divendres, 22 de febrer de 2013

Conferència inaugural de l'any Joana Raspall

Tot l'acte en audio




Text que la presidenta del PEN català: Carme Arenas va dir en el acte del centenari Joana Raspall

Divendres, 22 de febrer  de 2013

Carme Arenas

El dia 1 de juliol se celebra el centenari del naixement de l'escriptora Joana Raspall i el PEN Català s'ha sumat a aquesta celebració amb la seva col.laboració en diversos actes.
Carme Arenas, PEN Català, ICORN, llibertat d'expressió
Carme Arenas, presidenta del PEN Català FOTO: Manolo Garcia



   

Honorable Consellera Sra. Irene Rigau, Excel·lentíssim President de la Diputació de Barcelona Sr. Salvador Esteve, Il·lustríssim Alcalde de St. Feliu de Llobregat Sr. Jordi San José, admirada Joana  Raspall, autoritats, familiars, amics i amigues de Joana Raspall.

Permeteu-me d’entrada  que, tant en nom propi com del PEN Català, aquesta associació internacional d’escriptors nascuda el 1922 a Londres i, el 1923 a Catalunya, agraeixi de poder intervenir en aquest acte que dóna el tret de sortida a la commemoració de l’Any Raspall, amb motiu del centenari de la Joana, que s’escaurà el dia primer de juliol. Sobretot perquè la figura i l’obra de Joana Raspall encaixen de ple en el que són els valors que el PEN defensa, com ho són la llibertat d’expressió – i la Joana sempre ha treballat per fer d’aquest dret fonamental una realitat a tot el seu voltant-, la defensa dels drets lingüístics del pobles –i la Joana ha honorat la pròpia llengua enaltit-la fins als llocs més alts sempre, amb la seva actitud decidida i militant, amb la seva obra rigorosa i amb la seva tasca d’ordenació i de preservació del patrimoni lingüístic.

Crec que no m’equivoco si dic que aquest acte d’avui és literalment una festa. Una festa en la qual tenim, gràcies a la Joana, moltes coses a festejar.

En primer lloc festegem la ciutadana santfeliuenca, població que avui ens acull i on la Joana ha viscut la major part dels dies de la seva vida, on  ha escrit, on  ha liderat projectes culturals de tota mena, on ha mostrat sempre la seva lleialtat a la pròpia cultura i al propi país. Perquè Joana Raspall des de ben jove creu i treballa per fer d’aquest país un país més digne, culte i avançat. Es tracta d’un somni, d’una utopia? No, si tenim en compte que Joana Raspall es forma en el projecte de la Catalunya noucentista, que beu del projecte civilitzador i modernitzador que té en la cultura i l’ensenyament els punts de suport més importants. La seva formació a la mítica Escola Superior de bibliotecàries fundada el 1915 i que dirigia Eugeni d’Ors, amb el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Lluís Nicolau d’Olwer o el mateix Pompeu Fabra entre l’equip  professoral, a part d’una bona formació la Joana hi va rebre aquest sentit de pertinença a un projecte que havia de dur el país a les cotes més altes en matèria social i cultural, i que es concretava també en la defensa d’uns valors essencials com la integritat, el rigor, la professionalitat, la generositat  i l’esperit de servei envers  una causa col·lectiva. Bé sabem que les conseqüències de la G C no van permetre la continuïtat d’aquest projecte, però tota aquesta generació va quedar marcada per una manera de ser i de fer, que ens ha pervingut fins avui, per tal que les generacions futures ens en fem mereixedores i siguem capaces d’agafar-ne el relleu i continuar-lo endavant.

Amb aquest pòsit, Joana Raspall inicia de ben jove la seva professió de bibliotecària, la qual li acaba de donar una formació sòlida feta de lectures abundants i profitoses que anirem retrobant de maneres ben diverses en tota la seva literatura –iniciada des de ben jove, encara que no publicada per motius que malauradament tots coneixem -, i en la diversitat de gèneres que ha anat conreant: narrativa llarga i breu, teatre i, la més abundosa, la poesia. En la poesia de Joana Raspall hi trobem flaires de tota la nostra tradició poètica. La que li toca de més a prop com l’exigència de Carles Riba, el seu mestre estimat que ja als anys 20 li escrivia en una tanka, segurament com a conseqüència de les converses que ambdós mantenien sobre poesia: La Poesia?/Cal cercar-la on tu ja saps/ que és, com la Gràcia/ o l’aigua pura i dura/d’una font emboscada. Tanka del mestre, a la qual Joana Raspall responia  anys després en un diàleg poètic amb el mateix estrofisme: Vull captar ecos/ de la ‘font emboscada’,/ al seu mestratge/ Que l’aigua pura i dura’/ pugui arribar-me als llavis! .Però hi haurà molts més ecos en la poesia de la Joana. Per exemple,  la facultat per trobar nou sentit a les paraules  i l’essencialisme de Josep Carner. La fascinació per la natura i la facultat per observar-la i fer-nos-la propera i evident a través dels seus gèneres més populars de Josep M. de Sagarra o Tomàs Garcés. L’adopció d’aquesta forma més breu i concisa de la poesia lírica japonesa on l’evocació d’un instant queda atrapat per sempre gràcies a la força de les paraules que és  l’haiku,  o també la tanka, conreada per poetes de totes les generacions amb exemples tan afortunats de Leveroni,  companya d‘estudis,  fins a Felícia Fuster, passant per Salvador Espriu,  Miquel Martí i Pol o  Josep Palau i Fabre. I també per poetes encara entre nosaltres com, Miquel Desclot, Dolors Miquel, Lluís Urpinell, J.M. Sobrer o Carles Duarte, entre d’altres.  També, La musicalitat de Clementina Arderiu.
 La seva manera de fer poesia fa que interpel·li els poetes que l’han precedit, que vagi més enllà sempre amb resultats on el vitalisme hi és present. Companys de generació com Joan Vinyoli o Joan Teixidor també són de manera indirecta en la seva obra poètica. Joana Raspall hi imprimeix el seu propi segell, fet de rigor, d’honestedat, la seva poesia conté una gran elegància formal, l’exhibició d’un ofici ben après on res no grinyola, on l’essencialitat és un dels valors aconseguits, junt amb la plasticitat i el to vitalista. La poesia de Joana Raspall, tota ella destil·la ofici, emocions, saviesa, i unes grans dosis d’observació i no és mai gratuïta. Sempre proposa al lector una reflexió, un dubte, una admiració.

 Amb aquest bon ofici i la plena disposició a servir culturalment el país en allò que li mancava, La Joana no va dubtar ni un moment a dedicar bona part de la seva obra literària als lectors més joves, per tal que tinguessin un bon  coixí literari on agafar-se. Així, junt amb companys escriptors fins i tot més joves com Josep Vallverdú, Joaquim Carbó, Emili Teixidor o Josep Albanell, entre d’altres,  van exercir la generositat d’omplir aquest buit del nostre sistema literari i començaren a fer literatura de qualitat destinada al futur de les nostres generacions lectores, per tal –com he dit- que tinguessin un bon model del qual partir. Ells van haver d’inventar una tradició quasi inexistent a casa nostra, bevent, en el cas de la poesia, de Verdaguer, de Maragall, del mateix Carner o  de Sagarra. Aquest esforç reeixit és just de dir avui que a aquests autors mai no els ha estat compensat, els quals han hagut de fer esforços per no quedar estigmatitzats en el que s’ha mal considerat un subgènere literari que ells van dignificar amb obres de primer ordre tot i –repeteixo- no tenir cap tradició consistent on agafar-se.

Però si les 27 obres literàries publicades de Joana Raspall –i em consta que n’hi ha moltes més esperant treure el cap des del calaix- ja són de per si un gruix d’obra admirable, la nostra autora, fent-se seus els mots d’Espriu, havia vingut per ‘salvar-nos els mots’ amb tota una tasca lexicogràfica que es concreta en tres diccionaris que, per a la gent de la meva generació i les generacions més joves, han estat i continuen essent una eina fonamental i que han ajudat a fer de la nostra llengua un sistema molt més complet  i ordenat.
El per què, ens el diu la Joana en aquest poema:

Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l’ànima
de tota la gent!

 No deu ser casualitat que la Joana vingués al món just l’any que s’aprovaven les Normes ortogràfiques de la llengua catalana. I és que  tal com manifesta en aquest haiku del llibre Arpegis‘Cada paraula/és un batec de vida/ que vol donar-se’. I, així, la Joana ens va regalant tots aquests batecs destinats a mantenir viva i en bona salut la nostra llengua.

Torno a l’essencialitat de la seva poesia, servida des de la maduresa, amb aquest altre haiku –forma estròfica definida per Carner com a rara i tènue flor de l’exotisme japonès [...] completament objectiva’, com a ‘visió exquisida i arbitrària de les petites belleses del món sensible’, que resumeix molt bé el que la Joana ha entès que era el seu paper: ‘Entomo l’aigua/ i em faig canal per dar-la/ a qui sedeja’.

Gràcies, Joana, per ser el canal d’una aigua tan preciosa, per ser la transportadora del nostre patrimoni lingüístic i literari, per beure de la tradició i fer-nos-la  -renovada- ben present i viva entre nosaltres, assedegats.

I crec que només em cal dir-te allò que tots els qui ens hem concentrat avui aquí et diem amb el cor, que Per molts anys! puguem continuar gaudint de la teva companyia, de la teva saviesa , del teu mestratge i de les teves paraules.  I que aquest centenari ens regali també, a nosaltres els teus lectors, totes aquelles obres encara injustament dormint al calaix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada