dilluns, 25 de març de 2013

columna a Ara criatures

ara DISSABTE, 23 DE MARÇ DEL 2013La setena hora
Joana Raspall

Cal que les escoles ens vestim de gala per celebrar els cent anys de vida de Joana Raspall. Celebrem la fortuna de tenir-la entre nosaltres, però, sobretot, la qualitat d’una obra literària extensa i variada. Autora de tres diccionaris imprescindibles en qualsevol biblioteca: el de sinònims, el de locucions i de frases fetes, i el d'homònims i parònims. I obres de teatre i de poesia. Bona part d’aquesta obra està dedicada al públic infantil i juvenil.
Centrem-nos en la poesia i reconeguem que no és fàcil escriure’n. No ho és perquè ha de ser un art econòmic. Ni una paraula ha de ser-hi sobrera i no en pot faltar cap. En cara és més difícil quan va adreçada als més petits, perquè justament l’economia en el llenguatge que reclama s’oposa al món infantil, que acostuma a ser molt més exuberant en les seves manifestacions.
Aqui escriu per a aquest públic li cal semblar que és com ell.
Cal que sigui capaç d’estrenar la vida en cada vers, de mirar el món com si fos la primera vegada i d'enllustrar el significat de cada paraula –gastada i pervertida per l’ús constant– per retornar-li el seu sentit més pregon.
Qui gosa conrear la poesia, la dramatúrgia o la narrativa per als més petits ho fa partint d’una llarga experiència. I l’experiència només es dóna amb el pas dels anys i amb la reflexió pausada sobre els efectes del temps en la nostra manera de veure i de viure el món i a nosaltres mateixos.
El poeta o la poetessa infantil projecta aquesta experiència capa un públic que pot tenir moltes coses, però que és pobre en aquest element. Per tant, podem afirmar que Raspall és una nena carregada de l’experiència del món, del bo i del dolent que és o potser. Però encara ens queda un element.
Aquesta mirada nova i aquesta experiència del món s’han de convertir en paraules, en ritmes. Joana Raspall és una mestra excel·lent en aquest difícil exercici. Celebrem la vida d’una dona que ha estat capaç d’oferir-nos poemes com aquest:

La rel
La rel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra l’estiu
i l’hivern, al foc, escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
Que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l’amic que li dóna aigua.

Jaume Cela & Juli Palou
JaumeCela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia i educador

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada