JOANA RASPALL, UNA VOCACIÓ DE SERVEI
Miquel Desclot
Enguany tenim la sort de poder celebrar
en vida seva el centenari de la poetessa i escriptora Joana Raspall. És una
celebració molt especial, és clar, per l’excepcionalitat mateixa d’una vida tan
llarga i tan ben aprofitada, però el cas és que per a tots els que som aquí ho
és doblement, perquè de tots els escriptors de la seva extraordinària generació
Joana Raspall és la que més s’ha interessat per l’educació d’aquest país, i
potser l’única que s’hi ha compromès a fons des del primer moment.
En el món de l’ensenyament, tant aquí
com al País Valencià com a les Illes, qui més qui menys sap que Joana Raspall
ha ofert als educadors, al llarg dels últims vint anys, una obra poètica per a
infants d’una importància, tant en quantitat com en qualitat, inoïda fins avui.
Els més interessats en la literatura infantil saben també que, paral·lelament,
la nostra autora ha publicat diversos títols narratius d’una originalitat més
que remarcable. I, encara, els educadors enderiats amb el teatre deuen saber
que, des dels primers anys setanta, Joana Raspall va omplir amb èxit un buit en
aquest gènere, amb una trilogia d’obres per a infants que no han perdut gens de
vigència.
Però aquests mateixos mestres i
educadors conscients de l’obra de l’escriptora centenària podrien pensar, per
les dates de publicació dels llibres, que el seu interès per l’educació dels
infants ha estat una fal·lera tardana, qui sap si estimulada per la seva
condició d’àvia envoltada de néts. Doncs bé, crec que avui i aquí són el moment
i el lloc més adequats per aclarir que la producció literària de Joana Raspall
adreçada als infants no obeeix a cap desvetllament de vellesa, sinó a una
preocupació constant i profunda per l’educació de la gent jove, menuda o
adolescent, derivada de la passió educadora encesa per la generació
noucentista, sota l’estímul d’Enric Prat de la Riba, i continuada per la
generació de la República.
La jove Joana (o Joaneta, com signava
aleshores), com la majoria de noies del seu temps, no havia tingut accés a
estudis superiors (tot i que ella, finalment, va poder estudiar
biblioteconomia), però l’efervescència cultural de la Catalunya de l’època li
va oferir un terreny adobat per formar-se autodidàcticament i realitzar-se. Fins
al punt que a partir de l’any 1929, quan ella només en tenia setze, comencem a
trobar la seva signatura a la premsa local. En particular, la trobem de manera
regular a la revista mensual Claror,
òrgan de l’Escola de Declamació Miquel Rojas, de Sant Feliu de Llobregat, a la
qual la jove estava vinculada. La lectura d’aquestes col·laboracions és molt
il·lustrativa per comprendre la vitalitat i la solidesa de la jove escriptora,
i alhora d’aquella generació il·lusionada i emprenedora, que sens dubte hauria
civilitzat el país definitivament, si no hagués topat amb el mur de les
inveterades ignorància i estupidesa hispàniques.
Un dels primers textos de Raspall que
criden l’atenció en aquesta revista és l’article que va publicar al número 34,
pel desembre de l’any 1932, arran de l’obertura de la petita biblioteca de la
Caixa de Pensions, a Sant Feliu, aquell mateix any, en resposta a la campanya
per una biblioteca pública engegada per l’Escola de Declamació. Sota l’epígraf
“A les meves amigues”, aquella joveníssima activista de dinou anys escrivia a
les seves companyes de generació, com si fos talment una mestra vinculada als
moviments de renovació pedagògica de l’època:
“Estimades meves, d’ençà de la inauguració de l’agradable i
acollidora Biblioteca Pública podem més que mai fer-nos càrrec de la necessitat
que tenen els nostres petits d’una Biblioteca infantil.
Si heu visitat la nova Biblioteca, de
cinc a sis de la tarda, haureu vist un bell estol d’infants inclinant àvidament
la testa graciosa damunt d’aquells llibres que els diuen coses tan
boniques.
Els petits santfeliuencs senten afany
de llegir, podem endevinar-ho en les mirades adreçades febrosament als llibres
arrenglerats amb tanta cura i que no poden ésser-los entregats.
M’ha fet quelcom al cor veure’ls així.
He pensat que fóra molt distint llur aspecte i llur gaudi en una biblioteca
proporcionada a llurs afanys.
La quietud, el silenci, que són medis
de concentració per als enteniments desenvolupats, són causa de preocupació i
malestar pels caparrons tendres.
Fóra un error imperdonable de tractar
l’enteniment infantil de la mateixa manera que el nostre, nodrir-lo en les
mateixes taules, en els mateixos llocs i en les mateixes circumstàncies.
Si volem que la impressió d’una lectura
sigui perdurable i profitosa en els petits, cal deixar-los que donin esclat a
llurs sensacions tan aviat com aquestes deixen empremta en l’ànima delicada.
El silenci, la quietud rigorosa, pesen
damunt l’esperit sensible dels infants.
Heus-vos ací per què veiem cohibits i temorencs
aquells petits que llegeixen a la Biblioteca Pública.
Heu-vos ací per què hem de voler
veure’ls en una gaia biblioteca que rebi totes les besades del sol magnífic,
tota l’esplendorosa blavor del cel clar com una mirada; una biblioteca-jardí
plena de refilades d’ocells i esmaltada de flors virolades.
I per què no pensar en donar-li per
veïnatge un petit camp d’esplai a llurs jocs, amb gronxadors, cicles, patins, i
tots aquests aparells que poden proporcionar-nos el tresor d’una rialla
infantil?
Resti per a nosaltres el silenci, la
tranquil·litat, els moviments concisos i les magnífiques hores d’abstracció en
la bella i estimada Biblioteca Pública.
Però deixem parlar i riure i jugar els
nostres menuts, i que el llibre que posem en llurs mans els pugui donar tota la
delectança volguda sense demanar-los ni un petit sacrifici, ni una minsa
mortificació.
Deixem-los sempre la llibertat d’acció
i l’ànima de cadascú se’ns mostrarà més neta i més natural.
Avant, amigues estimades, no parlem de
dificultats quan la causa s’ho val. Treballem-hi totes tant com puguem. Espero
poder, al proper número de CLAROR, anunciar-vos definitivament la formació
d’una Comissió pro Biblioteca infantil que encamini
la nostra actuació i dirigeixi la nostra tasca”[1]
Bé, doncs, efectivament, al número
següent de la revista, pel gener del 1933, Joaneta Raspall anunciava l’inici de
les diligències per fer realitat aquell somni, amb una petició formal a
l’Ajuntament de Sant Feliu. A través de números successius continuava assabentant
els lectors dels progressos i els fracassos del projecte, que finalment va
arribar a terme, per bé que massa tard: el Diari Oficial de la Generalitat
publicava la concessió d’una sala de lectura infantil a Roses del Llobregat
(així es deia Sant Feliu en aquells anys convulsos) el 12 de desembre del 1938,
tot just un mes i mig abans que les tropes franquistes ocupessin la rodalia de
Barcelona.
Avui dia pot arribar a semblar que
aquella petició era una cosa ben natural, però cal tenir en compte que a l’època
les biblioteques infantils eren una raresa, i que el servei de biblioteques de
la Generalitat ja tenia prou feina a dotar el país d’una xarxa mínima de
biblioteques generals. El somni de Joaneta Raspall era, doncs, un somni
d’avantguarda que encara ara, quan Sant Feliu continua sense una biblioteca
infantil, l’honora, a ella i a tota la seva generació.
He volgut centrar-me en aquesta
proposta de Joana Raspall perquè és sens dubte una de les seves actuacions de
joventut més vistoses. Però a la revista Claror
hi trobem altres mostres de la seva preocupació per l’educació, com ara el
llançament d’una campanya per aconseguir unes colònies escolars d’estiu, que va
tenir un succés més immediat. No disposo avui de prou espai per entretenir-m’hi
més, però la lectura d’aquests textos és ben alliçonadora sobre la serietat i
la profunditat del compromís de la jove Raspall amb l’educació.[2]
Malauradament, ja ho sabem, aquelles
idees tan clares i aquella capacitat de dur-les a la pràctica van quedar
sepultades sota un munt de morts i de runa esgarrifós. Així i tot, a desgrat de
tanta asfíxia, no van pas morir.
Acabada la guerra, Joana Raspall no va
exercir la professió de bibliotecària per a la qual havia estudiat entre 1935 i
1938, a la mítica Escola de Bibliotecàries dirigida per Jordi Rubió. Però des
de l’obligada clandestinitat, aviat va començar a fer classes de català a la
joventut de Sant Feliu, a casa seva mateix. Va ser així com es va fer conscient
de les moltes mancances amb què ensopegava per poder treballar en l’ensenyament
de la llengua. D’aquesta manera va iniciar la seva dedicació de deu anys a la
confecció de diccionaris que trobava a faltar: de sinònims, de locucions i
frases fetes, d’homònims i parònims, que es van anar publicant successivament.
Era, doncs, una nova aportació, i ben substancial, al món de l’educació.
Finalment, a una edat en què molts
escriptors ja comencen a perdre l’esma, Joana Raspall es va llançar a cobrir,
com a escriptora, les mancances que descobria en el món de la literatura infantil
catalana. L’any 2006, repassant la seva carrera en el transcurs d’una
entrevista, ho deia amb tota claredat: “Més tard em vaig dedicar al que creia que
feia més falta: la poesia infantil, ja que em vaig trobar que a les escoles no
sabien recitar ni llegir versos en català ni en castellà. En adonar-me’n, em
vaig dedicar a escriure versos per als nens. A més a més, ho combinava fent
teatre infantil.”[3]
En efecte, en pocs anys de la seva
vellesa, la nostra poetessa es va convertir en un clàssic del gènere, amb onze
títols al seu crèdit. Gràcies a això, a hores d’ara, el nom de Joana Raspall és
una referència a totes les escoles del país. Cal que tothom sàpiga, però, que
si això ha estat possible no és pas per cap capritx de l’atzar, sinó com a
conseqüència natural d’un designi que ja era ben clar i decidit fa més de
vuitanta anys. I, naturalment, a una voluntat de servei cívic insubornable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada