Aclareixo:
Diu en l’article:
"Pico al timbre de Cal dentista, la professió del seu difunt
marit."
Això no és veritat, el seu marit era metge de capçalera, el que ara es diu
de família, era cap de sanitat i forense, però no dentista, dentista és el fill
que actualment exerceix, al mateix edifici però no pas al mateix portal, pel
que no truca a la consulta, sinó a la casa familiar, on si hi ha un rètol: Dr.
Cauhé.
També diu: “i amb la qual ha quedat batejada aquesta llar fins avui” Si és
cert que molts coneixen la casa per “Cal Cauhé” però la majoria la coneix per “Can
Raspall” degut a que la casa la va construir el pare de la Joana Raspall i era
la seu del negoci, per això hi ha les medalles esgrafiades a la façana. Es pot
llegir la història de la casa al blog, una pestanya d’aquest us hi portarà: http://casaraspall.blogspot.com.es/
..........................
Quaderns de les idees, les arts i les lletres
Jardins de paraules – Entrevista a Joana Raspall
El 29 de novembre del 2013
es va celebrar a Sant Feliu de Llobregat l’acte de cloenda del centenari
de Joana Raspall, un any ple d’activitats sobre la poeta i la seva
poesia. Justament, al cap de cinc dies, el 4 de desembre del 2013, Joana
Raspall ens va deixar. Semblava que hagués esperat a tancar el cicle,
tant de la seva vida com de la seva obra, que van íntimament lligades i
que ara el lector pot comprovar en aquesta entrevista que publiquem per
dir-li adéu a l’escriptora.
Joana Raspall ha tingut una llarga vida i extensa carrera no només
com a poeta, sinó com a lexicògrafa i activista cultural. Ha estat
sempre involucrada en els afers culturals del seu poble, Sant Feliu de
Llobregat, i gràcies als seus versos aparentment senzills s’ha guanyat
el cor de molts infants i ha despertat en ells la tendresa per la
poesia. Tot i això, no s’ha de menystenir que també ha escrit teatre,
contes i novel·les no només per al públic infantil, sinó també per a
l’adult, com Diamants i culs de got (2007), El cau de les heures (2008) i El jardí vivent (2010), entre d’altres.
Mentre em dirigeixo cap a casa la Joana, em creuo amb els nens que
surten de l’escola. Són les cinc de la tarda, finals de setembre. Pico
al timbre de Cal dentista, la professió del seu difunt marit i
amb la qual ha quedat batejada aquesta llar fins avui. Al cap d’uns
segons, m’obren la porta i m’acompanyen a una sala d’estar replena de
llibres, amb una taula al centre amb munts de cartes, plecs de fulls, i
encara més llibres. La Joana apareix amb el caminador, ben riallera. De
mans fràgils però sàvies, d’ulls clars i observadors. La saludo i
l’ajudo a seure. Me la miro, i m’encomana una personalitat entranyable,
amb tota una història per explicar, com si fos sortida de les seves
pròpies poesies.
S’excusa pel desordre de la taula i diu que avui té un dia una mica
pesat i que amb els seus anys, la memòria de tant en tant li falla.
Pausadament, va bevent un got d’aigua mentre es disposa a contestar les
meves preguntes. Abans, però, em diu: «Al final em coneix tothom, però
en el fons no em coneix ningú, perquè ningú em pregunta res».
La major part de la seva obra és de poesia infantil. Per què creu que és tan important inculcar la poesia als més petits?
El que em va portar a escriure per als infants va ser el següent: els
meus fills sortien de la universitat i els vaig preguntar què sabien de
poesia. Em van dir que res, que només feien allò que surt en els
programes, quatre poesies. Em van recitar allò de Con diez cañones por banda,/ viento en popa a toda vela… que
jo l’estudiava quan tenia set anys! Els vaig preguntar si feien res de
poesia catalana i em van dir que no. Com n’havien de fer, si no n’hi
havia! Perquè tot el que hi havia d’en Verdaguer, d’en Carner, són coses
molt bones, però poesia dedicada als nens, no n’hi havia. Només
s’havien fet uns quants exemples perquè fossin bons, perquè no es
peguessin, perquè fossin obedients… tot escolar. Però poesia per
cultivar el seu gust per la poesia, no hi havia res. Vaig pensar que els
nens tenen els mateixos sentiments que nosaltres. No els saben
expressar, però els han de saber encaminar, i a vegades els encaminen
cap a bandes que no interessen gens, perquè s’enlluernen amb allò dels
més grans. Molts arriben a ser adults sense haver captat la poesia. Jo
els deia als meus amics poetes: «feu poesia per a nens, perquè aquesta
poesia que vosaltres escriviu és molt bona, però qui espereu que us la
llegeixi, si els nens no hi estan acostumats?». Això no podia ser. Així
doncs, vaig parar la feina i totes les altres coses que tenia
arrencades, i durant nou anys vaig escriure només per a nens. Vaig fer
fins a onze llibres. Ara dic prou, plego, perquè ja em quedo
tranquil·la.
I com es van rebre aquests llibres?
A les escoles, vam tenir la sorpresa que als professors els van anar
molt bé. Perquè a més, els poemes eren curtets, amb una pàgina captaven
tota la idea, els hi havien d’explicar poca cosa, i trobaven el canvi
aquest tan bonic, d’allò material a allò espiritual. Jo vaig estar molt
contenta que ho rebessin tan bé. I han treballat molt, la veritat, m’han
fet moltes coses de tots aquests anys fins ara. M’han anat enviant
dibuixos sobre les meves poesies o han provat de fer poesies ells, molt
boniques totes. Estic molt contenta, me n’he sortit. Perquè ara ja hi ha
nens que entenen la poesia.
Ha seguit alguna tècnica especial per crear aquests poemes?
Jo no els he fet coses exemplars, escolars, he seguit un altre camí.
Per exemple, els vaig fer uns versets molt senzills que diuen: La lluna és de plata/ el sol és d’or fi,/ jo tinc una casa/ just a mig camí. La lluna és de plata —és mentida, tot i que els fa pensar en una cosa que no és veritat, però és bonica i s’hi assembla— i el sol és d’or fi —una altra imatge. Jo tinc una casa just a mig camí
—torna a ser mentida—, però s’imaginen un lloc amb una casa de plata i
una altra d’or fi, on tinc una casa just a mig camí. I continua: Sense tu saber-ho,/ cada dia hi véns/ per la porta blava/ dels meus pensaments. El
nen s’acostuma a pensar que això és imaginació, però que jo també hi
puc entrar, allà! Perquè si pensen com jo, doncs pels meus sentiments
poden entrar, cada dia, per aquesta porta blava d’una casa que no
existeix. Això és trobar l’estimació de la bellesa. I per aquest camí
vaig enfilar. Que no es prenguin la poesia com un canvi de naturalesa,
no. La veritat és veritat i la mentida és mentida. Però hi ha una altra
manera d’interpretar la veritat a través de la sensibilitat i no a
través de les regles normals de la vida. Això és el que jo els volia
explicar, i ho han entès.
Com veu els nens d’avui en dia?
Pobrets! No tenen res a mida seva, res. Els introdueixen de pressa en
el món dels adults i els hi treuen tot el que ells necessiten, com el
temps d’estar amb els pares, perquè treballen fins molt tard. Trobo que
són molt espavilats. Ho aprenen tot de seguida! Jo no puc entrar a
Internet, els meus néts sí. No vull estudiar res més, ja he fet la meva
carrera. He anat pujant els meus graons i ara que em deixin tranquil·la,
perquè d’aquí cap allà hi ha una altra escala que no em toca a mi, ja
toca a la generació que ve darrere. Però ells són molt llestos. Ara
aprenen coses que nosaltres no sabíem, però d’altra banda, se’ls hi han
pres ocasions per emmotllar el cervell, perquè si les coses se les
troben fetes no saben com ni per què, no serveix de res. Penso que els
hi prenen ocasions i s’avorreixen, perquè no treballen ells. En canvi,
si ho haguessin de pensar i per dins tenir un treball continu, doncs no
s’avorririen, i serien més capaços de ser inventors. Ara no poden
inventar, s’ho troben mig inventat, ja. Fan un salt i tiren endavant. La
gent no madura, els nens salten d’una cosa a l’altra, i llavors quedarà
una humanitat que seguirà uns quants cervells privilegiats, i els
altres seran els criats. Jo no sóc qui per dir això, però ho veig així,
l’home perd facultats. No perd poder, no, que en va guanyant, però perd
capacitat, ell, com a persona. Hi ha molt poca gent que sàpiga parlar
d’una cosa si abans no n’ha parlat amb un altre, i no és això.
És que hi ha poc temps dedicat a la reflexió, poc costum de reflexió sobre les coses…
Però això és un mal que ens el porta la civilització, anem per aquest camí. Pitjor anirà encara, pitjor anirà…
En els seus llibres vostè parla sovint sobre plantes i flors
mediterrànies que sembla conèixer bé. Quin significat tenen per a vostè
les flors? Quan les fa servir en els seus poemes? Perquè a vegades
apareixen per descriure sentiments o sensacions…
Les flors són una imatge molt viva de la nostra vida a la terra. Una
persona que no fos persona, viuria a la terra i veuria que la flor es
panseix i s’ha acabat. Nosaltres sabem que no s’ha acabat, perquè la
flor ens diu que l’arbre és viu. Jo sempre he tingut una gran estima per
les flors conegudes i senzilles, de tal manera que ara he publicat
aquest recull, extret de moltes llibretes de poesia, i he anat triant
poemes que fessin una escaleta de la meva vida. El titulo Jardí vivent.
Per a mi, a la vida hi ha més bellesa que lletjor; perquè les flors,
sempre, són més altes que la roca. No són tan fortes, però la bellesa és
més en les flors que en les altres coses de la vida. És el més bonic
que tenim, com les fulles, com la naturalesa viva vegetal. Dins el
llibre situo la meva vida en quatre parts de jardí. La primera part la
titulo Les violetes: unes flors boniques, petites, que no és
que les busquem, és que pel bosc les trobem i diem: «ai, quina cosa més
bonica!». És la nostra trobada amb la bellesa. A la segona etapa, quan
ja he rebut les impressions del que és la bellesa, ve el segon jardí: Les margarides.
Són el sí i el no. Allò positiu i allò negatiu, el que agrada, el que
no agrada, aquí és on es fa la tria, t’adones d’allò que trauries del
món, del que hi posaries. Amb tot això ja he crescut i he conegut el món
tal com funciona. Aleshores arriben les Roses… i punxes.
Perquè no hi ha rosa sense punxa. Hi dic moltes coses que m’han fet
feliç i moltes altres quan ha vingut el dolor, quan he perdut les
persones estimades, quan he trobat les punxes. Explico el meu drama, el
de cada punxada, el de quedar sola… el tercer és aquest. A la quarta
etapa, ja m’he fet vella. He perdut el marit, he tingut els desenganys
de la vida, he topat amb totes les punxes. Llavors arriben els Pensaments.
És una flor suau que ni té punxes ni té res, que és toveta, que se’t
desfà als dits, que quasi ni la pots posar amb aigua perquè no té cua.
Són aquests els meus pensaments d’ara. I són molt seriosos. O sigui, que
faig com un recull de totes aquestes llibretes, on he anat recollint
els poemes que han expressat, més o menys, la situació que s’adeia a una
violeta, a una margarida, a una rosa amb punxes. O ja, finalment, en un
acabament.
