Vet aquí una vegada una nena que estimava les paraules. I els llibres, que és
on es guarden les paraules en forma d’històries que ens fan riure o plorar,
La Joana, que és com es deia la nena, vivia en un poble envoltat de camps, i
flors de tota mena, sobretot roses, a prop de la gran ciutat. La Joana mirava
meravellada com creixien els arbres, i com florien... Pensava que era bonic
viure amb la natura tan a la vora.
“A la natura ho trobem tot”, es deia la Joana, “les coses que ens agraden i les
que no ens agraden tant, o gens, però que acceptem, perquè formen part de
cadascú de nosaltres, tots tan diferents com som els uns dels altres...”.
El mar se'n va tan lluny!
Ara, tot ho escriu ambigu,
tot i queda a mitges tintes,
no s'hi posa res en clar.
Potser hi ha gent que hi escriuen,
arreu llegim moltes coses
on no es diu ni "sí" ni "no".
En aquell poble, a casa, la Joana, en aquell temps de tardes llargues i hores
mortes, passava moltes estones imaginant històries.
L'ós blanc, panxut i feixuc
per sort, al gel hi ha un forat
Mentre tu estaràs distret
un tros lluny, segura i tipa.
I és clar, com que no té mans,
que és tal com fa pam i pipa!
Ara, aquell poble i els pobles veïns estan enganxats els uns als altres en una
llarga filera fins a la ciutat i a vista d’ocell fa de mal dir quan n’acaba un i en
comença un altre, però quan la Joana era petita, el seu poble també era petit:
hi havia sobre tot i horts i alguna fàbrica, i molts jardins amb roses... però el que
segur que no hi havia era un lloc on anar a buscar allò que a ella més li
agradava: llibres. Llibres amb històries que la fessin somiar.
Certament, al seu poble hi faltava... una biblioteca.
A la ciutat, en canvi, n’hi havia una de molt gran i important, de manera que
–decidida com ha estat en moltes les coses de la vida– se n’hi va anar.
–Penso que al meu poble li cal una casa com aquesta, més petita, però
igualment plena de llibres –va dir als responsables.
–Oi tant, tens tota la raó! –li va respondre un dels caps que, alhora, era mestre i
ensenyava com s’ha de tenir cura dels llibres.– Ja n’hi farem una, hi pots pujar
de peus; però vols dir que al teu poble no li caldria una noia com tu que se l'
I la Joana, a qui li agradaven moltíssim les paraules però que no havia pensat
mai a estudiar biblioteconomia (quina paraula més llarga i estranya per
anomenar el que estudien els bibliotecaris, oi?), no s’ho va fer dir dos cops. Va
empaquetar tot el que sabia (francès, que parlava perfectament perquè la seva
mare era francesa i l’havia enviat a estudiar a Perpinyà; l’ortografia i la
cal·ligrafia que havia après a l’escola, i tot el munt de coses que li havien
ensenyat els llibres) i se’n va anar a la ciutat a estudiar per ser bibliotecària.
En aquella època molt poques noies estudiaven, i la Joana no va desaprofitar
gens l’ocasió: va tenir de mestres poetes i historiadors importants i els
escoltava a tots admirada. La Joana i les seves companyes eren com
esponges assedegades de conèixer i saber coses. Va ser un temps feliç.
Ai, no tot era bonic, però.
Havia esclatat una guerra. Els primers mesos tot semblava anar més o menys
com sempre, però de seguida la vida va canviar: començava a faltar el menjar,
la majoria d’homes eren al front, on molts morien, i els avions bombardejaven
pobles i ciutats sense contemplacions.
El foc i l'aigua han discutit
al fons del bosc, per una juguesca.
Quan l'una crida, l'altre s'encrespa
i deixen l'aire ple de neguit.
Tanta cridòria, a què treu cap?
Parlen de vents i de flamarades,
de llamps, trons i nuvolades
Per què es barallen? Ningú no ho sap.
Ni l'un ni l'altre no ens ho diran.
S'han embestit talment dues feres...
Havia fallat allò que els mestres i els pares ens repeteixen tant i tan sovint:
parlant la gent s’entén, ens diuen. Era evident que en aquesta guerra terrible, hi
havia molta gent a qui no li agradaven les paraules. Li agradaven tan poc que,
quan guanyessin, les pensaven prohibir.
D’un balcó a l’altre balcó
qui d’ells parlava millor.
que el gos del veí de sota
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
els va tallar amb un lladruc:
–Calleu, inútils, xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar fa ruc.
Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
al xoc brutal de la barbàrie!...
Però la vida continuava i bé s’havia de treballar. I la Joana havia aconseguit
una feina en allò que li agradava i que havia estudiat: ara feia de bibliotecària
en un poble envoltat de vinyes i amb sang castellera a les venes. A la Joana
però, moltes coses l’amoïnaven. Ja era ben clar que la guerra es perdria i, dels
vencedors, una gent que no estimava gaire les paraules, i encara menys les de
la nostra llengua, què se’n podia esperar? Amb la ràbia i les ganes de manar
que gastaven, quan entressin als pobles no només empresonarien aquells que
no pensessin com ells, sinó que ’encarregarien de destruir els grans
contenidors de mots i significats: els llibres.
Un matí, en arribar a la feina, va trobar la porta esbotzada i, a dins, tot de
soldats de les tropes que es retiraven, esgotats, adormits envoltats de llibres.
Era hora de prendre una decisió, quan aquells soldats marxessin, els altres
arribarien de seguida, trobarien la biblioteca oberta i aquells llibres que elles
havien cuidat i la gent del poble havia llegit amb delit desapareixerien en dos
Decidida com ha estat en moltes les coses de la vida, la Joana va convèncer
una companya i va trucar a la biblioteca de la ciutat per explicar la seva
pensada. I aquella nit van aconseguir treure una bona pila de llibres, pujar-los a
un camió i amb uns quans soldats que encara no s’havien retirat van marxar
per la muntanya fins a la ciutat mentre els avions els bombardejaven.
Havien salvat molts llibres de la crema. Però, un cop perduda la guerra, salvar
la llengua no seria feina d’una nit ni d’una ni de dues persones. I aquesta era la
feina que esperava a molta gent.
Hi ha unes llengües vivents
que tothom pot fer seves:
com l'alè de la muntanya,
els mots se'ns faran clars.
tu, vinguis d'allà on vinguis,
si tens cor, m'entendràs.
Amb tot, la Joana s’havia convertit en la dona pacient que seria sempre i, com
que continuava estimant les paraules, aquest cop es va carregar de tota la
paciència del món: havia pensat col·leccionar-les. Les va anar recollint totes,
d’una en una. Primer buscava paraules que volguessin dir el mateix, els
sinònims; després, les que volien dir justament el contrari, els antònims; i quan
ja les va tenir totes, va anar recollint frases, però no de qualsevol mena, sinó
les frases fetes, com ara “al pot petit hi ha la bona confitura” o... “de mica en
mica s’omple la pica”. I de mica en mica, molt de mica en mica, i de tant en tant
amb l’ajut de coneguts, va fer tres diccionaris. Tres diccionaris que, al cap d’uns
anys, es van fer molt famosos. Però havien de passar uns anys, perquè en
aquell moment, no es podien escriure llibres en la nostra llengua i la Joana, les
paraules que col·leccionava eren, justament, en la seva llengua…
He trobat uns quants mots
no vull quedar-me'ls tots!
Mentre recollia paraules, la Joana s’havia casat i havia tingut fills. Havia
descobert l’amor i era l’estimació per la gent i les coses el que la feia anar
Cent vegades que em ferís,
La Joana es trobava amb lletraferits i escriptors preocupats com ella pel que
estava passant. “Què més podem fer”, es preguntaven. I la Joana i altres van
començar a fer classes de llengua d’amagat, al menjador de les cases, no fos
cas que els enxampessin. Però no n’hi havia prou… Què més podia fer, ella?
Miraria d’escriure coses que no estiguessin tan prohibides, com el teatre per a
nens, per exemple… I així ho va fer. I li va agradar tant escriure, que de
seguida es va posar a imaginar poesia. Va pensar: “la poesia és bonica i és útil,
ens eixampla el cor i ens permet respirar lliurement…, però els versos que fan
els grans poetes són massa difícils per als nens, construiré una escala que
permeti als més petits acostar-s’hi esglaó a esglaó”. I l’escala que va anar
construint durant anys i anys van ser les 648 poesies per a nens i nenes que va
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
hi floreixen les paraules
que amb més amor s'han guardat,
i ella vol ser la primera
Era una feina de formigueta, que potser algú podia pensar que no era
important, però i tant que ho era! Amb aquella escaleta arribaria més lluny del
Va rumiar com havia de ser aquell tipus de poesia. Havia de parlar de coses
properes als nens i als seus sentiments; fer-los veure que amb la poesia podien
expressar les seves emocions. “Ah! I no cal”, va dir-se, “que sempre hi hagi
rima ni escriure tot hora amb rodolins. No cal que sempre fem rimar “sol”, per
exemple, amb “mussol”, ni “cau” amb “gripau”, l’important és el ritme, la
música…”. Perquè les bones poesies tenen més música que rimes.
I els temes? Com que allò que més li agradava a la Joana, després de les
paraules, eren les flors i la música, els va dedicar moltes poesies...
i no sé si és d'ametller;
-diuen els ocells que aquesta
és la que floreix primer.-
Jo només conec els arbres
quan el fruit ha madurat;
els conec per les cireres
o els préssecs que n'he menjat.
I vet aquí que un dia li va néixer el cuquet de ser ella també una poeta com
aquelles a les quals pujava l’escaleta. Faria relats i poesia per a “orelles grans”,
faria uns quants “experiments” amb les paraules, hi jugaria: amb pocs mots
diria moltes coses. Escrivia i escrivia i jugava i jugava amb formes diferents.
Sempre amb els ulls oberts i el cap clar, amb els anys ha anat aprenent de la
vida i ara sap moltes coses que guarda i explica amb humilitat, com per
exemple que tot canvia i el canvi és bo...
amb la flor blanca perfumada;
l’aire hi pren una alenada
I l’espargeix pel carrer.
Sense veure flor ni branca,
prop del jardí s’endevina
que aquella aroma tan fina
ve de l’enllà de la tanca.
Jo he estat aquella noia temerosa
que s’acostava al món dels grans poetes
amb desig de trobar-hi l’aigua viva
i el foc ardent que el cor em reclamava.
Els degotalls de les paraules sàvies,
les espurnes d’estrofes aflamades,
me’ls feia meus amb fonda reverència
com fa la terra amb fam de ser sembrada.
Si no he estat fèrtil per donar collita.
humilment me n’acuso. Sóc avara
i potser m’he quedat per a mi sola
tot el tresor intern de les paraules.
La Joana ara està a punt de fer cent anys, viu on ha viscut sempre, al seu
poble, en una casa ben a prop d’un parc ple d’arbres i de l’estació del tren, per
poder rebre amb els braços oberts i un somriure als llavis els grans i els petits
que la van a veure tan sovint a explicar-li coses.
La Joana de les paraules clares pot mirar enrere satisfeta i des del present
notar com la gent l’estima i tenir la seguretat que molt petits, com ella volia, han
après a estimar la poesia...
me’n trobo les mans plenes.
Llegit el dissabte 15 de setembre, durant la matinal dedicada a la poeta
Joana Raspall a LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ 2012.
+(640x427).jpg)
Bases del concurs