dilluns, 27 de gener del 2014

Aparador de poesia. Presentació de “Batec de paraules.

Asunto: Aparador de poesia. Presentació de “Batec de paraules. Poesia lírica completa”, de Joana Raspall, llibre publicat per ‘El Cep i la Nansa Edicions’. Ens acompanyarà Imma Cauhé Raspall, filla de la poeta el decés de la qual va ocórrer el 4 de desembre del 2013, quan faltaven ben pocs dies perquè s’acabessin les commemoracions del centenari del seu naixement. Serà el segon homenatge que retrem a Joana Raspall per la seva trajectòria literària, patriòtica i humana. 

Amics, demà passat, dimecres dia 29 de gener del 2014, farem el cent vint-i-novè programa, el divuitè de la quarta temporada. Serà el quart d’aquest any. L’emetrem, com sempre, en directe, de dos quarts de vuit a les vuit de la tarda, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt, i podreu escoltar-lo o bé a través de les ondes (FM 107.4) o bé per Internet:http://www.radiosantvicenç.com/escoltar-en-directe/.
La nostra convidada, Imma Cauhé Raspall, ha dut a terme una tasca ingent de divulgació de l’obra de la seva mare. Rastrejant la Xarxa, trobem molts rastres que certifiquen el que diem. Ens plau moltíssim per la seva gentilesa extrema i perquè gràcies a ella vam tenir la joia d’entrevistar Joana Raspall i Juanola el 27 de febrer del 2013. Van ser dotze minuts inoblidables, irrepetibles, perdurables.  El dia 1 de juliol de l’any passat va fer cent anys. Barcelonetina, visqué gairebé tota la seva vida a Sant Feliu de Llobregat. Bibliotecària i deixeble de Carles Riba, entre d’altres. Després de l’ensulsiada de la Guerra Civil, es casà amb el metge Antoni Cauhé i Huguet, amb qui va tenir un fill i tres filles. Autora de tres importants diccionaris, el de sinònims, el de locucions i frases fetes i el d’antònims i parònims, destaca sobretot en el terreny de la creació literària. Ha conreat diversos gèneres (teatre, novel·la i poesia) i s’ha especialitzat en literatura juvenil i infantil. Creiem que és sobretot poeta, d’una gran sensibilitat, com ho demostra en els seus haikús i tankes, composicions d’enorme densitat poètica. Hauríem de reconèixer que és una autora relativament prolífica.     
Joana Raspall va promoure la creació del Premi Martí Dot de poesia per a joves. N’era, abans del decés, Presidenta d’Honor. La poeta que va merèixer guanyar-lo el 2012, Míriam Cano, va comentar: “Militant fins a l’últim instant”. Obtingué diversos Premis, com el de teatre Cavall Fort, per l’obra El Pou, i fou reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
L’Obra lírica completa que presentarem conté els poemaris per a joves i adults, Ales i camins (1991), Llum i gira-sols (1994), Arpegis (2004), Instants (2009) i Jardí vivent (2011), però també un “un gruix de poemes nous”, com llegim al pròleg que va escriure Carme Arenas, actual presidenta del PEN català , que ens forneixen, segueix dient la prologuista, “de molts elements que ens permeten fer una lectura més profunda del corpus poètic de Raspall publicat fins ara”.  La mateixa poeta els distribuí en quatre apartats:  Poemes de NadalLes arrelsVivències i Punt i final.
Si podeu escoltar el programa en directe, podreu fer-ho en diferit un parell d’hores més tard o bé l’endemà anant al blog Aparedor de poesia. Agraïm les dinou mil dues-centes sis visites.
Amb afecte, Pius Morera.

dissabte, 25 de gener del 2014

Artícle "El matí"

El Matí Digital
L'Any 2013 ha estat l'Any Raspall i el del traspàs de l'escriptora
L'Any 2013 ha estat l'Any Raspall i el del traspàs de l'escriptoraJoan Lluís 
Pérez-Francesch
Joan Lluís  Pérez-Francesch
Professor de dret constitucional. Dirigeix un grup de recerca sobre llibertat, seguretat i transformacions de l'estat. Es considera un humanista, un "especialista en coses generals", un nacionalista català i un catòlic cultural.
El meu homenatge particular a Joana Raspall
Us voldria transmetre una preocupació que tinc. Es resumiria en l’expressió, per què, de vegades, les màquines no funcionen? Ja sé que plantejat així, d’entrada pot semblar una obvietat. Les màquines funcionen fins que deixen de funcionar. Sí, és veritat. Però a mi el que em fa pensar és que cada cop estem tots plegats més pendents de les màquines. Les domèstiques i les de la nostra feina. Depenem tant de les màquines que quan alguna no funciona ens quedem aturats, com perplexos. Es com si no ho tinguéssim del tot assumit.
El rentaplats, la televisió, l’ordinador, el cotxe, tot funciona a la perfecció. I un dia, plas, deixen de funcionar. Nosaltres, diem que som usuaris, que no en sabem d’arreglar tants aparells... Aleshores apareixen els tècnics, en els que tenim una fe cega, els hi demanem que facin el que sigui per tal de no suportar més aquesta situació que ens deixa inoperants.
M'agradria compartir amb vosaltres -lectors- un poema sobre l’ordinador, de Joana Raspall, que al meu parer té molta gràcia i que us l’ofereixo a continuació. Es que amb aquesta màquina qui no té una relació difícil?
                                  
L’ORDINADOR

Un xicot espavilat
Discuteix amb la pantalla:

- El dibuix que he començat
no m’explico per què falla!
He llegit “El gat amb botes”
i en vull fer la il·lustració.

Les tecles em fallen totes,
no sé per quina raó.

El dit quasi se m’enrampa
De tant de fer clic i clic.
Ordinador! Si em fas trampa
hem acabat! Ves què et dic.

- Xicot, rumia, rumia
I no me’n culpis a mi!
Si és per fer un gat com podria
obeir-te el “ratolí”?

 (Joana Raspall)

divendres, 24 de gener del 2014

Ràdio Sant Vicenç de Montalt

dimecres dia 29 de gener del 2014, farem el cent vint-i-novè programa, el diviutetè de la quarta temporada. Serà el quart d’aquest any. L’emetrem, com sempre, en directe, de dos quarts de vuit a les vuit del vespre, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt, o bé a través de ondes o bé per internet: http://www.radiosantvicenç.com/escoltar-en-directe/.

Parlarem del nou llibre de la Joana Raspall "Batecs de paraules" de l'editorial "El Cep i la Nansa".

Vindrà a parlar-ne la seva filla: Imma Cauhé.

Entrevista a Joana Raspall 27 de febrer 2013 a la radio de Sant Vicenç de Montat.

dilluns, 20 de gener del 2014

Exposició basada amb poemes de Joana Raspall

http://bibliotecatib.blogspot.com.es/2013/11/tenvio-paraules-de-silvia-arniches.html

12/11/2013

T'envio paraules... de Sílvia Arniches


L'artista vilafranquina Sílvia Arniches, amb motiu del cicle de conferències Llibres de Capçalera, que enguany està dedicat als poetes centenaris Espriu i Raspall, ha instal·lat per diferents espais de la biblioteca, un seguit d'obres inspirades en poemes de l'autora, que podeu visitar durant tot aquest mes de novembre.

Per explicar-nos les seves obres, englobades sota el títol "T'envio paraules" ens ha regalat aquests mots:

Les belles, sàvies i sensibles paraules de Joana Raspall ja fa temps que em van captivar.
Em dic Sílvia Arniches Hill, sóc de Vilafranca i, entre d'altres coses, pinto. He participat en exposicions col·lectives, també al Firart, tinc alguns premis de pintura, i he fet exposicions individuals.
Justament va ser el 2010 en què dues exposicions meves, Gotes de lluna i Haikús al vol, les paraules de Joana Raspall s'hi van fer presents a través d'uns quants petits/grans tresors que són els seus haikús. Aquell mateix any vaig tenir el goig de conèixer-la i poder-li ensenyar el que havia pintat.
D'aleshores ençà, la seva poesia forma part del meu imaginari, i tot aprofitant que enguany ha complert cent anys, per commemorar-ho, he realitzat l'exposició T'envio paraules (títol tret d'un vers del poema La llengua pròpia), amb pintures i instal·lacions que s'inspiren en poemes seus adreçats al públic més jove, però que tanmateix considero que són vàlids per a tothom, gran o petit.
De la seva gran obra només n'he pogut triar uns quants que he intentat que reflecteixin la seva atenta observació de la natura, de la vida quotidiana, la seva grandesa de vocabulari i domini de la llengua,la seva imaginació, la seva sensibilitat pel detall, per la reflexió i, en definitiva, pels sentiments i el pensament.
Espero que en gaudiu tant com jo ho he fet.

Sílvia Arniches

diumenge, 19 de gener del 2014

Retrospectiva Joana Raspall, fa 35 anys

Recordem  Konsum S.A. 
Última obra de la trilogia dels protagonistes Nap, Xic i Buf.
Ara farà 35 anys






dimecres, 15 de gener del 2014

El retrat de l’avi


Pau Juanola i Capdepadrós  (1845- 1926)
Aquest rostre d’ulls grisos, més aviat petits i un si no és somniadors, és el del meu avi matern, l’únic que he conegut.
Jo el recordo tal com es veu en aquest retrat, però en més anys al damunt. Duia les mateixes patilles blanques, retallades arrodonides i tenia com al retrat, el cabell notòriament més fosc.

El divertia que notéssim aquesta anomalia i que li en preguntéssim la causa. Ell, que era un home de bon humor , invariablement ens responia que “havia treballat més de barres que de cap”.



Entre realitat i fantasia teixia unes narracions extraordinàries i pintoresques.

Va néixer a Arbúcies l’any 1845, igual que Àngel Guimerà i Mossèn Cinto, figures que ell admirava.
Així explicava Joana la seva infantesa:


divendres, 3 de gener del 2014

Poema Joana Raspall, demaneu el llibre ales vostres llibreries

Evasió (1952)

Ja sé que res de meu no m’acompanya
si llenço els somnis cap a l’infinit.
En l’ampla solitud em guanya
meravellós neguit.
Em sento el cor lleuger i buits els braços
de tot allò que dintre el dia val.
Plàcidament van afluixant-se els llaços
i em fan volar més alt;
més alt que el meu amor! Allà on la força
del meu desig no pot portar la ment
que es feble i no comprèn i es torça
pel camí més plaent.
Allà on jo sé que neix tota mesura
i el bé i el mal fineixen llur combat,
entorn de la aureola pura
d’aquell que ha triomfat;
on cadascú va sol; on res no pesa
fora del joc de la mutació;
allà on arriba el mot que es resa
i la sutzura, no.

Quins somnis tant amats! quina punyida
més dolça, més roent fereix el pit
sentint la immensitat de vida
entorn del món petit!
Tota dolor ja em sembla mesquinesa
i plany injust de l’esperit covard
que tem la nit sota l’encesa
claror d’on no és mai tard.

En despertar em sento confortada
i plena del meu somni lluminós.
Més, ai! Altra vegada
em canta el so enganyós,
i estimo aquests lligams que ara m’aturen,
i em planyo del dardell que m’ha ferit
i flairo roses que no duren
i bec el vi d’oblit.
Quant tot haurà finit per mi a la terra
que rebi piament l’eternitat
allò de mi que no és desferra:
el “jo” que ha somniat!

......

Joana Raspall  (Batecs de paraules)

Poema Joana Raspall, demaneu el llibre ales vostres llibreries

Evasió (1952)

Ja sé que res de meu no m’acompanya
si llenço els somnis cap a l’infinit.
En l’ampla solitud em guanya
meravellós neguit.
Em sento el cor lleuger i buits els braços
de tot allò que dintre el dia val.
Plàcidament van afluixant-se els llaços
i em fan volar més alt;
més alt que el meu amor! Allà on la força
del meu desig no pot portar la ment
que es feble i no comprèn i es torça
pel camí més plaent.
Allà on jo sé que neix tota mesura
i el bé i el mal fineixen llur combat,
entorn de la aureola pura
d’aquell que ha triomfat;
on cadascú va sol; on res no pesa
fora del joc de la mutació;
allà on arriba el mot que es resa
i la sutzura, no.

Quins somnis tant amats! quina punyida
més dolça, més roent fereix el pit
sentint la immensitat de vida
entorn del món petit!
Tota dolor ja em sembla mesquinesa
i plany injust de l’esperit covard
que tem la nit sota l’encesa
claror d’on no és mai tard.

En despertar em sento confortada
i plena del meu somni lluminós.
Més, ai! Altra vegada
em canta el so enganyós,
i estimo aquests lligams que ara m’aturen,
i em planyo del dardell que m’ha ferit
i flairo roses que no duren
i bec el vi d’oblit.
Quant tot haurà finit per mi a la terra
que rebi piament l’eternitat
allò de mi que no és desferra:
el “jo” que ha somniat!

......

Joana Raspall  (Batecs de paraules)

Poema Joana Raspall, demaneu el llibre ales vostres llibreries

Evasió (1952)

Ja sé que res de meu no m’acompanya
si llenço els somnis cap a l’infinit.
En l’ampla solitud em guanya
meravellós neguit.
Em sento el cor lleuger i buits els braços
de tot allò que dintre el dia val.
Plàcidament van afluixant-se els llaços
i em fan volar més alt;
més alt que el meu amor! Allà on la força
del meu desig no pot portar la ment
que es feble i no comprèn i es torça
pel camí més plaent.
Allà on jo sé que neix tota mesura
i el bé i el mal fineixen llur combat,
entorn de la aureola pura
d’aquell que ha triomfat;
on cadascú va sol; on res no pesa
fora del joc de la mutació;
allà on arriba el mot que es resa
i la sutzura, no.

Quins somnis tant amats! quina punyida
més dolça, més roent fereix el pit
sentint la immensitat de vida
entorn del món petit!
Tota dolor ja em sembla mesquinesa
i plany injust de l’esperit covard
que tem la nit sota l’encesa
claror d’on no és mai tard.

En despertar em sento confortada
i plena del meu somni lluminós.
Més, ai! Altra vegada
em canta el so enganyós,
i estimo aquests lligams que ara m’aturen,
i em planyo del dardell que m’ha ferit
i flairo roses que no duren
i bec el vi d’oblit.
Quant tot haurà finit per mi a la terra
que rebi piament l’eternitat
allò de mi que no és desferra:
el “jo” que ha somniat!

......

Joana Raspall  (Batecs de paraules)
Evasió (1952)

Ja sé que res de meu no m’acompanya
si llenço els somnis cap a l’infinit.
En l’ampla solitud em guanya
meravellós neguit.
Em sento el cor lleuger i buits els braços
de tot allò que dintre el dia val.
Plàcidament van afluixant-se els llaços
i em fan volar més alt;
més alt que el meu amor! Allà on la força
del meu desig no pot portar la ment
que es feble i no comprèn i es torça
pel camí més plaent.
Allà on jo sé que neix tota mesura
i el bé i el mal fineixen llur combat,
entorn de la aureola pura
d’aquell que ha triomfat;
on cadascú va sol; on res no pesa
fora del joc de la mutació;
allà on arriba el mot que es resa
i la sutzura, no.

Quins somnis tant amats! quina punyida
més dolça, més roent fereix el pit
sentint la immensitat de vida
entorn del món petit!
Tota dolor ja em sembla mesquinesa
i plany injust de l’esperit covard
que tem la nit sota l’encesa
claror d’on no és mai tard.

En despertar em sento confortada
i plena del meu somni lluminós.
Més, ai! Altra vegada
em canta el so enganyós,
i estimo aquests lligams que ara m’aturen,
i em planyo del dardell que m’ha ferit
i flairo roses que no duren
i bec el vi d’oblit.
Quant tot haurà finit per mi a la terra
que rebi piament l’eternitat
allò de mi que no és desferra:
el “jo” que ha somniat!

......

Joana Raspall  (Batecs de paraules)
Evasió (1952)

Ja sé que res de meu no m’acompanya
si llenço els somnis cap a l’infinit.
En l’ampla solitud em guanya
meravellós neguit.
Em sento el cor lleuger i buits els braços
de tot allò que dintre el dia val.
Plàcidament van afluixant-se els llaços
i em fan volar més alt;
més alt que el meu amor! Allà on la força
del meu desig no pot portar la ment
que es feble i no comprèn i es torça
pel camí més plaent.
Allà on jo sé que neix tota mesura
i el bé i el mal fineixen llur combat,
entorn de la aureola pura
d’aquell que ha triomfat;
on cadascú va sol; on res no pesa
fora del joc de la mutació;
allà on arriba el mot que es resa
i la sutzura, no.

Quins somnis tant amats! quina punyida
més dolça, més roent fereix el pit
sentint la immensitat de vida
entorn del món petit!
Tota dolor ja em sembla mesquinesa
i plany injust de l’esperit covard
que tem la nit sota l’encesa
claror d’on no és mai tard.

En despertar em sento confortada
i plena del meu somni lluminós.
Més, ai! Altra vegada
em canta el so enganyós,
i estimo aquests lligams que ara m’aturen,
i em planyo del dardell que m’ha ferit
i flairo roses que no duren
i bec el vi d’oblit.
Quant tot haurà finit per mi a la terra
que rebi piament l’eternitat
allò de mi que no és desferra:
el “jo” que ha somniat!

......

Joana R
Evasió (1952)

Ja sé que res de meu no m’acompanya
si llenço els somnis cap a l’infinit.
En l’ampla solitud em guanya
meravellós neguit.
Em sento el cor lleuger i buits els braços
de tot allò que dintre el dia val.
Plàcidament van afluixant-se els llaços
i em fan volar més alt;
més alt que el meu amor! Allà on la força
del meu desig no pot portar la ment
que es feble i no comprèn i es torça
pel camí més plaent.
Allà on jo sé que neix tota mesura
i el bé i el mal fineixen llur combat,
entorn de la aureola pura
d’aquell que ha triomfat;
on cadascú va sol; on res no pesa
fora del joc de la mutació;
allà on arriba el mot que es resa
i la sutzura, no.

Quins somnis tant amats! quina punyida
més dolça, més roent fereix el pit
sentint la immensitat de vida
entorn del món petit!
Tota dolor ja em sembla mesquinesa
i plany injust de l’esperit covard
que tem la nit sota l’encesa
claror d’on no és mai tard.

En despertar em sento confortada
i plena del meu somni lluminós.
Més, ai! Altra vegada
em canta el so enganyós,
i estimo aquests lligams que ara m’aturen,
i em planyo del dardell que m’ha ferit
i flairo roses que no duren
i bec el vi d’oblit.
Quant tot haurà finit per mi a la terra
que rebi piament l’eternitat
allò de mi que no és desferra:
el “jo” que ha somniat!

......