dijous, 20 de desembre del 2012

Nadala

Pessebre de la Plaça de la Vila,de Sant Feliu de Llobregat que vàan fer conjuntament Amics  de les Roses amb l’Agrupació de Pessebristes, i on hi havia el fragment del poema de la Joana:

Bones Festes
EL NOM DE NADAL
"Sota el nom de Nadal
sento una cosa
que jo no sé ben bé com he d dir.
Em fa pensar en na terra nova
on pau i amor no paren de florir"   (Joana Raspall)

---------
L'Ajuntament de Gelida ha felicitat amb aquesta poesia:
Si el món fos...

Si el món fos...
escrit en llapis,
podria esborrar
la lletra que vol ferir;
podria esborrar mentides 
no cal dir;
n'esborraria l'enveja
Que porta mals;
N'esborraria grandeses de mèrit fals...
Però és escrit amb tinta de mal color:
del dolor brut de la guerra 
i del dolor Qui voldrà escriure un nou món més just i net?Potser que tu i jo provéssim,ben valents, lletra per lletra,des del nostre raconet...

JoanaRaspall

L'any 2013 es celebra el centenari de Joana Raspall (Barcelona 1913), escriptora i bibliotecària catalana.
En nom propi i de les regidores i regidors  de l'Ajuntament us unes bones festes i un bon any 2013.
Lluís Valls Comas Alcalde Gelida, Nadal de 2012
                           --------------------------------------------


Els Centres d'Atenció Primària d l'Eixample han felicitat amb una poesia de la Joana Raspall



                                       ---------------------------------------------

Òmnium Alt Empordà felicita el Nadal amb una Nadala de la Joana Raspall


                           

                               -------------------------------------------------


dimecres, 19 de desembre del 2012

Tanka

ImageHores frustrades
m'entapissen la cambra
d'amples silencis.
Amb tanta pau, els àngels
amb goig hi dormirien.

Joana Raspall
del llibre:  Arpegis i Haikus

dimarts, 11 de desembre del 2012

Recitació


Mestres i alumnes treballen i gaudeixen de la poesia de la Joana.
Cosme Garrell i els alcoverencs!

dilluns, 10 de desembre del 2012

Joana Raspall a Twitter


Aquest blog està portat per mi: Imma, que sóc la filla de la Joana Raspall. Els que vulguin saber del cert dades d'ella i la seva obra, consulteu-la, ja que en altres llocs hi ha dades equivocades que tot hi que m'he posat en contacte per que les corregeixin, algunes no ho han fet i altres no hi he pogut comunicar. Gràcies.
L'any 2013 se celebra el centenari del naixement de Joana Raspall i l'Ajuntament de Sant Feliu l'ha declarat  Any Joana Raspall



etiqueta Any Joana Raspall



La xarxa s’omple a poc a poc d’espais dedicats a Joana Raspall en motiu de la celebració del seu centenari i de l’Any Joana Raspall. Alguns exemples en són els blogs “Any Joana Raspall” i “Joana Raspall”,  o el web impulsat des de l’Ajuntament Any Joana Raspall. Ara, els aficionats a la xarxa social Twitter tenen un nou canal per no perdre’s detall dels actes dedicats a la poetessa més il·lustre de Sant Feliu. El perfil de la poetessa(@joanaraspall), gestionat per un dels seus néts, piula des de fa uns dies. “L’objectiu és aglutinar tots els actes que s’estan fent en motiu del centenari i combinar-ho amb poemes en 140 caràcters”, explica el seu nét, Ernest Cauhé. Com a exemple, avui mateix ha penjat el poema que ha escrit Joana Raspall en motiu del Nadal. Raspall coneix l’existència d’aquest compte a twitter, “tot i que li costa entendre què és”, diu el seu nét.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Nadala

La Joana us fa arribar a tothom la Nadala de 2012.
Bon Nadal i Bon any 2013


dissabte, 1 de desembre del 2012

Maite Carranza SEMBLANÇA JOANA RASPALL


Transcric l' intervenció de Maite Carranza en l'acte de 

Constitució de la Comissió Ciutadana de l'Any Joana Raspall


Maite Carranza  fa una presentació de la figura de Joana Raspall.


SEMBLANÇA JOANA RASPALL

Admeto que glossar en poques paraules la semblança personal i literària de la senyora Joana Raspall, un símbol de la nostra ciutat i tot un referent  lingüístic, poètic  i  ètic per als catalans,  ha significat un repte agosarat.  Em disculpo amb la senyora Joana Raspall  per la necessària simplificació que faré d’una vida rica, complexa i intensa en matisos i emocions i d’una obra, la seva,  extensa i variada que desperta l’admiració dels estudiosos i la devoció dels lectors.

L’any 1913 va néixer accidentalment a Barcelona  la Joana Raspall l Juanola. I dic accidentalment perquè estava destinada, això del destí és ineludible, a esdevenir una Sant Feliuenca, la Sant Feliuenca més prestigiosa de tots els temps.  Hom diu que  pertanyem  al lloc on hem viscut la nostra adolescència i on hem obert els ulls al món. Estudiant de l’escola pública per convicció paterna i afrancesada per influència materna, la jove Joana  manifestà ben aviat inquietuds literàries i va obrir els ulls  al món en un Sant Feliu impensable per a molts com jo que ja  l’hem conegut tard i modificat per l’urbanisme dels seixanta.  La Vila  dels  anys 30 fou probablement  un lloc massa petit per a les inquietuds d’una noia lectora i curiosa que fruïa de la poesia, col.leccionava paraules,  reclamava llibres per als més petits i visitava  biblioteques.  Cal recordar que  la  Joana Raspall pertany a una generació de referència  que gaudí d’una educació exquisida,  impregnada  per l’estètica i el rigor  noucentista i  impulsada per l’afany regenerador  d’un temps en el qual hi havia la certesa que la cultura  i el saber aportarien la dignitat al nostre poble.  Afortunada coetània de poetes com Marius Torres, Espriu, Bartra, Vinyoli o  Teixidor i companya de Rosa Leveroni,  els anys de joventut de la Joana  -que precediren  a la guerra civil-  foren anys d’estudis, descobertes i  mestratges  inoblidables – com el de Carles Riba-  a l’Escola de Bibliotecàries. La Joana Raspall, lectora i lletraferida, va orientar la seva vocació cap  als llibres i  la llengua. Durant aquesta etapa engrescadora i incerta publicà en revistes i treballà com a bibliotecària a Vilafranca del Penedès fins a finalitzar la guerra, un episodi trasbalsador sense dubte que la va dur a protagonitzar la tasca lloable de salvar un munt de llibres.   

Els quaranta esdevingueren anys foscos per als amants dels llibres, de la llengua catalana i la cultura.  Anys difícils i perillosos per als lliurepensadors, els didactes i els poetes.  Anys de silenci públic – que no privat- per als qui, com la Joana Raspall tot just iniciaven un camí il.lusionat envers la creació literària, aleshores un univers  de posssiblitats infinites i, tanmateix, plagat d’obstacles i escolls insalvables  per a una dona catalana i jove.   
Perquè la Joana Raspall, recordem-ho, era una dona singular en un món regit i manat pels homes. La seva trajectòria resulta triplement meritòria. Dona, mare i creadora. Una trilogia heròica que resistí el franquisme, la missogínia i l’estultícia d’uns temps foscos i adversos. 
La Joana Raspall resistí  l’embat de la grisor  des de les trinxeres de la llar.  Casada amb el doctor Antoni Cauhé i Huguet des del 1941, mare de tres filles i un fill, treballadora i estudiosa, aplegà llibres i paraules, participà en publicacions clandestines que mica en mica van anar  vencent la censura i sortint a la llum, continuà amb la seva escriptura  creativa  i obrí les portes de casa seva a tots aquells qui, com ella,  compartien l’amor per la llengua i la lectura. En cap cas llançà la tovallola ni renuncià a les il.lusions escapçades. La Joana Raspall, una ressistent, va madurar com el bon vi, va arrelar fondo a la terra del seu Sant Feliu i  va esperar pacientment el seu moment per oferir  els primers tasts  de la que seria la seva gran collita literaria.
La primera novetat agradosa fou la seva obra teatral. “L’ermita de Sant Miquel” -per adults- l’any  64  i  sobretot  “El Pou”, premi Cavall Fort 67,   una obra prou coneguda i llargament representada a Sant Feliu.  Un referent, aquest últim,  insòlit i necessari,  encara a hores d’ara,  en  un terreny, el  del teatre per a joves i nens,   erm i poc freqüentat pels creadors. Els més petits,  les generacions futures,  serien un dels primers receptors de l’obra i l’interès de la Joana que aviat s’adonà de la seva importància. I es dirigí a ells des de la seva exquisida sensibilitat.    
Poc després,  la seva nova publicació – res a veure amb les anteriors- seria el seu “Diccionari de sinònims”  al 1972, una obra rigorosa i necessària que havia anat redactant pacientment al llarg de més d’una dècada  que la col.locaria en el prestigiós territori dels estudiosos de la llengua i que més tard completaria amb altres dues obres de referència.   
I per acabar de desconcertar els qui pretenien etiquetar-la  va sorprendre definitivament   l’any 81 amb el seu deliciós poemari “ Petits poemes per a nois i noies” que aviat va ser reconegut i recomanat a les escoles i que pretenia precisamente això, familiaritzar els més menuts amb el llenguatge poètic tot fent-lo entenedor, amable, desitjable.
Autora teatral, filòloga i poetessa. Vet aquí els inicis d’una autora que es donava a conèixer  des de la solidesa d’una obra tardana i aromàtica, llargament  madurada  i, malauradament, encara escadussera.  I és que el gaudi de la publicació no la va distreure de l’alegria  entusiasta que es va viure durant la transició.
Els setanta i els vuitanta foren anys apassionats d’associacionisme i difusió de la cultura,  aquell projecte encoratjador  que havia quedat oblidat  per la guerra i que la Joana Raspall, rejovenida i encomanada de l’esclat democràtic va reprendre, definitivamente compromesa amb  amb la ciutat de Sant Feliu, la seva ciutat.
Intentar enumerar totes les activitats que protagonitzà la senyora Joana Raspall durant aquells anys resulta fins i tot esgotador  i  em fa envejar l’energia i l’optimisme que irradiava i que continua irradiant.  Probablement el secret de la seva longevitat,  de la seva inquietud creadora, de la seva curiositat insadollable, de la seva generositat sense límits.
Enumero:  Promotora de l’associació de veíns, creadora i mantenidora  del Premi de Poesia Martí Dot, Presidenta del Centre Parroquial, participant del Congrès de llengua catalana, responsable d’una col.lecció editorial  de teatre infantil, impulsora i ànima màter de la tertúlia poètica de Sant Feliu, col.laboradora de la revista Vaivé. La dedicació a la vida pública  i  cultural de la Joana Raspall resulta iimpressionant,  atuïdora i mereixedora “per se”  d’una menció honorífica.  
Però encara no havia sortit a la llum – tal vegada ja hi havia posat el fil a l’agulla-  la seva obra literària més significativa,  aquella obra que la converteix en una veu de la literatatura catalana amb nom propi,   una veu poètica original, genuïna, diferent,  una veu assenyada que  versifica amb elegància exquisida per als més joves, els regala els mots que ha aplegat curosament al llarg d’una vida impregnats d’ emocions  i  vivències úniques i els encomana la seva curiositat, la seva energia vital, la seva ànima juganera.  Joana Raspall, la gran  poetessa de la literatura catalana, esdevinguda ja una referència clàssica amb més de mil poemes publicats, ha tingut la gentilesa d’escriure   el bo i millor de la seva obra literària al llarg d’aquests darrers  anys , en el moment més dolç de la vida, investida de saviesa i pau.
Des del 1996 fins el 2004 Joana Raspall publica sense gairebé intermitències deu reculls de poesia impecables. Alguns títols parlen per ells mateixos : Degotall de poemes. (1997) Com el plomissol. (1998)  Pinzellades en vers. (1998) Serpentines de versos. (, 2000) Escaleta al vent.  (2002). Font de versos.  (2003) Concert de poesia. ( 2004) .
Referències a formes, a sons, a imatges pictòriques i musicals. Un reguitzell d’agosarades incursions en tots els territoris de la metàfora i el pensament poètic.  Amant del joc lingüístic, dels sentiments, dels animals i de les experiències vitals senzilles i properes. Com el seu recorregut novedosíssim en la tècnica del haikú  i la seva incursió valenta en la novel.la.
Repetim per als escèptics: autora teatral, linguïsta i estudiosa, poetessa per a joves i nens, poetessa d’adults, narradora, novel.lista i sobretot i per damunt de tot, una gran persona.
La Joana Raspall  ens regala generosament el seu amor a la llengua i a la vida amb els seus versos:  

Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l’anima
de tota la gent!

Gràcies, Joana.  


divendres, 30 de novembre del 2012

Article de Carles Duarte

L'amic Carles Duarte ha publicat l'article "Joana Raspall. Fer de la poesia un art de viure" al número 2 de Poetari.

Hi repassa la seva obra lexicogràfica i la contribució ingent al teatre i la poesia adreçats als infants i destaca la qualitat dels seus poemes més personals: els haikús d'Arpegis -joies del do d'observació de la vida, de sensibilitat generosa i domini del llenguatge-, o els poemes de Jardí vivent -de veu alhora vigorosa i delicada, honesta i profunda...- amb què Joana Raspall "es va tornant una poeta immensa".

"Celebrem-la, llegim-la", ens diu Duarte.

I tant!

Una abraçada,

eixam
                                 
                                    http://poetari.wordpress.com/revista-poetari/

dimecres, 28 de novembre del 2012

Constitució de la Comissió Ciutadana de l'Any Joana Raspall



28/11/2012
Constitució de la Comissió Ciutadana de l'Any Joana Raspall

Avui dimecres, 28 de novembre, a les 19 h, tindrà lloc al saló de sessions de l'Ajuntament l'acte de constitució de la Comissió Ciutadana de l'Any Joana Raspall. Aquesta comissió es crea amb la finalitat de treballar en la preparació dels actes commemoratius del centenari de l'escriptora santeliuenca, que al 2013 farà 100 anys. L'objectiu és divulgar la vida i l'obra de Joana Raspall, una de les principals figures de la literatura infantil i juvenil en català. 
A partir d'avui totes les persones, entitats o col·lectius que vulguin formar part de la Comissió podran adherir-se i participar activament en la celebració de l'Any Joana Raspall. 
Obrià l'acte la primera tinenta d'alcalde, Rosa Maria Martí. Tot seguit hi intervindrà l'escriptora Maite Carranza qui farà una presentació de la figura de Joana Raspall. El regidor de Cultura de l'Ajuntament, Manel Martínez, donarà a conèixer les principals activitats programades al llarg de l'any 2013 per commemorar el centenari de la poetessa, que s'iniciaran al febrer. També es presentarà el logotip i el web de l'Any Joana Raspall, creats per l'empresa local Opac i, finalment, s'obrirà un torn de paraules perquè les persones assistents a l'acte puguin fer les seves aportacions. 
L'alcalde de la ciutat, Jordi San José, serà l'encarregat de tancar la sessió que marca el compte enrere per a la celebració del centenari de la Joana Raspall.
..............
Ha estat un acte on s'han donat a conèixer les actuacions previstes i s'ha pres nota de diferents propostes.

dimarts, 27 de novembre del 2012

XXI Jornades de Tardor de les dones

Imágenes integradas 1



Dins el programa de la setmana dedicada a les dones, podem destacar:




Copiat de: Fetasantfeliu

Avui s’ha inaugurat una exposició al nou centre de Mas Lluí organitzada per l’Associació de Dones per la Llibertat i la Democràcia


Responsables de l'Ajuntament i la presidenta de l'Associació de Dones LID, durant la inauguració



El plafó dedicat a Joana Raspall










La mostra “Itineraris de vida, dones compromeses a Catalunya”, comissariada per la catedràtica Mary Nash, mostra la biografia de dotze dones rellevants per la història de Catalunya durant el segle XX. Aquest acte s’ha emmarcat a la nostra ciutat dins les Jornades de Tardor de la Dona, que des del dia 13 i fins aquest divendres, han ofert diverses activitats de denúncia i de reflexió envers la dona.

A l’exposició es pot llegir la biografia resumida de dones rellevants per al nostre país com Neus Català, Júlia Coromines, Teresa Pàmies, Ana María Matute, Joana Raspall, Margarida Xirgu, Natividad Yarza, Conxita Badia, María Luz Morales, Mari Pepa Colomer, Maria Dolors Bargalló i Enriqueta Gallinat. Totes elles d’àmbits ben diversos però totes rellevants per la història de Catalunya. L’objectiu és posar en valor la tasca d’aquestes dones que sovint queda silenciada. L’exposició es podrà veure fins el dia 14 de desembre. 




diumenge, 25 de novembre del 2012

Endavant!


La poesia que està en el monument de la Plaça Llorens Sans, a la cruïlla amb el carrer Joana Raspall.
Va ser escrita en el seu inici sobre la mateixa escultura, però el temps la va esborrar, ara s'ha posat una placa foradant les lletres en ella, i així es suposa que durarà més.

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts;
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

Joana Raspall i Juanola

En el blog de Toies, en ensenya la resta de textos i més vistes del monument, podeu anar-hi des d'aquí:

http://toies.wordpress.com/2010/03/03/poesia-dialegs/
.............................................................................................................................................

Musicada per la Companyia Poètica Rapsòdia
escoltar clicant i sentireu la gravació.
.............................................................................................................................................

També han fet aquest video de la cançó inspirada en elpoema:



diumenge, 18 de novembre del 2012

Sardana: Les roses

Concert Cent anys de sardanes a Sant Feliu. 
La Cobla Sant Jordi ha interpretat la sardana: Les Roses que ha compost Tomás Gil Membrado dedicada a Joana Raspall. Gravació feta en directe.

.




  També han interpretat la sardana "Ciutat de Sant Feliu" cobla Sant Jordi,
 tenor: Carlos Muñoz lletra: Joana Raspall música: Jaume Vilà










dissabte, 17 de novembre del 2012

El palau submarí

Revisant poemes, he trobat aquest que està publicat al seu primer llibre de poesies ja exhaurit "Petits poemes per a nois i noies" publicat al 1982 .
Quant l'he rellegit he pensat en el túnel de vianants que fa poc s'ha pintat, i el crec adequat, enara qué és un altre el poema que l'ha inspirat.

Us escric el poema sencer:



Un mariner amb pipa
                               i rostre colrat
ha vist les sirenes
                               que habiten al mar.
I tant si és mentida
                               com si és veritat
coses fabuloses
                               ell me n’ha contat.
Hi ha una cova fonda
                               de sostre empedrat
amb nacre i amb perles
                               i estrelles de mar.
Jardins d’anemones
                               de color brillant
guardeixen les voreres
                               de la sala gran.
Als arbres, que tenen
                               branques de corall,
l’aigua i remoreja
                               amb so de cristal.
Hi ballen meduses
                               entre vels brodats;
les algues s’inclinen
                               seguint el compàs.
Els dofins hi juguen
                               talment com infants
i es tiren petxines
                               amb els pops gegants.
En sofas d’esponges
                               com coixins inflats,
dormen les sirenes
                               de cabells daurats.
Fora, les tortugues
                               van marcant el pas
i passen exèrcits
                               de peixos armats
amb espases llargues
                               i martells alçats;
d’altres, duen dintre
                               uns focs preparats,
i amb canons de tinta
                               van els calamars.
Defensen la cova
                               contra l’ull humà,
i la gent de terra
                               mai no hi podrá entrar.
M’ho ha dit aquell home
                               que és un llop de mar,
tot xuclant la pipa
                               que se li ha apagat.

dijous, 15 de novembre del 2012

Estrena Sardana

Programa cliqueu aqui
‎100 ANYS de SARDANES a SANT FELIU
El tenor Carles Muñoz amb la Cobla Sant Jordi interpretarà la sardana "CIUTAT de SANT FELIU", lletra escrita per la Joana Raspall.
Tanmateix s'estrenarà la sardana "LES ROSES" dedicada a la Joana pel compositor Tomàs Gil i Membrado.

14/11/2012
Lectures: 62
L'Auditori acull el concert Cent anys de sardanes a Sant Feliu
La música de sardanes serà la protagonista el proper diumenge, 18 de novembre, en el concert Cent anys de sardanes, que tindrà lloc a l'Auditori del Palau Falguera, a les 19 h. L'acte vol commemorar els cent anys de sardanes a la ciutat amb un recull d'obres de compositors que d'alguna manera estan vinculats a Sant Feliu. Les peces seran interpretades per la Cobla Sant Jordi.
En el concert es podran escoltar sardanes escrites tant per músics nascuts a principi de segle com per músics molt joves formats a l'Escola Municipal de Música. Diverses de les sardanes del programa s'estrenen per primer cop. En concret, algunes peces estaven escrites per tocar en guitarra i s'han arranjat per poder ser interpretades en cobla. A més, també hi ha sardanes noves creades expressament per a aquest concert, com les de Domènec Ubach o Arnau Picón.
El concert inclou també un homenatge a l'escriptora santfeliuenca Joana Raspall ja que s'interpretarà la sardana Les Roses, creada per Tomàs Gil i dedicada a la figura de la poetessa. També es podrà escoltar la sardana Ciutat de Sant Feliu, musicada per Jaume Vilà a partir d'un text de Joana Raspall. (No és a partir d'un text, la lletra va ser feta expressament per ser sardana i vàren fer, arreglar i llimar lletra i musica els dos  d'acord)nota d
Imma Cauhé.
Les entrades per al concert es poden adquirir a la Sala Ibèria, de dilluns a divendres, de 17 a 20 h.
                                                                             ---------


Marc Rius m'ha fer arribar el programa de la estrena de la sardana Ciutat de Sant Feliu. any 1956.


Programa d'activitats
En el marc de la Setmana de la UNESCO, l’Aula de Música programa un conjunt d’activitats del 12 al 16 de novembre de 2012.
La Música i “El meu món de poesia”
Concerts i audicions, amb la veu de Joana Raspall i il·lustracions de Pere Cabaret (entrada gratuïta)
Horaris:
Dilluns 12, 17.30, 18.15 i 19.15 h
Dimarts 13, 17.30, 18.15 i 20.45 h
Dimecres 14, 17.30 h
Dijous 15, 17.15 h
Divendres 16, 17.30 h

Lloc: Auditori de l’Aula de Música i Teatre (c/ Laureà Miró, 41)
Organització: Aula de Música i Teatre
Portada del llibre "El meu món de poesia"

Firma del llibre "El meu món de poesia"

dimarts, 13 de novembre del 2012

Joana de les paraules clares

El 15 de setembre dins la setmana del llibre català es va fer la lectura:


 Jocs  : El món de poesia de Joana Raspall
Un conte dedicat a la vida de la Joana escrit per Muntse Fernàndez


pels que no han pogut assistir, aquí deixo el text:


Joana de les paraules clares

Vet aquí una vegada una nena que estimava les paraules. I els llibres, que és
on es guarden les paraules en forma d’històries que ens fan riure o plorar, 
imaginar i pensar...
La Joana, que és com es deia la nena, vivia en un poble envoltat de camps, i 
flors de tota mena, sobretot roses, a prop de la gran ciutat. La Joana mirava 

meravellada com creixien els arbres, i com florien... Pensava que era bonic 
viure amb la natura tan a la vora.
Roses
Al llit tinc llençols
estampats de roses;
roses mentideres
que no fan olor.
M'adormo evocant
belles primaveres
i els somnis se m'omplen
de llum i color
“A la natura ho trobem tot”, es deia la Joana, “les coses que ens agraden i les 
que no ens agraden tant, o gens, però que acceptem, perquè formen part de 

cadascú de nosaltres, tots tan diferents com som els uns dels altres...”.
El mar
El mar se'n va tan lluny!
Mai no s'arriba
al lloc on es barreja
amb el cel blau.
Voldria tenir ales
per anar-hi
i veure on s'amaga
el sol, quan cau.

El "sí" i el "no"
Quatre lletres enfadades
fugen de l'ordinador;
són les dues de dir "sí"
i les dues de dir "no".
Ara, tot ho escriu ambigu,
sense negar ni afirmar;
tot i queda a mitges tintes,
no s'hi posa res en clar.
Potser hi ha gent que hi escriuen,
amb aquell ordinador...
arreu llegim moltes coses
on no es diu ni "sí" ni "no".
En aquell poble, a casa, la Joana, en aquell temps de tardes llargues i hores 
mortes, passava moltes estones imaginant històries.
L'ós i la foca
L'ós blanc, panxut i feixuc
empaita la foca;
per sort, al gel hi ha un forat
i ella s'hi ha ficat.
No l'esperis, ós,
assegut a fora,
que ella té camins
i neda per dins.
Mentre tu estaràs distret
i badallaràs de gana,
riallera sortirà
més eixerida que abans
un tros lluny, segura i tipa.
I és clar, com que no té mans,
t'agitarà les aletes,
que és tal com fa pam i pipa!

Ara, aquell poble i els pobles veïns estan enganxats els uns als altres en una 
llarga filera fins a la ciutat i a vista d’ocell fa de mal dir quan n’acaba un i en 

comença un altre, però quan la Joana era petita, el seu poble també era petit: 
hi havia sobre tot i horts i alguna fàbrica, i molts jardins amb roses... però el que 
segur que no hi havia era un lloc on anar a buscar allò que a ella més li 
agradava: llibres. Llibres amb històries que la fessin somiar.
Els llibres
Arrenglerats
en els prestatges
semblen soldats
o personatges
tot enrampats.
Si en prens algun
veuràs que són
una altra cosa.
Dintre la mà
serà un món
que es badarà
com una rosa.
Certament, al seu poble hi faltava... una biblioteca.
A la ciutat, en canvi, n’hi havia una de molt gran i important, de manera que 
–decidida com ha estat en moltes les coses de la vida– se n’hi va anar.
–Penso que al meu poble li cal una casa com aquesta, més petita, però 
igualment plena de llibres –va dir als responsables.
–Oi tant, tens tota la raó! –li va respondre un dels caps que, alhora, era mestre i 
ensenyava com s’ha de tenir cura dels llibres.– Ja n’hi farem una, hi pots pujar 

de peus; però vols dir que al teu poble no li caldria una noia com tu que se l'
encarregués?
I la Joana, a qui li agradaven moltíssim les paraules però que no havia pensat 
mai a estudiar biblioteconomia (quina paraula més llarga i estranya per 

anomenar el que estudien els bibliotecaris, oi?), no s’ho va fer dir dos cops. Va 
empaquetar tot el que sabia (francès, que parlava perfectament perquè la seva 
mare era francesa i l’havia enviat a estudiar a Perpinyà; l’ortografia i la 
cal·ligrafia que havia après a l’escola, i tot el munt de coses que li havien 
ensenyat els llibres) i se’n va anar a la ciutat a estudiar per ser bibliotecària.
En aquella època molt poques noies estudiaven, i la Joana no va desaprofitar 
gens l’ocasió: va tenir de mestres poetes i historiadors importants i els 

escoltava a tots admirada. La Joana i les seves companyes eren com 
esponges assedegades de conèixer i saber coses. Va ser un temps feliç.
Ai, no tot era bonic, però.
Havia esclatat una guerra. Els primers mesos tot semblava anar més o menys 
com sempre, però de seguida la vida va canviar: començava a faltar el menjar, 

la majoria d’homes eren al front, on molts morien, i els avions bombardejaven 
pobles i ciutats sense contemplacions.
Guerra i pau (fragment)
El foc i l'aigua han discutit
al fons del bosc, per una juguesca.
Quan l'una crida, l'altre s'encrespa
i deixen l'aire ple de neguit.
Tanta cridòria, a què treu cap?
Parlen de vents i de flamarades,
de llamps, trons i nuvolades
Per què es barallen? Ningú no ho sap.
Ni l'un ni l'altre no ens ho diran.
S'han embestit talment dues feres...
Havia fallat allò que els mestres i els pares ens repeteixen tant i tan sovint:
parlant la gent s’entén, ens diuen. Era evident que en aquesta guerra terrible, hi 
havia molta gent a qui no li agradaven les paraules. Li agradaven tan poc que, 

quan guanyessin, les pensaven prohibir.
Paraules clares
D’un balcó a l’altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d’ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre’s detall.
Fou inútil l’interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
els va tallar amb un lladruc:
–Calleu, inútils, xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar fa ruc.
Per què? (fragment)
Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
tanta vida interrompuda
al xoc brutal de la barbàrie!...
Però la vida continuava i bé s’havia de treballar. I la Joana havia aconseguit 
una feina en allò que li agradava i que havia estudiat: ara feia de bibliotecària 

en un poble envoltat de vinyes i amb sang castellera a les venes. A la Joana 
però, moltes coses l’amoïnaven. Ja era ben clar que la guerra es perdria i, dels 
vencedors, una gent que no estimava gaire les paraules, i encara menys les de 
la nostra llengua, què se’n podia esperar? Amb la ràbia i les ganes de manar 
que gastaven, quan entressin als pobles no només empresonarien aquells que 
no pensessin com ells, sinó que ’encarregarien de destruir els grans 
contenidors de mots i significats: els llibres.
El llibre meravellós
Tinc un llibre fet
amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
una papallona
s'hi espolsa les ales,
i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
hi escriuen les faules
que cap ull humà
sabria llegir.
El vent me les conta;
les sé de memòria!
Me les conta el vent...
o surten de mi?...
Un matí, en arribar a la feina, va trobar la porta esbotzada i, a dins, tot de 
soldats de les tropes que es retiraven, esgotats, adormits envoltats de llibres.
Era hora de prendre una decisió, quan aquells soldats marxessin, els altres 
arribarien de seguida, trobarien la biblioteca oberta i aquells llibres que elles 

havien cuidat i la gent del poble havia llegit amb delit desapareixerien en dos 
dies.
Decidida com ha estat en moltes les coses de la vida, la Joana va convèncer 
una companya i va trucar a la biblioteca de la ciutat per explicar la seva 

pensada. I aquella nit van aconseguir treure una bona pila de llibres, pujar-los a 
un camió i amb uns quans soldats que encara no s’havien retirat van marxar 
per la muntanya fins a la ciutat mentre els avions els bombardejaven.
Havien salvat molts llibres de la crema. Però, un cop perduda la guerra, salvar 
la llengua no seria feina d’una nit ni d’una ni de dues persones. I aquesta era la 

feina que esperava a molta gent.
La llengua pròpia
Hi ha unes llengües vivents
que tothom pot fer seves:
com l'alè de la muntanya,
com la cançó del mar...
Només la veu humana
és pròpia de cada home
i duu privats missatges
que cal saber escoltar.
Si no els entenem prou,
provem d'endevinar-los;
i com si fossin màgics
els mots se'ns faran clars.
Si amb un granet d'amor
jo t'envio paraules,
tu, vinguis d'allà on vinguis,
si tens cor, m'entendràs.
Amb tot, la Joana s’havia convertit en la dona pacient que seria sempre i, com 
que continuava estimant les paraules, aquest cop es va carregar de tota la 

paciència del món: havia pensat col·leccionar-les. Les va anar recollint totes, 
d’una en una. Primer buscava paraules que volguessin dir el mateix, els 
sinònims; després, les que volien dir justament el contrari, els antònims; i quan 
ja les va tenir totes, va anar recollint frases, però no de qualsevol mena, sinó 
les frases fetes, com ara “al pot petit hi ha la bona confitura” o... “de mica en 
mica s’omple la pica”. I de mica en mica, molt de mica en mica, i de tant en tant 
amb l’ajut de coneguts, va fer tres diccionaris. Tres diccionaris que, al cap d’uns 
anys, es van fer molt famosos. Però havien de passar uns anys, perquè en 
aquell moment, no es podien escriure llibres en la nostra llengua i la Joana, les 
paraules que col·leccionava eren, justament, en la seva llengua…
Invitació
He trobat uns quants mots
al món de la poesia,
no vull quedar-me'ls tots!
Si t'agrada llegir
et faran companyia,
ens els podem partir.
Mentre recollia paraules, la Joana s’havia casat i havia tingut fills. Havia 
descobert l’amor i era l’estimació per la gent i les coses el que la feia anar 

endavant.
Cançoneta d’amor
Vinc a tu; tot fent camí
colliré una rosa;
la més bella del jardí
la més olorosa.
Una punxa em clavarà
la flor traïdora;
la sang em recordarà
el roig de la boca.
Besaré aquell roig viu
com et besaria.
Cent vegades que em ferís,
cent hi tornaria.
La Joana es trobava amb lletraferits i escriptors preocupats com ella pel que 
estava passant. “Què més podem fer”, es preguntaven. I la Joana i altres van 

començar a fer classes de llengua d’amagat, al menjador de les cases, no fos 
cas que els enxampessin. Però no n’hi havia prou… Què més podia fer, ella? 
Miraria d’escriure coses que no estiguessin tan prohibides, com el teatre per a 
nens, per exemple… I així ho va fer. I li va agradar tant escriure, que de 
seguida es va posar a imaginar poesia. Va pensar: “la poesia és bonica i és útil, 
ens eixampla el cor i ens permet respirar lliurement…, però els versos que fan 
els grans poetes són massa difícils per als nens, construiré una escala que 
permeti als més petits acostar-s’hi esglaó a esglaó”. I l’escala que va anar 
construint durant anys i anys van ser les 648 poesies per a nens i nenes que va 
escriure i publicar.
La paraula bonica
Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.
Al cor, cada primavera
hi floreixen les paraules
que amb més amor s'han guardat,
i ella vol ser la primera
de florir, com una rosa,
en un llavi enamorat.
Era una feina de formigueta, que potser algú podia pensar que no era 
important, però i tant que ho era! Amb aquella escaleta arribaria més lluny del 

que s’imaginava...
Va rumiar com havia de ser aquell tipus de poesia. Havia de parlar de coses 
properes als nens i als seus sentiments; fer-los veure que amb la poesia podien 

expressar les seves emocions. “Ah! I no cal”, va dir-se, “que sempre hi hagi 
rima ni escriure tot hora amb rodolins. No cal que sempre fem rimar “sol”, per 
exemple, amb “mussol”, ni “cau” amb “gripau”, l’important és el ritme, la 
música…”. Perquè les bones poesies tenen més música que rimes.
La pilota
Sóc la pilota
i estic cansada
de ser xutada
a tort i a dret;
i encara gràcies,
i no se’m xuta
amb vamba bruta,
i el camp és net!
L’únic que em toca
i amb simpatia
m’acaricia,
és el porter.
Per menys d’un ral
em desinflaria!
Per ell evito
fer un mal paper.
I els temes? Com que allò que més li agradava a la Joana, després de les 
paraules, eren les flors i la música, els va dedicar moltes poesies...
El cirerer
El gran cirerer
és un pentagrama
amb notes vermelles
sobre paper verd.
Per llegir la solfa
no calen ulleres:
només les mans llestes
i l’ull ben despert
per arribar al cim,
a les notes altes
que són les que tenen
més brillant el to...
I... amunt fent escales!
I... avall fent arpegis.
Amb les mans ben plenes!
CIRERES!... CIRERES!
Quin acord tan bo!

Els arbres
Veig una branca florida
i no sé si és d'ametller;
-diuen els ocells que aquesta
és la que floreix primer.-
Jo només conec els arbres
quan el fruit ha madurat;
els conec per les cireres
o els préssecs que n'he menjat.
I vet aquí que un dia li va néixer el cuquet de ser ella també una poeta com
aquelles a les quals pujava l’escaleta. Faria relats i poesia per a “orelles grans”, 

faria uns quants “experiments” amb les paraules, hi jugaria: amb pocs mots 
diria moltes coses. Escrivia i escrivia i jugava i jugava amb formes diferents.
Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l’alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.
La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos.
Les mans obertes
són banderes inútils
si es mostren buides.
Sempre amb els ulls oberts i el cap clar, amb els anys ha anat aprenent de la 
vida i ara sap moltes coses que guarda i explica amb humilitat, com per 

exemple que tot canvia i el canvi és bo...
El taronger
S’ha vestit el taronger,
amb la flor blanca perfumada;
l’aire hi pren una alenada
I l’espargeix pel carrer.
Sense veure flor ni branca,
prop del jardí s’endevina
que aquella aroma tan fina
ve de l’enllà de la tanca.
L’aire revela el tresor.
Oh!, riquesa fabulosa!
Avui és la flor olorosa;
demà, les taronges d’or.
Passar comptes
Jo he estat aquella noia temerosa
que s’acostava al món dels grans poetes
amb desig de trobar-hi l’aigua viva
i el foc ardent que el cor em reclamava.
Els degotalls de les paraules sàvies,
les espurnes d’estrofes aflamades,
me’ls feia meus amb fonda reverència
com fa la terra amb fam de ser sembrada.
Si no he estat fèrtil per donar collita.
humilment me n’acuso. Sóc avara
i potser m’he quedat per a mi sola
tot el tresor intern de les paraules.
La Joana ara està a punt de fer cent anys, viu on ha viscut sempre, al seu 
poble, en una casa ben a prop d’un parc ple d’arbres i de l’estació del tren, per 

poder rebre amb els braços oberts i un somriure als llavis els grans i els petits 
que la van a veure tan sovint a explicar-li coses.
La Joana de les paraules clares pot mirar enrere satisfeta i des del present 
notar com la gent l’estima i tenir la seguretat que molt petits, com ella volia, han 

après a estimar la poesia...
Agraïment
Em creia haver perdut
tot allò que donava,
i sense saber com
me’n trobo les mans plenes.
Com un grapat de blat
caigut en bona terra,
de cada gra sorgeix
-miracle d’or- l’espiga.
Beneïda saó
de terra generosa.

Llegit el dissabte 15 de setembre, durant la matinal dedicada a la poeta
Joana Raspall a LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ 2012.