Relació de Joana Raspall amb la Barceloneta

On i perquè va nàixer a la Barceloneta Joana Raspall? Joana Raspall, la poeta més estimada pels nens i nenes, va néixer a la Barceloneta. Ernest Cahué, nét de la poeta, recorda que la família de Raspall va descobrir no fa gaire temps que la seva àvia havia nascut al carrer Marquès de la Quadra número 9. El cas és que hi va néixer de manera casual, perquè aquest era el pis d’una amiga. Hi van anar perquè el pare tenia un comerç de fruita al costat del mercat del Born i aquest lloc era a la vora quan va arribar el moment de parir. En realitat, Raspall vivia al Masnou i va desenvolupar la seva vida a Sant Feliu de Llobregat. Allà es va casar amb el doctor Antoni Cahué i va tenir tres fills. Els primers anys de criança va fer vida familiar i ajudava al seu marit. La feina de Cahué l’obligava a sortir de nit i ella l’esperava desperta i aprofitava per escriure, allò que més li agradava. Va començar a fer feina de lexicògrafa d’una manera espontània. Com va dir Espriu, “salvava els mots”. En unes capses de sabates que encara es conserven, anava guardant les fitxes dels mots, expressions, frases fetes i sinònims que recollia. Durant molt de temps, aquest va ser l’únic material lexicogràfic disponible per l’estudi. L’Escola de Biliotecàries, amb mestres com Carles Riba, va tenir un paper molt important en la formació de l’autora. Ernest Cahué recorda que la seva àvia va treballar sempre d’una forma molt discreta. S’ocupava dels fills i tenia molt poca projecció pública. Va publicar el seu primer recull de poemes als 69 anys: “Petits poemes per a nois i noies”. Per Cahué, això demostra que mai no és massa tard per fer allò que volem fer. Després d’aquesta primera publicació en vindrien d’altres, que l’acabarien per fer famosa a tot Catalunya. La poesia de la Joana Raspall va esdevenir un petit fenomen literari. La seva, és una poesia molt moderna, que té molt a veure amb els valors i les actituds dels joves, però també els prepara per observar el món que els envolta. També hi inclou referències als nous ginys, com els ordinadors. D’aquesta manera va demostrar que la poesia serveix per parlar de qualsevol cosa. La seva poesia accessible i quotidiana l’ha fet, probablement, l’autora més llegida a les escoles. La popularitat de Joana Raspall va esclatar de forma especial a partir del seu centenari, el 2013. La poeta el va viure en persona, tot i que va morir el desembre d’aquell mateix any. Aquella celebració va fer encara més coneguda i llegida la seva obra, a les escoles però també entre els adults, perquè Raspall també té obra lírica. L’ocasió també va servir per recollir tota la seva obra publicada. L’obra lírica de Joana Raspall té una gran importància. Forma part d’una poètica que va anar construint al llarg de la seva vida. Probablement, no l’escrivia per publicar, sinó per ella mateixa. Va ser pionera en l’estrofisme japonès, els haikus i tankas. Segons Carme Arenas, comissària de l’any Raspall, hi ha un poema de Raspall que resum la seva obra. Diu així: “Estimo les lletres que formen els mots, els llavis que els diuen, el cor que els entén… perquè als mots hi ha l’ànima de tota la gent!”. En una gravació de la seva darrera època, Raspall va deixar dit: “Estic molt contenta de poder fer tot el que tinc ganes de fer, que no és gaire, però no és poc”.

Premi 2017 Consell Nacional de la Cultura i de les Arts - CoNCA

jordi domenech

@dumesubi

Part difícil..però ha arribat "L'hora perduda"! Amb poemes de la recordada Joana Raspall, versió encarregada per

@coralsinfantils

per a cor, piano i percussió, i text del conte de Clara Ripoll

Premi Nacional de Cultura 2017

Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC)

Per la seva contribució a l'educació musical d’infants i adolescents de Catalunya 

amb la promoció del cant coral. Des dels seus inicis el 1967, any en què se celebrà

 la Primera Trobada de Corals Infantils de Catalunya a Manresa, el Secretariat ha 

promogut el cant coral com un mitjà de sensibilització d’infants i adolescents 

envers l’art de la música, el cultiu de la veu, l’amor a la llengua del seu país, 

la joia de l’amistat, la disciplina lliurement acceptada i el treball en equip.

El SCIC està integrat per 120 corals repartides per tot el territori català, que 

representen un total de 3.000 cantaires de 5 a 16 anys de corals de països 

de llengua catalana.

Podries

Un altre grup "O val das Mouras" ha musicat Podries i la seva estrena ha estat a Lleida, aixi donava la noticia tele 324

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=1468723126629869&id=246705812164946

També el darrer diumenge de  setembre a Sant Feliu es va representar l'obra de l grup Pere llimonera que acaba amb el poema, i que Agusti Vilar diu això entre altres:

Si les criatures van al teatre amb tanta il·lu, com pensen les nostres autoritats arrelar la nostra canalla al poble? Sense un teatre local on hi vagi tothom, com pensen crear elits culturals? En una ciutat, el valor afegit són les persones, la creativitat que hi construïm. Aquest cop, la companyia tracta el tema dels refugiats. Poca broma  amb aquesta problemàtica. Més de cent quaranta milions de refugiats al planeta testimonien una pandèmia de magnituds colossals. Fins i tot amb aquests moviments, les guerres, els bandarres ara se les pensen millor. Els refugiats comencen a ser un fet que malmet equilibris polítics i econòmics d’una inestabilitat vertiginosa. Així, doncs, no se’ns fa gens estrany que les criatures també ho visquin com un fet quotidià i alhora incomprensible. Pere Romagosa i la seva gent ho tracten amb tacte i tendresa. Fins i tot per a gent amb problemes sensorials, les solucions trobades són magnífiques. Oi més quan el poema de la Joana Raspall, arrodoneix el mal rotllo que dóna l’eterna situació dels refugiats. Podries, és un poema meravellós, un cant per a escapar-nos d’una injustícia sempre massa crònica.

Particularment, els jocs de paraules, els equívocs, i les locucions trastocades, són tot un encert. Fins i tot té una lògica infantil molt poètica. Per exemple, refredat i refugiat fan una parella més que remarcable. Per la resta, aquesta gent segueix en forma, una cosa absolutament insòlita. Si les obres del soterrament no comencen, ja tenim tema.  Ep, hi si comencen, Pere, oblida-te’n de veure-les acabades. Quant al guió, no t’amoïnis, jo en tinc un de molt divertit. Si no en trobes, escriu-me al Passeig dels Baobabs,19, tercer bolet, segon esquirol, 08980 Garsoca. 

tret de: https://www.fetasantfeliu.cat/opinio/103439/camp-de-refredats?fbclid=IwAR3ViYFRgFUiYdnssoWoaEytWQE1cagUFm7hyDubMx8uwmHwZ5PLz2JwCh4#.XZdjiEKZJkg.facebook

Homenatge dins el lliurement de premis Joan Coromines 2018

Vaig ser l'encarregada de parlar en aquest acte i aquí està el que vaig dir:

Bon vespre a tothom. Felicitats a tots els premiats i a la organització per donar aquest premi a la llengua catalana.

Com si fos borda…, diu la Joana, això és el que la va portar a escriure i treballar per la llengua, al març del 1980 remarcava al Congres de cultura catalana:
-“Aquells que s’interessen  en l’estudi dels trets característics dels pobles, han remarcat, entre altres coses, que els catalans som un poble «malparlat". Certament, en molt pocs països europeus es dóna el cas que la gent culta, fins i tot amb estudis superiors, utilitzi un llenguatge col•loquial tan groller com els catalans. Cosa explicable, si considerem que durant segles la nostra llengua ha sobreviscut confinada en l'ús popular, sense l'acció enriquidora i reguladora d'un Estat que la tingués per instrument en tots els camps institucionals.”
.....
Sempre que em conviden a parlar de la Joana, m’agrada fer-ho amb paraules d’ella, ella es la que tenia el do de dir les coses i si cerquem en els seus escrits trobem la seva opinió sobre casi tot.
Avui celebrem la divuitena edició d’aquests premis, i precisament es donen a gent que com ella sense cap mena de lucre han treballat per la llengua i cultura catalana, avui se li lliure a un dels seus deixebles, amic, i company en moltes tasques, Agustí Vilar, estaria contenta.
En el seu centenari deia que el què mes li agradava dels premis i homenatges que rebia, era que vingués de la gent del poble no de institucions. El seu centenari es va celebrar gràcies a mestres, bibliotecaris, i lectors que ho van moure, la generalitat va sumar-se com va dir ella, pel únic mèrit que no en tenia res a veure, que era que estava viva, si no hagués estat així no s’hauria celebrat ja que aquell any va coincidir amb altres centenaris d’escriptors rellevants. Avui esta present en aquest premi per un altre casualitat, perquè es lliuren a Sant Feliu, ciutat on ha passat quasi tota la seva llarga i productiva vida.
....
Quan avui he obert un dels diccionaris que sempre tinc a l’abast m’ha  semblat que els mots s’hi removien, es bellugaven, canviaven de lloc amb sorprenent agitació.
Però més sorprenent encara és el fet que s’hagin tornat sonors.
Maquinalment he engegat la meva cinta magnetofònica mental i heus aquí què hi ha quedat gravat:
“Sóc la llengua catalana: una llengua que no té cap mèrit especial ni cap desmèrit enfront de les altres llengües. La meva importància, la meva vàlua es que EXISTEIXO i això sol ja em fa mereixedora de tots els respectes.
“No vol dir res que hi hagi més o menys milions de persones que la utilitzin; això no treu ni afegeix validesa a la meva existència; tal com no treu importància al sol  que hi hagi més o menys gent que se’l miri, ni al mar que hi hagi més o menys gent que s’hi banyi.
“He estat i sóc vehicle d’expressió prou apte per totes les aventures de la ment humana i he servit durant segles els homes que m’han estimat.
“Per això no entenc que em facin servir uns o altres de motiu de discòrdia, que tant adeptes com detractors em posin com un escull en la bona entesa de la gent. Penso que em fan servir de cobertora de les desavinences polítiques d’uns i altres. Em fan servir de palanca per remoure altres interessos i així molts acaben tenint-me odi.
“Als qui em odien no vull dir-los res, però a tots aquells que em defensen els vull aconsellar que en lloc de perdre tant de temps en lluites amb els meus detractors, que s’agafin fort a la Gramàtica i al Diccionari i s’esforcin a enriquir-se amb tot allò que hi poden trobar.
“Hi ha molt bona gent que m’estima i vol defensar-me i no s’ha preocupat gens ni mica de conèixer-me a fons. Gent que crida pretenent que els forasters s’esforcin a entendre’m i parlar-me, quan ells no han mogut un sol dit per saber una regle més de la meva ortografia. Gent que presum de catalanitat i no llegeix llibres catalans perquè “és difícil”. En una paraula, hi ha gent exigent amb els altres i que te mandra d’aprendre la seva pròpia llengua. Gent que presum de tenir una casa i uns vestits impecables i no s’avergonyeix de fer servir un llenguatge inculte.
“Al cap de VUIT ANYS que s’ha acabat aquells QUARANTA ANYS, encara no han trobat temps ni manera de demostrar-me el seu amor, a mi,  a la seva llengua, a la que pretenen defensar amb armes rovellades.
“A mi se’m trenca el cor quant penso que molts només se m’acosten “per decret” , o per “necessitat professional”, o per “tàctica comercial”, o per “estratègia política”!...
“No em fa gents feliç aquest amor. Penso que si el vostre amor fos real, jo ja compartiria a totes les escoles, a tots els rètols, a tots els mitjans de comunicació, a tots els espectacles, al costat de l’altra llengua germana, si voleu, que no m’hi fa cap nosa, però no a la seva ombra; que el sol surt per a tothom!”
He tancat lentament el diccionari i m’he posat a reflexionar. No és la darrera vegada que faré passar la cinta que he gravat. Sempre que la vulgueu escoltar, obriu, també, un diccionari o una gramàtica... i sigueu conseqüents. 
......
Això ho escrivia la Joana Raspall a la revista local Vaivé ara fa 36 anys quant ella en tenia 70. Molt del que diu és encara vigent.
Aquesta preocupació sobre el Català, li va venir des de joveneta, per això va dedicar tots els anys de la seva vida a què el Català sobrevisqués, i ara després que ella ens ha deixat veiem que continua fent-ho, les seves obres continuen sent un puntal, els diccionaris són empleats per periodistes, cada cop menys per desgràcia, els seus poemes estan a llibres de text d’infants, son treballats a les classes dels nous vinguts, estan en jocs per mòbils i tauletes, Aplicació APP “Un món de poesia”. Estan per yoootube.
Els seus poemes són recitats, musicats i cantats sobretot a escoles i biblioteques, però no només a elles .
Actualment més de 200 poemes estan musicats. Molts d’ells es troben en discs. Alguns en vàries versions. 
Un dels poemes que més versions té és: “Podries”, que a més de estar traduït al castellà, al anglès, al brasiler i al coreà, té 12 versions  musicals (a més 8 que jo sàpiga sense permís), n’hi ha per corals, jazz, flamenc,... dos d’elles estan dins espectacles.
“Endavant” 5 versions autoritzades (més 3 sense permís), també 2 dins espectacles.
Hi ha forces espectacles, sobretot infantils, que estan basats amb poemes de la Joana, i cada dia van creixent.
I per què la conegueu una mica millor, i no us canseu de tanta parla us deixo amb el video realitzat pel seu nét Ernest Cauhé l’any del seu centenari, on ella i varies persones més, entre elles jo mateixa, us donaran a conèixer una mica més a Joana Raspall.
Moltes gràcies.

(no puc pujar el video per ser massa llarg)
Imma Cauhè