divendres, 3 de gener del 2014

Evasió (1952)

Ja sé que res de meu no m’acompanya
si llenço els somnis cap a l’infinit.
En l’ampla solitud em guanya
meravellós neguit.
Em sento el cor lleuger i buits els braços
de tot allò que dintre el dia val.
Plàcidament van afluixant-se els llaços
i em fan volar més alt;
més alt que el meu amor! Allà on la força
del meu desig no pot portar la ment
que es feble i no comprèn i es torça
pel camí més plaent.
Allà on jo sé que neix tota mesura
i el bé i el mal fineixen llur combat,
entorn de la aureola pura
d’aquell que ha triomfat;
on cadascú va sol; on res no pesa
fora del joc de la mutació;
allà on arriba el mot que es resa
i la sutzura, no.

Quins somnis tant amats! quina punyida
més dolça, més roent fereix el pit
sentint la immensitat de vida
entorn del món petit!
Tota dolor ja em sembla mesquinesa
i plany injust de l’esperit covard
que tem la nit sota l’encesa
claror d’on no és mai tard.

En despertar em sento confortada
i plena del meu somni lluminós.
Més, ai! Altra vegada
em canta el so enganyós,
i estimo aquests lligams que ara m’aturen,
i em planyo del dardell que m’ha ferit
i flairo roses que no duren
i bec el vi d’oblit.
Quant tot haurà finit per mi a la terra
que rebi piament l’eternitat
allò de mi que no és desferra:
el “jo” que ha somniat!

......

Joana Raspall  (Batecs de paraules)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada