dilluns, 11 de febrer de 2013

Agustí Vilar parla sobre el Centenari Joana Raspall

A la revista online fetaantfeliu Agustí Vilar ens diu el què pensa:


La lliçó inaugural de Miquel Desclot del curs 12-13 va engrescar. Potser massa per les pretensions de poble que gastem. Acadèmicament impecable, una delícia. L’escriptor Desclot va descriure minuciosament el bagatge i la perícia de la nostra poetessa. Sobretot va agradar-me la seva capacitat d’inserir la persona en la nostra història. La gent del poble en té una imatge excessivament casolana, però, cal la dels entesos fora del nostre rodal. Vull dir que la imatge i la saviesa d’estar per casa, ens fa rucs de campanar. Joana Raspall té un prestigi immens entre els qui toquen la nostra cultura. Una altra cosa és la polivalència dels seus vastíssims interessos. En aquest sentit, pertany de ple a la nostra generació sacrificada. Entre els seus personatges, els tenim d’upa, a pesar de l’aparent descrèdit amb què se’ls tracta. Vull dir, Joan Sales, Rosa Leveroni, Salvador Espriu, Emili Teixidor, Joan Vinyoli, un registre que fa singlot. Entre aquests personatges, ficar-hi Joana Raspall fa cosa entre saberuts locals. Jo no ho faria, entre altres coses perquè la nostra poetessa no en desmereix ésser-hi. La feina de la tradició literària és que penetri entre les noves generacions. Joana és prou coneguda entre vailets i infants. Indiscutiblement, la canalla se l’ha feta seva. Si les editorials demanen més poemes de l’autora, no crec que sigui un caprici d’una escriptora consagrada. Hi ha un esclat, una connexió que eixampla el panorama de les nostres paraules. Us puc ben assegurar que la feina poètica de la nostra conciutadana no és una aportació menor. Qui així ho pensi,s’equivoca d’una manera considerable. El que més admira de tots aquests grandíssims personatges, és la seva vocació de servei, abans que altres coses. Sí, d’acord, escriptors o poetes. Però, també, promotors, editors, bibliotecaris, investigadors, activistes, mestres, etc. En cap moment van isolar el seu ofici de lletraferits. Sense aquesta generació sacrificada, impossible una represa cultural tan vigorosa amb l’arribada de les llibertats.

Sobre les llibertats, déu n'hi do quines. Dissabte passat, vaig ser-hi a l’expo sobre Raimon a Santa Mònica. No crida gens ni mica l’atenció que el cantautor, la cultura espanyola no l’ha promocionat mai fora de la península amb erari públic de tothom. L’assumpte sembla curiós, però, aquí no estranya ningú. Ja sabem per què, oi? El cas és que l’exemple d’aquesta gent és un itinerari per a molts de nosaltres. Coneixedor de les intencions del comú, Desclot va insistir que cal fer passos per tal que hi hagi l’obra completa de la poetessa. Si, a més a més, també hi ha una nova antologia, millor que millor. Això ho vam comentar a primers de setembre del 12. A mitjans de gener del 13,en la reunió per a aplegar fulls de ruta,encara no hi ha en ferm, ni la completa ni l’antologia. Tant la Biblioteca com altres persones de la ciutat, entenem que l’any raspall no té cap sentit sense que no deixi un rastre perdurable. El Comú sembla que té intenció de tirar endavant. Ara bé, així com vaig dir que la poesia per a l’administració , només deixa engrunes, quant als focs d’encenalls, hi haurà petardos. En la meva opinió, en un centenari, Joana Raspall mereix la millor poesia del moment. No pas un espectacle mediàtic, sinó un deure de les institucions de posar la nostra cultura a l’abast del ciutadà corrent. Què sàpiga, tant la nostra poetessa com el públic, que tenim una salut, una esperança que llaurem. En tot cas, l’any és llarg i les giragonses del Comú sempre són imprevisibles. Una altra cosa és el meu perpetu i meravellós malestar quan tracto manaies. Dubto que els vailets recordin l’any raspall pels seus efectes especials. El departament d’educació del Comú té la responsabilitat d’una maleta pedagògica sobre la poetessa. L’espero en candeletes,però el que s’ha fet fins ara, son de la llarga. Ho dic perquè les escoles, ja no van participar-hi gaire durant la inaugural. Sobretot em sembla molt lamentable l’absència de les concertades. Ara bé, a primers de gener,diuen que hi treballen. En cap moment, fa la impressió que les escoles hi participin, que el departament hi engresqui. Això sí, l’escola de música, sí que en penca, aquesta rai. Insisteixo, els vailets haurien de ser els principals usuaris de tota aquesta festa.

Fins ara, la informació que garbello de totes bandes, només deixa pretensions. Ja se sap, és el costum, el petit gran deliri que tenim amb la improvisació i el càlcul .

Agustí Vilar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada