Un bon treball escolar, mai podem acabar d'imaginar el que les escoles fan i treballen.
Una iniciativa molt enrequidora de l'escola "El Miracle" de Tarragona
.......................................
La poesia del silenci
Es tanca el curs a les escoles i personalment, com a mare i com a professional de la gestió cultural, l’acabo amb unes sensacions especials, amb una emoció intensa. Aquest ha estat el segon curs que, des de l’AMPAde l’escola dels meus fills, hem dut a terme el projecte ‘El Miracle, escola literària i creativa’, una iniciativa que va prenent forma, que es va definint a cada nova activitat.
Per a mi, no és només una manera de col·laborar en el projecte educatiu de l’escola, sinó un projecte de gestió cultural amb tots els ets i uts, complet, apassionant. Els objectius es van afinant: la idea és organitzar activitats que apropin l’art als nens i nenes d’una manera lúdica, per transmetre el fet que la creació i la literatura són aspectes naturals en la nostra vida. Per acomplir aquest objectiu, les activitats sempre es plantegen de manera que els infants hi participin i desenvolupin la seva creativitat activament, és a dir, no se’ls tracta com a espectadors, sinó com a actors. Perquè les opcions que tenen de “mirar” cultura dia a dia són múltiples, però allò que ens converteix realment en ciutadania sensible són les opcions i les oportunitats de “fer” que ens van sorgint al llarg de la vida.
Així, doncs, els creadors que han passat per l’escola durant aquest curs han estat més mediadors que protagonistes. Jordi Abelló, com aquell qui no vol, els ha fet viure (sense discursos rebuscats i llunyans) les fases del procés creatiu amb les construccions arquitectòniques naturals de ‘La taula de Gaudí’, les quals, amb la màgia de la llum que projectava les seves ombres, dibuixaven noves realitats. L’escriptora Fina Anglès, traspassant les fronteres de la ficció i la realitat, incorporava els nens i les nenes a la trama d’un conte que finalitzava a la mateixa escola i, unia, a més, la literatura amb un fet quotidià: els infants berenaven els ingredients que protagonitzaven la història. La destresa i l’excel·lència dels dos creadors, doncs, s’ha desplegat arran de terra, sense parafernàlies.
Un altre dels objectius que persegueix el projecte és explorar els límits de la paraula i del seu significat. El berenar amb la Fina n’és un exemple, com també ho ha estat la darrera de les activitats de què us vull parlar, ‘Silenci poètic’. Ja l’havíem plantejat el curs anterior, però era complicada i ens calia temps. I ara hem aconseguit desenvolupar-la i l’emoció, com us deia, és forta, perquè porta implícita totes aquelles sensacions que generen els fets construïts col·lectivament.
‘Silenci poètic’ buscava assajar la intensitat que el silenci pot arribar a tenir, experimentar corporalment la paraula. Partíem de la idea de recitar un poema de Joana Raspall, ‘La bicicleta’, a partir de la llengua de signes, posar els nens i les nenes a la pell de les persones sordes perquè fessin l’intent de transmetre poesia com ho fan elles. Noves maneres de parlar, de sentir, d’expressar, que fan del cos un suport literari. Amb aquesta intenció, ens vam posar en contacte amb la Diana Bargalló, especialista en llengua de signes, i el primer que ens va explicar és que no tenia cap sentit que representéssim cada lletra del poema amb l’alfabet dactilològic, perquè la poesia té una dimensió expressiva i estètica que les persones sordes transmeten a partir de la llengua de signes, però també a partir de gestos corporals i expressions teatrals. Vam enregistrar la seva proposta de recitat i, posteriorment, la vam compartir amb els professors i les professores de l’escola. Vam dividir les estrofes del poema per tal que cadascun dels cursos que hi participaven (P3, P4 i P5, d’una banda i 4t, 5è i 6è) en recitessin una part. La professora de teatre, la Marta Grau, juntament amb els tutors de cada curs, va treballar amb els més grans introduint molts elements nous pertanyents a la mímica, l’expressió corporal i el teatre, i els pares i les mares vam treballar amb els més petits a partir del recitat de la Diana Bargalló.
Des del mes de març fins ara, doncs, cada curs ha anat treballant el seu fragment, i, de la idea inicial fins al resultat, la proposta s’ha transformat i adaptat. La llengua de signes era el punt de partida, però el recitat, que implicava l’acció de molts nens i nenes actuant alhora, va buscar disposicions col·lectives visuals, en grup. L’objectiu principal, això sí, ha estat acomplert: parlar en silenci; millor dit, expressar en silenci, utilitzant recursos diversos, i, d’altra banda, el procés s’ha posat en valor. Estem acostumats a treballar per al resultat i a fer treballar els nens i les nenes per al resultat, però, en aquest cas, el resultat com a tal és la suma de molts petits resultats: en la fase final del projecte, els pares i les mares vam enregistrar cadascun dels fragments per separat i el muntatge de vídeo, elaborat juntament amb la realitzadora Begoña Parra, és el medi que en va construir el discurs complet, l’únic moment i l’únic context en què es van unir tots els versos.
Tots plegats, nens i nenes, pares i mares, professors i professores i les persones que han acceptat ajudar-nos externament, doncs, hem estat fragments imprescindibles i determinants d’una acció final que és una part més del procés i aquesta construcció esgraonada, aquesta amalgama de vivències, ens ha reportat una satisfacció múltiple, exponencial.
El divendres passat, durant la festa de final de curs de l’Escola, vam presentar el vídeo. Alguns somreien quan es veien a la pantalla, altres ho descobrien tot per primera vegada. Jo, la veritat, en certs moments havia de contenir l’emoció, perquè era una experiència cultural d’aquelles que més m’agraden, d’aquelles que aparentment no fan gaire soroll, però que et remouen les entranyes i et canvien. Espero que en quedi alguna engruna, encara que sigui petita, potser inconscient, en els nens i les nenes que hi han participat.
Us enllaço el vídeo-poema, que, a banda de tot això que he dit, s’ha convertit en un homenatge a l’escriptora Joana Raspall, que enguany farà 100 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada