Joana de les paraules clares

El 15 de setembre dins la setmana del llibre català es va fer la lectura:

 Jocs  : El món de poesia de Joana Raspall

Un conte dedicat a la vida de la Joana escrit per Muntse Fernàndez

pels que no han pogut assistir, aquí deixo el text:

Joana de les paraules clares

Vet aquí una vegada una nena que estimava les paraules. I els llibres, que és

on es guarden les paraules en forma d’històries que ens fan riure o plorar, 

imaginar i pensar...

La Joana, que és com es deia la nena, vivia en un poble envoltat de camps, i 

flors de tota mena, sobretot roses, a prop de la gran ciutat. La Joana mirava 

meravellada com creixien els arbres, i com florien... Pensava que era bonic 

viure amb la natura tan a la vora.

Roses

Al llit tinc llençols

estampats de roses;

roses mentideres

que no fan olor.

M'adormo evocant

belles primaveres

i els somnis se m'omplen

de llum i color

“A la natura ho trobem tot”, es deia la Joana, “les coses que ens agraden i les 

que no ens agraden tant, o gens, però que acceptem, perquè formen part de 

cadascú de nosaltres, tots tan diferents com som els uns dels altres...”.

El mar

El mar se'n va tan lluny!

Mai no s'arriba

al lloc on es barreja

amb el cel blau.

Voldria tenir ales

per anar-hi

i veure on s'amaga

el sol, quan cau.

El "sí" i el "no"

Quatre lletres enfadades

fugen de l'ordinador;

són les dues de dir "sí"

i les dues de dir "no".

Ara, tot ho escriu ambigu,

sense negar ni afirmar;

tot i queda a mitges tintes,

no s'hi posa res en clar.

Potser hi ha gent que hi escriuen,

amb aquell ordinador...

arreu llegim moltes coses

on no es diu ni "sí" ni "no".

En aquell poble, a casa, la Joana, en aquell temps de tardes llargues i hores 

mortes, passava moltes estones imaginant històries.

L'ós i la foca

L'ós blanc, panxut i feixuc

empaita la foca;

per sort, al gel hi ha un forat

i ella s'hi ha ficat.

No l'esperis, ós,

assegut a fora,

que ella té camins

i neda per dins.

Mentre tu estaràs distret

i badallaràs de gana,

riallera sortirà

més eixerida que abans

un tros lluny, segura i tipa.

I és clar, com que no té mans,

t'agitarà les aletes,

que és tal com fa pam i pipa!

Ara, aquell poble i els pobles veïns estan enganxats els uns als altres en una 

llarga filera fins a la ciutat i a vista d’ocell fa de mal dir quan n’acaba un i en 

comença un altre, però quan la Joana era petita, el seu poble també era petit: 

hi havia sobre tot i horts i alguna fàbrica, i molts jardins amb roses... però el que 

segur que no hi havia era un lloc on anar a buscar allò que a ella més li 

agradava: llibres. Llibres amb històries que la fessin somiar.

Els llibres

Arrenglerats

en els prestatges

semblen soldats

o personatges

tot enrampats.

Si en prens algun

veuràs que són

una altra cosa.

Dintre la mà

serà un món

que es badarà

com una rosa.

Certament, al seu poble hi faltava... una biblioteca.

A la ciutat, en canvi, n’hi havia una de molt gran i important, de manera que 

–decidida com ha estat en moltes les coses de la vida– se n’hi va anar.

–Penso que al meu poble li cal una casa com aquesta, més petita, però 

igualment plena de llibres –va dir als responsables.

–Oi tant, tens tota la raó! –li va respondre un dels caps que, alhora, era mestre i 

ensenyava com s’ha de tenir cura dels llibres.– Ja n’hi farem una, hi pots pujar 

de peus; però vols dir que al teu poble no li caldria una noia com tu que se l'

encarregués?

I la Joana, a qui li agradaven moltíssim les paraules però que no havia pensat 

mai a estudiar biblioteconomia (quina paraula més llarga i estranya per 

anomenar el que estudien els bibliotecaris, oi?), no s’ho va fer dir dos cops. Va 

empaquetar tot el que sabia (francès, que parlava perfectament perquè la seva 

mare era francesa i l’havia enviat a estudiar a Perpinyà; l’ortografia i la 

cal·ligrafia que havia après a l’escola, i tot el munt de coses que li havien 

ensenyat els llibres) i se’n va anar a la ciutat a estudiar per ser bibliotecària.

En aquella època molt poques noies estudiaven, i la Joana no va desaprofitar 

gens l’ocasió: va tenir de mestres poetes i historiadors importants i els 

escoltava a tots admirada. La Joana i les seves companyes eren com 

esponges assedegades de conèixer i saber coses. Va ser un temps feliç.

Ai, no tot era bonic, però.

Havia esclatat una guerra. Els primers mesos tot semblava anar més o menys 

com sempre, però de seguida la vida va canviar: començava a faltar el menjar, 

la majoria d’homes eren al front, on molts morien, i els avions bombardejaven 

pobles i ciutats sense contemplacions.

Guerra i pau (fragment)

El foc i l'aigua han discutit

al fons del bosc, per una juguesca.

Quan l'una crida, l'altre s'encrespa

i deixen l'aire ple de neguit.

Tanta cridòria, a què treu cap?

Parlen de vents i de flamarades,

de llamps, trons i nuvolades

Per què es barallen? Ningú no ho sap.

Ni l'un ni l'altre no ens ho diran.

S'han embestit talment dues feres...

Havia fallat allò que els mestres i els pares ens repeteixen tant i tan sovint:

parlant la gent s’entén, ens diuen. Era evident que en aquesta guerra terrible, hi 

havia molta gent a qui no li agradaven les paraules. Li agradaven tan poc que, 

quan guanyessin, les pensaven prohibir.

Paraules clares

D’un balcó a l’altre balcó

un lloro i una cotorra

al veïnat preguntaven

qui d’ells parlava millor.

Movien tal guirigall,

que el gos del veí de sota

va dreçar bé les orelles

per no perdre’s detall.

Fou inútil l’interès;

lloro i cotorra cridaven

sense cap sentit, i el gos

no va entendre res de res.

els va tallar amb un lladruc:

–Calleu, inútils, xerraires!

No dient paraules clares,

parlar per parlar fa ruc.

Per què? (fragment)

Tantes veus sense resposta,

tant de dolor innecessari,

tanta vida interrompuda

al xoc brutal de la barbàrie!...

Però la vida continuava i bé s’havia de treballar. I la Joana havia aconseguit 

una feina en allò que li agradava i que havia estudiat: ara feia de bibliotecària 

en un poble envoltat de vinyes i amb sang castellera a les venes. A la Joana 

però, moltes coses l’amoïnaven. Ja era ben clar que la guerra es perdria i, dels 

vencedors, una gent que no estimava gaire les paraules, i encara menys les de 

la nostra llengua, què se’n podia esperar? Amb la ràbia i les ganes de manar 

que gastaven, quan entressin als pobles no només empresonarien aquells que 

no pensessin com ells, sinó que ’encarregarien de destruir els grans 

contenidors de mots i significats: els llibres.

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet

amb pètals de rosa,

esquitxos de mar

i olor de maduixa.

Per fer lletres d'or,

una papallona

s'hi espolsa les ales,

i el sol les dibuixa.

Els dits blaus del cel

hi escriuen les faules

que cap ull humà

sabria llegir.

El vent me les conta;

les sé de memòria!

Me les conta el vent...

o surten de mi?...

Un matí, en arribar a la feina, va trobar la porta esbotzada i, a dins, tot de 

soldats de les tropes que es retiraven, esgotats, adormits envoltats de llibres.

Era hora de prendre una decisió, quan aquells soldats marxessin, els altres 

arribarien de seguida, trobarien la biblioteca oberta i aquells llibres que elles 

havien cuidat i la gent del poble havia llegit amb delit desapareixerien en dos 

dies.

Decidida com ha estat en moltes les coses de la vida, la Joana va convèncer 

una companya i va trucar a la biblioteca de la ciutat per explicar la seva 

pensada. I aquella nit van aconseguir treure una bona pila de llibres, pujar-los a 

un camió i amb uns quans soldats que encara no s’havien retirat van marxar 

per la muntanya fins a la ciutat mentre els avions els bombardejaven.

Havien salvat molts llibres de la crema. Però, un cop perduda la guerra, salvar 

la llengua no seria feina d’una nit ni d’una ni de dues persones. I aquesta era la 

feina que esperava a molta gent.

La llengua pròpia

Hi ha unes llengües vivents

que tothom pot fer seves:

com l'alè de la muntanya,

com la cançó del mar...

Només la veu humana

és pròpia de cada home

i duu privats missatges

que cal saber escoltar.

Si no els entenem prou,

provem d'endevinar-los;

i com si fossin màgics

els mots se'ns faran clars.

Si amb un granet d'amor

jo t'envio paraules,

tu, vinguis d'allà on vinguis,

si tens cor, m'entendràs.

Amb tot, la Joana s’havia convertit en la dona pacient que seria sempre i, com 

que continuava estimant les paraules, aquest cop es va carregar de tota la 

paciència del món: havia pensat col·leccionar-les. Les va anar recollint totes, 

d’una en una. Primer buscava paraules que volguessin dir el mateix, els 

sinònims; després, les que volien dir justament el contrari, els antònims; i quan 

ja les va tenir totes, va anar recollint frases, però no de qualsevol mena, sinó 

les frases fetes, com ara “al pot petit hi ha la bona confitura” o... “de mica en 

mica s’omple la pica”. I de mica en mica, molt de mica en mica, i de tant en tant 

amb l’ajut de coneguts, va fer tres diccionaris. Tres diccionaris que, al cap d’uns 

anys, es van fer molt famosos. Però havien de passar uns anys, perquè en 

aquell moment, no es podien escriure llibres en la nostra llengua i la Joana, les 

paraules que col·leccionava eren, justament, en la seva llengua…

Invitació

He trobat uns quants mots

al món de la poesia,

no vull quedar-me'ls tots!

Si t'agrada llegir

et faran companyia,

ens els podem partir.

Mentre recollia paraules, la Joana s’havia casat i havia tingut fills. Havia 

descobert l’amor i era l’estimació per la gent i les coses el que la feia anar 

endavant.

Cançoneta d’amor

Vinc a tu; tot fent camí

colliré una rosa;

la més bella del jardí

la més olorosa.

Una punxa em clavarà

la flor traïdora;

la sang em recordarà

el roig de la boca.

Besaré aquell roig viu

com et besaria.

Cent vegades que em ferís,

cent hi tornaria.

La Joana es trobava amb lletraferits i escriptors preocupats com ella pel que 

estava passant. “Què més podem fer”, es preguntaven. I la Joana i altres van 

començar a fer classes de llengua d’amagat, al menjador de les cases, no fos 

cas que els enxampessin. Però no n’hi havia prou… Què més podia fer, ella? 

Miraria d’escriure coses que no estiguessin tan prohibides, com el teatre per a 

nens, per exemple… I així ho va fer. I li va agradar tant escriure, que de 

seguida es va posar a imaginar poesia. Va pensar: “la poesia és bonica i és útil, 

ens eixampla el cor i ens permet respirar lliurement…, però els versos que fan 

els grans poetes són massa difícils per als nens, construiré una escala que 

permeti als més petits acostar-s’hi esglaó a esglaó”. I l’escala que va anar 

construint durant anys i anys van ser les 648 poesies per a nens i nenes que va 

escriure i publicar.

La paraula bonica

Una paraula bonica

viu desitjant ser trobada

per qui cerqui un gran tresor,

i amorosament l'aprengui,

i se l'emporti gravada

al diccionari del cor.

Al cor, cada primavera

hi floreixen les paraules

que amb més amor s'han guardat,

i ella vol ser la primera

de florir, com una rosa,

en un llavi enamorat.

Era una feina de formigueta, que potser algú podia pensar que no era 

important, però i tant que ho era! Amb aquella escaleta arribaria més lluny del 

que s’imaginava...

Va rumiar com havia de ser aquell tipus de poesia. Havia de parlar de coses 

properes als nens i als seus sentiments; fer-los veure que amb la poesia podien 

expressar les seves emocions. “Ah! I no cal”, va dir-se, “que sempre hi hagi 

rima ni escriure tot hora amb rodolins. No cal que sempre fem rimar “sol”, per 

exemple, amb “mussol”, ni “cau” amb “gripau”, l’important és el ritme, la 

música…”. Perquè les bones poesies tenen més música que rimes.

La pilota

Sóc la pilota

i estic cansada

de ser xutada

a tort i a dret;

i encara gràcies,

i no se’m xuta

amb vamba bruta,

i el camp és net!

L’únic que em toca

i amb simpatia

m’acaricia,

és el porter.

Per menys d’un ral

em desinflaria!

Per ell evito

fer un mal paper.

I els temes? Com que allò que més li agradava a la Joana, després de les 

paraules, eren les flors i la música, els va dedicar moltes poesies...

El cirerer

El gran cirerer

és un pentagrama

amb notes vermelles

sobre paper verd.

Per llegir la solfa

no calen ulleres:

només les mans llestes

i l’ull ben despert

per arribar al cim,

a les notes altes

que són les que tenen

més brillant el to...

I... amunt fent escales!

I... avall fent arpegis.

Amb les mans ben plenes!

CIRERES!... CIRERES!

Quin acord tan bo!

Els arbres

Veig una branca florida

i no sé si és d'ametller;

-diuen els ocells que aquesta

és la que floreix primer.-

Jo només conec els arbres

quan el fruit ha madurat;

els conec per les cireres

o els préssecs que n'he menjat.

I vet aquí que un dia li va néixer el cuquet de ser ella també una poeta com

aquelles a les quals pujava l’escaleta. Faria relats i poesia per a “orelles grans”, 

faria uns quants “experiments” amb les paraules, hi jugaria: amb pocs mots 

diria moltes coses. Escrivia i escrivia i jugava i jugava amb formes diferents.

Extraordinari

pot resultar un poema

descrivint l’alba.

Però mai les paraules

seran prou lluminoses.

La posta és lenta;

li pesa endur-se un dia

ple de desitjos.

Les mans obertes

són banderes inútils

si es mostren buides.

Sempre amb els ulls oberts i el cap clar, amb els anys ha anat aprenent de la 

vida i ara sap moltes coses que guarda i explica amb humilitat, com per 

exemple que tot canvia i el canvi és bo...

El taronger

S’ha vestit el taronger,

amb la flor blanca perfumada;

l’aire hi pren una alenada

I l’espargeix pel carrer.

Sense veure flor ni branca,

prop del jardí s’endevina

que aquella aroma tan fina

ve de l’enllà de la tanca.

L’aire revela el tresor.

Oh!, riquesa fabulosa!

Avui és la flor olorosa;

demà, les taronges d’or.

Passar comptes

Jo he estat aquella noia temerosa

que s’acostava al món dels grans poetes

amb desig de trobar-hi l’aigua viva

i el foc ardent que el cor em reclamava.

Els degotalls de les paraules sàvies,

les espurnes d’estrofes aflamades,

me’ls feia meus amb fonda reverència

com fa la terra amb fam de ser sembrada.

Si no he estat fèrtil per donar collita.

humilment me n’acuso. Sóc avara

i potser m’he quedat per a mi sola

tot el tresor intern de les paraules.

La Joana ara està a punt de fer cent anys, viu on ha viscut sempre, al seu 

poble, en una casa ben a prop d’un parc ple d’arbres i de l’estació del tren, per 

poder rebre amb els braços oberts i un somriure als llavis els grans i els petits 

que la van a veure tan sovint a explicar-li coses.

La Joana de les paraules clares pot mirar enrere satisfeta i des del present 

notar com la gent l’estima i tenir la seguretat que molt petits, com ella volia, han 

après a estimar la poesia...

Agraïment

Em creia haver perdut

tot allò que donava,

i sense saber com

me’n trobo les mans plenes.

Com un grapat de blat

caigut en bona terra,

de cada gra sorgeix

-miracle d’or- l’espiga.

Beneïda saó

de terra generosa.

Llegit el dissabte 15 de setembre, durant la matinal dedicada a la poeta

Joana Raspall a LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ 2012.