Transcric l' intervenció de Maite Carranza en l'acte de
Constitució de la Comissió Ciutadana de l'Any Joana Raspall
Maite Carranza fa una presentació de la figura de Joana Raspall.
SEMBLANÇA
JOANA RASPALL
Admeto que glossar en poques paraules la semblança
personal i literària de la senyora Joana Raspall, un símbol de la nostra ciutat
i tot un referent lingüístic, poètic i ètic
per als catalans, ha significat un repte
agosarat. Em disculpo amb la senyora
Joana Raspall per la necessària
simplificació que faré d’una vida rica, complexa i intensa en matisos i
emocions i d’una obra, la seva, extensa
i variada que desperta l’admiració dels estudiosos i la devoció dels lectors.
L’any 1913 va néixer accidentalment a Barcelona la Joana Raspall l Juanola. I dic
accidentalment perquè estava destinada, això del destí és ineludible, a
esdevenir una Sant Feliuenca, la Sant Feliuenca més prestigiosa de tots els
temps. Hom diu que pertanyem al lloc on hem viscut la nostra adolescència i
on hem obert els ulls al món. Estudiant de l’escola pública per convicció
paterna i afrancesada per influència materna, la jove Joana manifestà ben aviat inquietuds literàries i va
obrir els ulls al món en un Sant Feliu
impensable per a molts com jo que ja
l’hem conegut tard i modificat per l’urbanisme dels seixanta. La Vila dels anys 30 fou probablement un lloc massa petit per a les inquietuds
d’una noia lectora i curiosa que fruïa de la poesia, col.leccionava
paraules, reclamava llibres per als més
petits i visitava biblioteques. Cal recordar que la Joana Raspall pertany a una generació de
referència que gaudí d’una educació
exquisida, impregnada per l’estètica i el rigor noucentista i
impulsada per l’afany regenerador
d’un temps en el qual hi havia la certesa que la cultura i el saber aportarien la dignitat al nostre
poble. Afortunada coetània de poetes com
Marius Torres, Espriu, Bartra, Vinyoli o Teixidor i companya de Rosa Leveroni, els anys de joventut de la Joana -que precediren a la guerra civil- foren anys d’estudis, descobertes i mestratges
inoblidables – com el de Carles Riba- a l’Escola de Bibliotecàries. La Joana
Raspall, lectora i lletraferida, va orientar la seva vocació cap als llibres i la llengua. Durant aquesta etapa engrescadora
i incerta publicà en revistes i treballà com a bibliotecària a Vilafranca del
Penedès fins a finalitzar la guerra, un episodi trasbalsador sense dubte que la
va dur a protagonitzar la tasca lloable de salvar un munt de llibres.
Els quaranta esdevingueren anys foscos per als amants
dels llibres, de la llengua catalana i la cultura. Anys difícils i perillosos per als
lliurepensadors, els didactes i els poetes.
Anys de silenci públic – que no privat- per als qui, com la Joana
Raspall tot just iniciaven un camí il.lusionat envers la creació literària, aleshores
un univers de posssiblitats infinites i,
tanmateix, plagat d’obstacles i escolls insalvables per a una dona catalana i jove.
Perquè la Joana Raspall, recordem-ho, era una dona
singular en un món regit i manat pels homes. La seva trajectòria resulta
triplement meritòria. Dona, mare i creadora. Una trilogia heròica que resistí
el franquisme, la missogínia i l’estultícia d’uns temps foscos i adversos.
La Joana Raspall resistí l’embat de la grisor des de les trinxeres de la llar. Casada amb el doctor Antoni Cauhé i Huguet des
del 1941, mare de tres filles i un fill, treballadora i estudiosa, aplegà
llibres i paraules, participà en publicacions clandestines que mica en mica van
anar vencent la censura i sortint a la
llum, continuà amb la seva escriptura
creativa i obrí les portes de
casa seva a tots aquells qui, com ella, compartien l’amor per la llengua i la lectura.
En cap cas llançà la tovallola ni renuncià a les il.lusions escapçades. La
Joana Raspall, una ressistent, va madurar com el bon vi, va arrelar fondo a la
terra del seu Sant Feliu i va esperar
pacientment el seu moment per oferir els
primers tasts de la que seria la seva
gran collita literaria.
La primera novetat agradosa fou la seva obra teatral.
“L’ermita de Sant Miquel” -per adults- l’any
64 i sobretot
“El Pou”, premi Cavall Fort 67, una
obra prou coneguda i llargament representada a Sant Feliu. Un referent, aquest últim, insòlit i necessari, encara a hores d’ara, en un terreny,
el del teatre per a joves i nens, erm i
poc freqüentat pels creadors. Els més petits,
les generacions futures, serien
un dels primers receptors de l’obra i l’interès de la Joana que aviat s’adonà
de la seva importància. I es dirigí a ells des de la seva exquisida
sensibilitat.
Poc després, la
seva nova publicació – res a veure amb les anteriors- seria el seu “Diccionari
de sinònims” al 1972, una obra rigorosa
i necessària que havia anat redactant pacientment al llarg de més d’una dècada que la col.locaria en el prestigiós territori
dels estudiosos de la llengua i que més tard completaria amb altres dues obres
de referència.
I per acabar de desconcertar els qui pretenien
etiquetar-la va sorprendre
definitivament l’any 81 amb el seu
deliciós poemari “ Petits poemes per a nois i noies” que aviat va ser reconegut
i recomanat a les escoles i que pretenia precisamente això, familiaritzar els
més menuts amb el llenguatge poètic tot fent-lo entenedor, amable, desitjable.
Autora teatral, filòloga i poetessa. Vet aquí els inicis
d’una autora que es donava a conèixer
des de la solidesa d’una obra tardana i aromàtica, llargament madurada i, malauradament, encara escadussera. I és que el gaudi de la publicació no la va
distreure de l’alegria entusiasta que es
va viure durant la transició.
Els setanta i els vuitanta foren anys apassionats d’associacionisme
i difusió de la cultura, aquell projecte
encoratjador que havia quedat oblidat per la guerra i que la Joana Raspall,
rejovenida i encomanada de l’esclat democràtic va reprendre, definitivamente
compromesa amb amb la ciutat de Sant
Feliu, la seva ciutat.
Intentar enumerar totes les activitats que protagonitzà
la senyora Joana Raspall durant aquells anys resulta fins i tot esgotador i em
fa envejar l’energia i l’optimisme que irradiava i que continua irradiant. Probablement el secret de la seva longevitat, de la seva inquietud creadora, de la seva
curiositat insadollable, de la seva generositat sense límits.
Enumero: Promotora
de l’associació de veíns, creadora i mantenidora del Premi de Poesia Martí Dot, Presidenta del
Centre Parroquial, participant del Congrès de llengua catalana, responsable
d’una col.lecció editorial de teatre
infantil, impulsora i ànima màter de la tertúlia poètica de Sant Feliu,
col.laboradora de la revista Vaivé. La dedicació a la vida pública i
cultural de la Joana Raspall resulta iimpressionant, atuïdora i mereixedora “per se” d’una menció honorífica.
Però encara no havia sortit a la llum – tal vegada ja hi
havia posat el fil a l’agulla- la seva obra
literària més significativa, aquella
obra que la converteix en una veu de la literatatura catalana amb nom
propi, una veu poètica original, genuïna,
diferent, una veu assenyada que versifica amb elegància exquisida per als més
joves, els regala els mots que ha aplegat curosament al llarg d’una vida
impregnats d’ emocions i vivències úniques i els encomana la seva
curiositat, la seva energia vital, la seva ànima juganera. Joana Raspall, la gran poetessa de la literatura catalana,
esdevinguda ja una referència clàssica amb més de mil poemes publicats, ha tingut
la gentilesa d’escriure el bo i millor
de la seva obra literària al llarg d’aquests darrers anys , en el moment més dolç de la vida,
investida de saviesa i pau.
Des del 1996 fins el 2004 Joana Raspall publica sense gairebé
intermitències deu reculls de poesia impecables. Alguns títols parlen per ells
mateixos : Degotall
de poemes.
(1997) Com el plomissol. (1998) Pinzellades en vers. (1998) Serpentines de versos. (, 2000) Escaleta al vent. (2002). Font de versos. (2003) Concert de poesia. ( 2004) .
Referències a formes, a sons, a imatges pictòriques i musicals. Un
reguitzell d’agosarades incursions en tots els territoris de la metàfora i el
pensament poètic. Amant del joc
lingüístic, dels sentiments, dels animals i de les experiències vitals
senzilles i properes. Com el seu recorregut novedosíssim en la tècnica del
haikú i la seva incursió valenta en la
novel.la.
Repetim per als escèptics: autora teatral, linguïsta i estudiosa, poetessa
per a joves i nens, poetessa d’adults, narradora, novel.lista i sobretot i per
damunt de tot, una gran persona.
La Joana Raspall ens regala
generosament el seu amor a la llengua i a la vida amb els seus versos:
Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l’anima
de tota la gent!
Gràcies, Joana.
.jpg)
.jpg)
+(640x427).jpg)
