dissabte, 1 de desembre de 2012

Maite Carranza SEMBLANÇA JOANA RASPALL


Transcric l' intervenció de Maite Carranza en l'acte de 

Constitució de la Comissió Ciutadana de l'Any Joana Raspall


Maite Carranza  fa una presentació de la figura de Joana Raspall.


SEMBLANÇA JOANA RASPALL

Admeto que glossar en poques paraules la semblança personal i literària de la senyora Joana Raspall, un símbol de la nostra ciutat i tot un referent  lingüístic, poètic  i  ètic per als catalans,  ha significat un repte agosarat.  Em disculpo amb la senyora Joana Raspall  per la necessària simplificació que faré d’una vida rica, complexa i intensa en matisos i emocions i d’una obra, la seva,  extensa i variada que desperta l’admiració dels estudiosos i la devoció dels lectors.

L’any 1913 va néixer accidentalment a Barcelona  la Joana Raspall l Juanola. I dic accidentalment perquè estava destinada, això del destí és ineludible, a esdevenir una Sant Feliuenca, la Sant Feliuenca més prestigiosa de tots els temps.  Hom diu que  pertanyem  al lloc on hem viscut la nostra adolescència i on hem obert els ulls al món. Estudiant de l’escola pública per convicció paterna i afrancesada per influència materna, la jove Joana  manifestà ben aviat inquietuds literàries i va obrir els ulls  al món en un Sant Feliu impensable per a molts com jo que ja  l’hem conegut tard i modificat per l’urbanisme dels seixanta.  La Vila  dels  anys 30 fou probablement  un lloc massa petit per a les inquietuds d’una noia lectora i curiosa que fruïa de la poesia, col.leccionava paraules,  reclamava llibres per als més petits i visitava  biblioteques.  Cal recordar que  la  Joana Raspall pertany a una generació de referència  que gaudí d’una educació exquisida,  impregnada  per l’estètica i el rigor  noucentista i  impulsada per l’afany regenerador  d’un temps en el qual hi havia la certesa que la cultura  i el saber aportarien la dignitat al nostre poble.  Afortunada coetània de poetes com Marius Torres, Espriu, Bartra, Vinyoli o  Teixidor i companya de Rosa Leveroni,  els anys de joventut de la Joana  -que precediren  a la guerra civil-  foren anys d’estudis, descobertes i  mestratges  inoblidables – com el de Carles Riba-  a l’Escola de Bibliotecàries. La Joana Raspall, lectora i lletraferida, va orientar la seva vocació cap  als llibres i  la llengua. Durant aquesta etapa engrescadora i incerta publicà en revistes i treballà com a bibliotecària a Vilafranca del Penedès fins a finalitzar la guerra, un episodi trasbalsador sense dubte que la va dur a protagonitzar la tasca lloable de salvar un munt de llibres.   

Els quaranta esdevingueren anys foscos per als amants dels llibres, de la llengua catalana i la cultura.  Anys difícils i perillosos per als lliurepensadors, els didactes i els poetes.  Anys de silenci públic – que no privat- per als qui, com la Joana Raspall tot just iniciaven un camí il.lusionat envers la creació literària, aleshores un univers  de posssiblitats infinites i, tanmateix, plagat d’obstacles i escolls insalvables  per a una dona catalana i jove.   
Perquè la Joana Raspall, recordem-ho, era una dona singular en un món regit i manat pels homes. La seva trajectòria resulta triplement meritòria. Dona, mare i creadora. Una trilogia heròica que resistí el franquisme, la missogínia i l’estultícia d’uns temps foscos i adversos. 
La Joana Raspall resistí  l’embat de la grisor  des de les trinxeres de la llar.  Casada amb el doctor Antoni Cauhé i Huguet des del 1941, mare de tres filles i un fill, treballadora i estudiosa, aplegà llibres i paraules, participà en publicacions clandestines que mica en mica van anar  vencent la censura i sortint a la llum, continuà amb la seva escriptura  creativa  i obrí les portes de casa seva a tots aquells qui, com ella,  compartien l’amor per la llengua i la lectura. En cap cas llançà la tovallola ni renuncià a les il.lusions escapçades. La Joana Raspall, una ressistent, va madurar com el bon vi, va arrelar fondo a la terra del seu Sant Feliu i  va esperar pacientment el seu moment per oferir  els primers tasts  de la que seria la seva gran collita literaria.
La primera novetat agradosa fou la seva obra teatral. “L’ermita de Sant Miquel” -per adults- l’any  64  i  sobretot  “El Pou”, premi Cavall Fort 67,   una obra prou coneguda i llargament representada a Sant Feliu.  Un referent, aquest últim,  insòlit i necessari,  encara a hores d’ara,  en  un terreny, el  del teatre per a joves i nens,   erm i poc freqüentat pels creadors. Els més petits,  les generacions futures,  serien un dels primers receptors de l’obra i l’interès de la Joana que aviat s’adonà de la seva importància. I es dirigí a ells des de la seva exquisida sensibilitat.    
Poc després,  la seva nova publicació – res a veure amb les anteriors- seria el seu “Diccionari de sinònims”  al 1972, una obra rigorosa i necessària que havia anat redactant pacientment al llarg de més d’una dècada  que la col.locaria en el prestigiós territori dels estudiosos de la llengua i que més tard completaria amb altres dues obres de referència.   
I per acabar de desconcertar els qui pretenien etiquetar-la  va sorprendre definitivament   l’any 81 amb el seu deliciós poemari “ Petits poemes per a nois i noies” que aviat va ser reconegut i recomanat a les escoles i que pretenia precisamente això, familiaritzar els més menuts amb el llenguatge poètic tot fent-lo entenedor, amable, desitjable.
Autora teatral, filòloga i poetessa. Vet aquí els inicis d’una autora que es donava a conèixer  des de la solidesa d’una obra tardana i aromàtica, llargament  madurada  i, malauradament, encara escadussera.  I és que el gaudi de la publicació no la va distreure de l’alegria  entusiasta que es va viure durant la transició.
Els setanta i els vuitanta foren anys apassionats d’associacionisme i difusió de la cultura,  aquell projecte encoratjador  que havia quedat oblidat  per la guerra i que la Joana Raspall, rejovenida i encomanada de l’esclat democràtic va reprendre, definitivamente compromesa amb  amb la ciutat de Sant Feliu, la seva ciutat.
Intentar enumerar totes les activitats que protagonitzà la senyora Joana Raspall durant aquells anys resulta fins i tot esgotador  i  em fa envejar l’energia i l’optimisme que irradiava i que continua irradiant.  Probablement el secret de la seva longevitat,  de la seva inquietud creadora, de la seva curiositat insadollable, de la seva generositat sense límits.
Enumero:  Promotora de l’associació de veíns, creadora i mantenidora  del Premi de Poesia Martí Dot, Presidenta del Centre Parroquial, participant del Congrès de llengua catalana, responsable d’una col.lecció editorial  de teatre infantil, impulsora i ànima màter de la tertúlia poètica de Sant Feliu, col.laboradora de la revista Vaivé. La dedicació a la vida pública  i  cultural de la Joana Raspall resulta iimpressionant,  atuïdora i mereixedora “per se”  d’una menció honorífica.  
Però encara no havia sortit a la llum – tal vegada ja hi havia posat el fil a l’agulla-  la seva obra literària més significativa,  aquella obra que la converteix en una veu de la literatatura catalana amb nom propi,   una veu poètica original, genuïna, diferent,  una veu assenyada que  versifica amb elegància exquisida per als més joves, els regala els mots que ha aplegat curosament al llarg d’una vida impregnats d’ emocions  i  vivències úniques i els encomana la seva curiositat, la seva energia vital, la seva ànima juganera.  Joana Raspall, la gran  poetessa de la literatura catalana, esdevinguda ja una referència clàssica amb més de mil poemes publicats, ha tingut la gentilesa d’escriure   el bo i millor de la seva obra literària al llarg d’aquests darrers  anys , en el moment més dolç de la vida, investida de saviesa i pau.
Des del 1996 fins el 2004 Joana Raspall publica sense gairebé intermitències deu reculls de poesia impecables. Alguns títols parlen per ells mateixos : Degotall de poemes. (1997) Com el plomissol. (1998)  Pinzellades en vers. (1998) Serpentines de versos. (, 2000) Escaleta al vent.  (2002). Font de versos.  (2003) Concert de poesia. ( 2004) .
Referències a formes, a sons, a imatges pictòriques i musicals. Un reguitzell d’agosarades incursions en tots els territoris de la metàfora i el pensament poètic.  Amant del joc lingüístic, dels sentiments, dels animals i de les experiències vitals senzilles i properes. Com el seu recorregut novedosíssim en la tècnica del haikú  i la seva incursió valenta en la novel.la.
Repetim per als escèptics: autora teatral, linguïsta i estudiosa, poetessa per a joves i nens, poetessa d’adults, narradora, novel.lista i sobretot i per damunt de tot, una gran persona.
La Joana Raspall  ens regala generosament el seu amor a la llengua i a la vida amb els seus versos:  

Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l’anima
de tota la gent!

Gràcies, Joana.  


1 comentari:

  1. Fantàstica presentació la de la Maite...
    Gràcies a la Joana que amb els seus versos ens regala el seu amor a la llengua i a la vida...
    Petons.

    ResponElimina