#J04R: Homenatge a Joana Raspall (micropoemes)

Avui m'han enviat l'enllaç d'aquesta pàgina de twiteros que van homenetjar a la Joana amb minirelats.

Tuiterats Ultradimensionals

divendres, 13 desembre de 2013

#J04R: Homenatge a Joana Raspall (micropoemes)

La rosa desclosa

mai més pot florir.

La rosa enclosa

ben aviat es pot marcir.

Ambdues poncelles, mort

acabaran per esdevenir.

Creia que era poetessa

per fer poemes,

però era poetessa

per fer poetes.

Hi ha noves estrelles en el cel tot blau,

Joana i Mandela, poemes de pau.

"T'espero i sé que vindràs" quan cerqui mots per entendre'm. 
Definir-me o regalar-me. Sé que et trobaré assegudeta en el punt d'una

Cireretes als ulls, et somric embadalida, nit de sal, t'adormiràs i voldràs 
els núvols, xaiets de color rosa, així que despertis de nou.

Respiro el teu aire i sento que sóc carn, part de la carn que ens uneix, 
de la veu que ens agombola, de les passes que ens duen a demà.

Era un gran general, va conquerir imperis, sols en la vellesa, tot mirant 
els seus rosers, es veié com el millor home, amant de l'amor.

He desat les paraules en cristalls de fina textura, les he guardades per 
a tu, per quan no estigui al teu costat, les puguis viure tu.

Respiro les paraules que ens fan ser el que som, llegeixo els rosers i els
 flairo, cal estimar tot allò que és bell, i fer-ho tangible.

Rebem ecos d'estrelles mortes

i en la seva llum un rastre del que ja no és.

Fantasmes il•luminen el nostre camí cap a l'extinció.

Velles llums ens fan companyia.

Clarors enlluernen el camí.

Pau i via fora.

El rellotge parla de silencis, un paper esquinçat plora en terra i una pols
 de comiat trenca l'alba, il·luminant els llençols buits.

El jardiner poeta plantava Maria Lluïsa, per tal que la seva fragància 
amarés els seus versos i aquests esdevinguessin perennes.

S'han alineat les estrelles

i pels portals vénen éssers

d'un altre temps,

d'un altre espai.

Tornarem a morir:

és el seu regnat.

Més enllà de les fronteres,

 les muntanyes i les valls

 més enllà de les estrelles...

 Més enllà sonen poemes

 de na Joana Raspall.

L’ase i el tractor, de llaurar, de pluja i de fred n’estaven farts. Es van 
fer músics. Ara, per pobles i festes els escoltareu cantar.

Els carrers es pentinen de mort

amb els famolencs ben impacients

que esperen amb gran conhort

poder saciar la gana latent.

Aquest Nadal, seré poema.

Aquest cap d'any, seràs cançó

i farem fora les penes:

Nadal, cap d'any, tu i jo.

Era de nit, en dansar semblava que els ceps se’ns empeltaven a les 
cames i ens creixien gotims dels cabells. Sang i saliva adolescent.

Com un punxó esmolat

els rastres d’ahir claven els oblits a la sorra

entre dunes de temps

i s’esvaeixen grisos darrere el teu comiat.

Un comiat inesperat

una abraçada transparent.

Les mans calçades

dins unes butxaques buides.

Una mirada plena d'alcohol a mitjanit.

Fuet, tomàquet, oli i sal

sembla poc tan bon menjar

res millor podreu trobar pel plaer ric ser no cal.

Massa típic podreu dir

ni modern ni original

però sens dubte no fa mal

penseu, per mi, es gaudir.

Amaga la fortuna la boira

De la que dels revivents vol fugir.

Estima el viure la jove Moira,

Del ferest plor, pot valor sorgir.

Ja sento la crida

cap a les profunditats

del Pare Dagon

i la Mare Hidra.

L’estany està silent, oblidat. Antany, estols d’ocells hi anaven a abeurar. 
Ara ja no hi juguen els nens, i els ocells passen de llarg. Núvols 
negres descarreguen pels camins enllotats, els carruatges obliden 
passar-hi, els homes viuen el dol de la mort. El plor d’un nadó, 
un crit a la fondària del bosc. Les fadrines tremolen davant la llar de foc. 
És el dol de la mort. Les garses grallen cridaneres, a les vores del camí 
del riu, l'aigua bruta baixa lenta, els peixos fa temps van fugir. Peus bruts 
de fang, a les mans, unes gotes de sang. A les galtes, restes de sal, doncs
 ja no hi ha res pel que calgui plorar.

Quina insistència el temps! De nou el conte de la besada, la frontera 
blanca de la mossegada. De la poma adormida a la poma enverinada. 
De la blancor de la neu, al gust de la fruita madura, que si el príncep 
no s'atura, nans meus tampoc no hi aneu. Vull seguir adormida si 
sols em pot despertar un bes. Vull la mirada, si he estat jo la que ha 
fet l'esforç d'obrir els ulls. Gaudeixo l'esforç de besar-te on el desig 
no t'he espera, i desennuegar-te tota de plaer, per veure't aquella mirada
 errada.

Com a petjades a la neu,

el blanc d'un estel fugaç

solca profund el cel fosc dels records.

6, 7 i 8 de desembre, 2013

Autors:

Hugo Camacho

Sergi G. Oset

Marta Pérez Sierra

TereSM

Miri Quatre

J. M. Vidal-Illanés

Ferran d'Armengol
Glòria Tudela Galbis

Edgar Cotes Argelich