni de manca de destresa, ni d’ancorament en el
passat. És fresca, fluent i ben feta» («Joana Raspall, un
clàssic
de la poesia per a infants», Faristol, núm. 74,
novembre 2012,
p. 9). I escriu i publica Petits poemes per a nois i
noies (1981)
i el segueixen una dotzena més de títols (Bon dia,
poesia!,
Pinzellades en vers, Escaleta al vent...), que de mica en mica
arrelen a les escoles, són musicats, s’introdueixen en
pàgines
web especialitzades... són coneguts, apreciats i valorats
per
tots aquells que ens dediquem a l’ensenyament i a
l’estudi de
la literatura catalana.
Aquesta colla de fils, i d’altres que ens deixem al
tinter (la
seva poesia per a adults i les seves obres narratives,
tant per
a joves com per a adults), que són la mostra de la seva
capacitat
de treball, de la seva voluntat de servei, del seu amor i
la seva dedicació a la llengua i al país, han teixit una
corda
tan gruixuda i compacta que difícilment ja es podrà
trencar,
perquè la Joana Raspall, com queda palès en els centenars
i
centenars d’actes que s’organitzen arreu del territori
arran del
seu centenari, ha esdevingut un clàssic vivent de la
literatura
catalana. Que per molts anys en puguem gaudir, si pot ser
en
la seva companyia, encara! I quan no pugui ser, a través
de la
seva obra, que es va reeditant i reeditant, un fet ben
poc habitual
en poesia, i
encara menys en poesia infantil i juvenil. u
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada