dimecres, 13 de maig de 2015

Article amb poemes de JoanaRaspall



Revista Sonograma MagazineJoana Raspall

 

© Cosme Garrell
© Cosme Garrell
El pianista, melangiós, assajava dues imatges sobre un tema d’Erik Satie. A fora l’hivern persistia i una llum de plom perfilava el groc esquelet de les grues llavors que el comerç de somriures era tan senzill damunt l’herba i els llavis humits dels amants torbaven el son de les roses… Llavors que estenien els dies el seu verd feliç sota el cel.
Text: Jordi Badiella

Duet

Inventem-nos un cant.
No són vàlids
els compassos que marquen els altres.
Inventem-nos un nou ritme
amb paraules
que, sortides del llavi que es besa,
són poemes d’un llenguatge nou.
Inventem-nos un cant
on les notes tinguin tons purpuris,
on s’encantin les pauses
en un èxtasi de pura delícia,
de suprema bondat.
Que s’acordin les veus en perfecta harmonia
com la gamma perfecta de verdors en el prat,
de blavors en el cel
i rojors en la flama…
Invetem-nos un cant
i cantem-lo.
I deixem-nos lliscar amor enllà. 

Música llunyana

Reclina el teu cap en la meva espatlla;
enllacem els braços i cloguem els ulls;
deixem-nos bressar per la melodia
que l’oreig ens duu…
Entre la paraula i el bes, inefable,
hi ha un espai silent on tot és incert,
llacuna que cal omplir d’harmonia
i que no podríem traspassar altrament.
La nota més greu ens remou l’entranya
furgant el secret que no sabem dir;
els tons més aguts afuen les ales
vers inexpressables desigs d’infinit.
El teu cor i el meu, enllaçats amb l’aire,
troben la passera del ritme anhelat.
Ara que hem callat, pots donar-me els llavis
i deixar-me fondre dins del teu esguard.

Tots els sorolls

Tots els sorolls m’arriben a l’oïda
sense que per copsar-los faci res,
i dintre meu fan una simfonia
de compàs inconstant i sempre entès.
Cada instrument la seva veu m’envia
amb altres veus que hi sonen al costat;
meravellosament,
l’oïda me’ls destria
amb una inexplicable claredat.
Sento el vent, el motor, l’infant que plora,
la porta que grinyola, el refregar
del paper i de la ploma, tot alhora
amb el piular dels ocells a l’enniuar.
El cor s’hi obre, i té per cada nota
un espai lluminós o bé un racó
on enquibeix els sons, que, per riota,
no pot acceptar els uns i els altres no.

Recances

          Entre penyes roents on cap ocell no nia,
sols l’àliga reial que senyoreja el vol,
on cap molsa no estén els velluts per catifa,
on cap aigua no riu fent estrelles de sol;
contra el roc més asprós on cap herba no brota,
tindrà eco el meu cant. Vull l’ardent solitud,
ja que a l’aire del temps, de les notes llençades,
entre amors fetes pols la meitat s’han perdut.
            L’eco m’ha tornat el ressò de les velles
melodies del cor, si encara les sé dir.
Les vull recuperar; són les últimes gemmes
que em poden enjoiar el final del camí,
…Poca cosa que tinc, vull tornar-me’n avara?
            No sabria cantar cara al rústec penyal
on l’estèril ressò no ytoba veus germanes
ni es pot acompassar a un altre crit igual.
            Esmicoli’s la veu malferida per l’aire
roent dels altres cants! Que no en resti ni un bri
sense haver-ne cremat a les brases humanes
on tots tenim la cendra per immediat destí.
 *  *  *
Duet, Música llunyana, Tots els sorolls, Recances. Batec de paraules. Poesia lírica completa. Edicions El Cep i la Nansa. Vilanova i la Geltrú, 2013.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada