ara.cat
Sostenibles a llarg termini Ernest Cauhé va arribar a la Fundació Catalunya Cultura amb “un projecte que s’enlairava”, perquè ja havia rebut ajudes del departament de Cultura i de l’Ajuntament de Sant Feliu, per fer una apli sobre la poesia de Joana Raspall. El seu nét s’ho imaginava com “un homenatge” a una poeta que cada any llegeixen 140.000 nens, segons calcula, “sense més finalitat que fos bonic, usable i funcionés”. “La Fundació m’ha conduït a veure-ho com un projecte de més recorregut d’acord amb els cànons de la indústria cultural -explica-, perquè no sigui un bolet, sinó que tingui retorn i pugui ser sostenible per ell mateix i no requereixi ajut continuat de les administracions”, explica l’impulsor d’Un Món de Poesia, l’aplicació que sortirà abans de Nadal. Quan va rebre el seu projecte, la Fundació li va recomanar fer un pla de negoci escalable. Primer van proposar-li fer un crowdfunding (3.000 euros, que van cobrir en una setmana i que han ampliat a 5.000 per fer-ne la versió anglesa) i després ampliar el contingut i que es pugui reproduir amb altres autors i llengües. “El projecte ha fet un canvi d’escala. En set mesos, se m’està fent molt gran, té moltes potes -la Diputació també ens ajudarà a finançar una sèrie d’animació- i necessites assessorament per fer aquest recorregut”, diu Cauhé, que és periodista. “T’acompanyen en el procés -resumeix Oriol Pérez Treviño-. Saber que hi ha algú al teu costat no té preu. La política s’ha convertit en una gestió del present i poc de planificació del futur, i el finançament és planificació a llarg termini. La Fundació té sentit i a la llarga encara traurà més pit”, opina. Dotar-se de visió empresarial “El primer que ens trobem és que el sector cultural ha viscut molts anys de les subvencions i té poc coneixement d’altres possibilitats de finançament. I l’empresa tampoc no coneix tota la diversitat cultural del país, i menys l’emergent, i a més nota cert cansament de les fórmules clàssiques per ajudar-lo”, diu la directora de la Fundació. El segon problema és que els projectes que els arriben -en tenen més d’un centenar penjats a la web des que va engegar al juliol- “molt sovint són idees però estan poc o mal estructurades a nivell de negoci”, explica Crous. Quan avalua els projectes la comissió executiva de la Fundació -formada pel personal de màrqueting de les empreses del patronat- ho fa amb una mirada empresarial, que és la que es trobaran si pretenen buscar finançament privat. ¿Està ben estructurat? És viable? ¿Té futur? Què necessita? Habitualment els projectes que tenen possibilitats de supervivència requereixen assessoria, “endreçar-los”, segons diu Sendra, i molts necessiten “anar a l’UVI” per poder-los salvar: refer el pla de negoci, fer-lo escalable o sostenible. La falta de formació gestora és una altra de les febleses del sector cultural. Amb una estructura lleugera -són tres persones en un despatx provisional a la Rambla, amb el repte de tenir espai d’atenció al públic el 2016-, la Fundació ha atret tot de satèl·lits que els donen suport extern, començant pels patrons i seguint per Barcelona Activa, que els ajuda en els plans de negoci; l’ICF, que ha inclòs la cultura en alguns dels seus programes, i les organitzacions empresarials (Foment, Cecot, Pimec, Cercle d’Economia, cambres de comerç, Barcelona Global) que els fan difusió dels projectes entre els seus socis. Un cop aquí, es tracta de casar “oferta i demanda”, diu Crous.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada