A la revista Vaive any 1983
Sóc la llengua catalana; una llengua que no té cap mèrit especial ni cap desmèrit enfront de les altres llengües. La meva importància. La meva vàlua és que EXISTEIXO i això sol ja em fa mereixedora de tots els respectes.
Exercici que la Joana Raspall va fer, té altres escrits més llargs, escrits que es poden llegir en català i castellà solament canviant algun accent.
MINILITERATURA.
LA PIANISTA
Es una romàntica
pianista, alta, morena, de cintura flexible, de boca roja, sensual, però oh,
ironia!, no la ronda ni un simple admirador.
Està desesperada, desanimada. Absorta en la
música –que és la droga lenitiva sobre el dolor que la domina. En una pausa,
pregunta “in mente”: - És que acabaré soltera? Queda atònita: sobre la pàgina
blanca la primera nota visible ésel
“si”! Irritada, furiosa, tritura la partitura. però reacciona; no està segura
de si seria efectiva la idea de triturar el piano.
Resumen y opinión personal: ser padre (o madre, entendedme) se parece un poco a ser el monarca de un reino. Tú mandas, gobiernas, te obedecen, te adoran. El reino es tuyo. Por minúsculo que sea, es tuyo.
Y así nos comportamos los padres: como gobernantes. Orgullosos de nuestro reino (aunque la mitad, o más, de sus características buenas, sean consecuencia de la suerte, y no de nuestro mérito), le defendemos con uñas y dientes. Es más, creemos que su manera de ser es la única válida, las demás son erróneas (que es un modo de decir que nuestra manera de educar es la mejor).
Ser padre, en ocasiones, es ser un poco dictador. Miramos con desconfianza el alrededor, la diferencia. Nos cegamos a otras alternativas. Nos olvidamos que la gran mayoría de los caminos llevan al mismo sitio.
Y esa desconfianza a lo ajeno, a lo extranjero, la trasladamos. La trasladamos a nuestros hijos.
Si no, ¿por qué se repite la historia? ¿Por qué seguimos teniendo miedo a la emigración? ¿Por qué miramos con recelo a quien lo ha perdido todo y viene a nuestro país?
Este poema es perfecto para ahondar en esos recelos. Para recordarnos que nosotros (padres e hijos) podríamos haber nacido en otro sitio. Simplemente. Algo tan aleatorio e independiente de nuestra voluntad como es el sitio del nacimiento podría ser diferente al que hemos tenido.
Así, si hubiésemos nacido en distinta tierra podríamos ser blancos, o nuestra piel ser negra (ilustración de unos niños mirando, sí, mirando al lector, cada uno con un aspecto y raza diferente).
En otro país acaso vivieras y dirías sí en extraña lengua (unos niños de raza caucásica pintando al lado de otros niños orientales).
Mis versos preferidos: “te habrías criado de otra manera; ya fuera peor, ya fuera más buena” (hay tantos modos de vida… y tantos que dependen de la suerte… realmente cualquiera podríamos ser nosotros).
“Tendrías más suerte/ o menos estrella…/ amigos y juegos que distintos fuera (niños jugando al corro);/ vestidos tendrías/ de saco o de seda,/ zapatos de piel/ o alpargata vieja/ o irías desnudo/ perdido en la selva”.
“Podrías leer/ cuentos y poemas,/ o no tener libros/ ni saber de letras” (un niño en África declamando ante una mamá y sus bebés, que escuchan).
Hasta ahora las ilustraciones han ido “en aumento”. Son expresivas, descriptivas (una pareja de gitanos bailando a la luz del fuego; un niño jugando al fútbol en lo que parece ser una favela; niños en la escuela; niños en un árbol; niños orientales tomando arroz con palillos).
“Podrías comer dulces, si quisieras,/ o del negro pan un mendrugo apenas”.
“Podrías… podrías…”.
Y entonces todo se emborrona. Un garabato enorme, una explosión, invade la página derecha. Colores rojos y amarillos. Colores de fuego. Niños huyendo con las bolsas encima”.
Niños que caminan con mochilas, asustados, expresión triste. Otros les observan desde sus casas. Expresión de tristeza y desconcierto.
Y al final, esos niños, en amarillo y azul, contemplan una puesta de sol en una playa.
“Si hubieras nacido en aquella tierra, podría ser tuya la que es su tristeza”.
Lo poesía nace para alcanzar y tocar la parte de los corazones a los que los demás no llegamos. Como padres, tenemos muchos errores, muchos prejuicios y miedos que pasan a nuestros hijos.
La poesía ayuda a paliarlos.
Leyendo este “Podries” de Joana Raspall, que a pesar del tiempo transcurrido está de plena actualidad, por la temática, quizás podremos inculcar a los niños valores fundamentales:
La nacionalidad de una persona no es un mérito propio, ni te otorga derechos. Es una casualidad.
Hay muchos modos de vivir y de educar.
Hay que trasladarse al lugar del otro. Es más, a veces, para entender, hay que ser otro.
Y con “Podrías” nos podemos trasladar. Por un momento, gracias a la combinación de ilustración y verso “sentimos nuestra la que es su tristeza”. Estamos en esa playa, también, echando de menos nuestro hogar. Sabemos lo que se siente.
Y si logramos conservar ese sentimiento, y que lo conserven nuestros hijos… bueno, pues no estará todo perdido.
El poema no necesita presentación; esta traducción de Félix del Río, sí. Creo que es el gran acierto de esta reedición de Takatuka.
Las ilustraciones son muy curiosas. Están hechas con serigrafías; da la impresión (como profana en la materia que soy) que son dibujos hechos a rotulador, con “golpes” de color por encima.
El fondo es blanco. Puro.
El efecto visual muy, muy impactante. Y muy adecuado al poema, camina con él.
Recursos didácticos:
Comprensión: primero ir poco a poco, parándose en las ilustraciones. Luego, hacer una segunda lectura más “rápida”, para que entienda el poema en su totalidad.
Empatía: ¿cómo se sentiría si tuviese que abandonar su país? ¿Qué es lo que echaría de menos? ¿Sentiría miedo? ¿Tristeza?
Conocimiento del mundo: ¿sabe el niño cuántas nacionalidades hay en el mundo? ¿Qué nacionalidades conoce él?
Conocimiento: formas de vida. ¿Cómo se come con palillos? ¿Se imagina ir a una escuela sin zapatos? ¿Sabe lo que es ser “nómada”?
No és cap secret que les obres de Joana Raspall segueixen tenint la capacitat d’arribar-nos al cor i fer-nos veure el món des d’una altra perspectiva. Gairebé quaranta anys després, els seus poemes es segueixen reeditant i arribant cada vegada a més gent gràcies a publicacions com les de l’editorial Takatuka, que -justament amb l’artista Ignasi Blanch- aquest 2017 ha donat llum a l’àlbum il·lustrat “Podries” (dedicat íntegrament al poema de Joana Raspall amb el mateix nom):
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d'altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.
Tal i com ens explicava Patric de San Pedro de l’editorial Takatuka i presentador de l’acte, “Podries” va ser publicat el 1998 entre els últims poemes del llibre “Com el plomissol” (LaGalera). “S’han publicat molts llibres de refugiats, però aquest mostra diferents situacions i ens ensenya que la felicitat no està a la riquesa” assegurava de San Pedro. És per això que després de posar-se en contacte amb l’il·lustrador, Igansi Blanch, van estar d’acord en que volien que l’àlbum transmetés “vitalitat i energia de viure”.
I gràcies a la traducció de Félix del Río al castellà, aquesta petita joia podrà arribar fora de Catalunya i a gent de hispanoamèrica.“És un poema que té ritme” deia Imma Cauhé (filla de Joana Raspall) “i Felix va intentar que en castellà seguís els seus criteris”.
Francesc Vallés, creador de l’Eixam d’Amics de Joana Raspall, precisament es dedica a divulgar la seva obra. “Vaig conèixer a la Joana Raspall els últims sis anys de la seva vida.” Ens explicava Vallés “Em vaig apassionar i vaig crear l’Eixam, per a persones que estimen la persona i l’obra, i l’ajuden a difondre”
I d’on li venia la passió a la Joana pels poemes infantils? Segons Francesc Vallés “en aquella època de poemes per a nens en català n’hi havia pocs” i és per això que Raspall va decidir posar-hi remei. Dels seus 1.000 poemes, la meitat són per a nens i nenes. Per a ser més exactes 553 poemes i onze llibres plens de sensibilitat poètica. “La Joana era observadora, ens ofereix unes imatges precioses” afegia Vallés “Un dels grans temes de Joana Raspall són els sentiments, com diu Josep Maria Aloy desplega una rica paleta de colors d’emoció”
A “Podries” però, predomina l’empatia i la solidaritat, ja que Raspall considerava que el primer imperatiu de les persones és ajudar-nos els uns als altres. “A la seva obra hi ha estimació”, recalcava Francesc després de llegir-nos un dels colpidors poemes de “18 poemes de Nadal i un de cap d’any”.
A més a més, Raspall no triava les paraules per casual. Al vers “Un altre país | fóra casa teva, | i diries "sí" | en un altra llengua” Raspall utilitza la paraula “sí” perquè era la seva preferida: “Sí! És la paraula sempre en disposició, excepte si és qüestió perversa.”
O quan diu “Per tot això pensa | que importa tenir | les mans ben obertes | i ajudar qui ve | fugint de la guerra” Raspall fa referència a un altre dels seus poemes haikus sobre les "mans obertes": “Les mans obertes | són banderes inútils | si es mostren buides.”
Imma Cauhé, filla de la poeta, exclamava: “la meva mare estaria al·lucinada de que un poema es convertís en un llibre i que es faci servir tant”. Des d’associacions fins a campanyes l’han fet servir per ressaltar els seus valors, encara que de vegades l’Imma ha tingut que parar-los els peus: “la meva mare no volia que es fes servir per cap idea política fos del bàndol que fos”
De fet, segons Imma, quan Raspall va escriure “Podries” no ho va fer per cap grup de refugiats en concret, senzillament va voler emmarcar els pensaments que li despertaven alguns d’aquells esdeveniments i transmetre a aquells que vivim al primer món “que no som millors”: “Haver nascut aquí no és cap medalla que ens podem posar”. És per això que malgrat està recomanat per entre 8 i 10 anys, “Podries” definitivament no té edat. Segons Imma “hi ha molts poemes que no cal que els classifiquin” i aquest és un d’ells.
Per a Ignasi Blanch, l’experiència amb l’àlbum no ha sigut menys emotiva. “Em va semblar que tornava a Berlín, que tornava el joves Ignasi que provava tècniques múltiples”. I és que “Podries” està fet amb serigrafia, capes d’acetat que formen la il·lustració final un cop es creuen entre elles.
“Seria més fàcil treballar amb el Photoshop” explicava Blanch “però un treball fet a mà és més humanista”. Hi ha qui considera que Blanch ha canviat d’estil, però Ignasi no es cansa de desmentir-ho: “jo segueixo sent el mateix, només canvio de procediment. Recuperar tècniques artístiques cabdals per a mi és molt important”
Per si encara quedava algun dubte, Blanch afirmava que: “Quan un llibre està fet amb estima per tots, es nota en els acabats”. I està clar que aquest àlbum no podria ser un homenatge més bonic a la increïble figura de Joana Raspall.
Aquesta
setmana s'ha dut a terme la tertúlia d'art dedicada als artistes
vinculats a Sant Feliu del segle XIX. Un dels artistes tractats va ser Ricard Clausells,
que si bé no va néixer a Sant Feliu, va convertir la població en el
decurs de la seva vida en residència definitiva. Nascut el 1864, va
viure fins 1939, fet que li va permetre conèixer Joana Raspall,
així com algun altre dels presents a la tertúlia. En la tertúlia es va
llegir un document que ens ha semblat d'interès reproduir-lo aquí: el
text que va llegir la Joana en la presentació del llibre dedicat al
pintor i poeta l'any 1990.
En la presentació del llibre "Ricard Clausells: el pintor i el poeta"
En la presentació d'un llibre sobre Ricard Clausells, no podia faltar-hi
la col·laboració de la Comissió Organitzativa del Premi Martí Dot per
una raó essencial: Ricard Clausells va ser veí de Sant Feliu durant la
major part de la seva vida i, a més de pintor, també era poeta; per això
el podem considerar ben nostre.
Som molts els qui el vàrem conèixer i podem recordar-lo clarament.
Encara em sembla veure'l passar pel carrer Vidal i Ribas on ell també
residia...
Era una figura més aviat menuda, d'aspecte senzill i retret, de tracte correctíssim i amb certa timidesa.
La seva casa primitiva tenia un hort o pati que feia cantonada al carrer
Pi i Margall; des de fora es veia una figuera i altres arbres fruiters.
Els anys que hi va viure sol, després de la mort de la seva mare,
podíem veure'l sovint traient el cap per sobre la paret de tanca i
mirant el carrer. Devia ser un descans en la seva feina.
Quan va casar-se, ja gran, va construir una altra caseta a l'extrem del
pati, amb entrada pel carrer Pi i Margall, i va llogar la que abans
habitava, aquella del carrer Vidal i Ribas d'ampla ventalla de vidres
clars darrera els quals solia exposar, abans, les obres acabades de fer.
Recordo haver-hi vist una gran Judit d'aspecte hieràtic dins la seva
túnica blanca, sostenint l'espasa ensangonada en una mà i el cap
d'Holofernes a l'altra. Als meus pocs anys, aquella figura resultava
impressionant.
Recordo també un gran quadre del baptisme de Jesús per Sant Joan; les
figures eren dolces i expressives. El mateix Sr. Clausells, content de
la seva obra, em feia notar, un dia, el detall de la contracció dels
dits del peu del sant, com si s'afermessin sobre la pedra humida per no
relliscar.
Allà havia exposat també diversos retrats de persones santfeliuenques
conegudes, entre els quals hi havia el meu pare, que acabava de morir, i
que tinc a casa en lloc preferent.
Vaig tenir ocasió d'anar sovint a casa seva amb motiu de recollir els
seus versos per publicar-los a la revista "Claror", que editava l'Escola
de Declamació Miquel Rojas, on jo també col·laborava. En aquelles
visites, la seva esposa, la Sra. Pepita, que era amabilíssima i molt
animada, ens rebia a mi i a l'amiga que a vegades m'acompanyava, i
mentre el Sr. Clausells anava a cercar dalt els seus originals o els
preparava, ells ens feia uns moment de concert de cant i piano que
executava molt bé.
A més del piano tenien harmònium de dos teclats, i les parets de la
saleta eren plenes de quadres entre els que hi havia el retrat d'un
militar, el pare de la Sra. Pepita, i presidint l'espai més gran, el
tapís que representava Norma al bosc, voltada de sacerdots, en una
cerimònia dels antics celtes.
Un dia, quan el Sr. Clausells va tornar a la sala amb els seus versos,
duia, a més, una llibreta esgrogueïda, i molt tímidament, amb aquell
aire d'ingènua bondat que tenia, ens va oferir llegir-nos un poema que
no havia publicat mai perquè, deia, era massa llarg i massa dramàtic.
Es tractava d'una història típicament romàntica, característica, d'amors contrariats, de separació i desesperança.
No us la sabria explicar, perquè vaig quedar suspesa escoltant l'home
que llegia amb veu insegura, trencada per l'emoció, trasbalsat ell
mateix per la força tràgica que volia donar a la seva pròpia creació.
Tenia les mans tremoloses i els ulls negats. Va haver d'interrompre la
lectura i es va mostrar confús, com si demanés excuses per haver-se
emocionat.
Allò em va commoure profundament. Tenia al davant un artista, un poeta
que es mostrava càndidament apassionat i sensible, i que als meus ulls
prenia tota una altra dimensió que aquell homenet gris i cerimoniós que
veia passar pel meu carrer Vidal i Ribas.
He volgut fer vostres els meus records, perquè conegueu i estimeu una
mica més de prop la figura d'aquest pintor i poeta que fou el nostre veí
Ricard Clausells.
Ara, escolteu, si us plau, alguns fragments dels seus poemes, com ens dirà Jaume Giralt.
Título: Podrías
Aquesta
setmana s'ha dut a terme la tertúlia d'art dedicada als artistes
vinculats a Sant Feliu del segle XIX. Un dels artistes tractats va ser Ricard Clausells,
que si bé no va néixer a Sant Feliu, va convertir la població en el
decurs de la seva vida en residència definitiva. Nascut el 1864, va
viure fins 1939, fet que li va permetre conèixer Joana Raspall,
així com algun altre dels presents a la tertúlia. En la tertúlia es va
llegir un document que ens ha semblat d'interès reproduir-lo aquí: el
text que va llegir la Joana en la presentació del llibre dedicat al
pintor i poeta l'any 1990.