El Congrés ha retut homenatge a dues figures centenàries de les nostres lletres. A Joana Raspall, feliçment entre nosaltres, i a Aurora Díaz-Plaja en el centenari del seu naixement. Miquel Desclot va recordar la tasca de Joana Raspall en la creació de poesia per a adults i, sobretot, per a infants en una edat ja avançada amb una delicadesa i frescor inigualables. Teresa Mañà va glossar la labor d’Aurora Díaz-Plaja en la seva qualitat d’escriptora de llibre infantil i, especialment, en la seva inesgotable feina de bibliotecària i animadora de la lectura de nens i nenes. Al mateix temps, Pere Martí, secretari del jurat del premi en honor de Díaz-Plaja, va entregar el guardó a Josep Maria Aloy per la seva dedicació a “Mascaró de proa” el blog dedicat a la crítica i difusió del llibre infantil i juvenil.
http://www.nuvol.com/noticies/ficcio-i-veritat-al-born/
Gossa de: Miquel Desclot
HOMENATGE A JOANA RASPALL
19 d’octubre del 2013
El nom de Joana Raspall no va començar a sonar com a autora de literatura
infantil fins l’any 1967, quan va guanyar el premi Cavall Fort de teatre amb
l’obra El pou. De moment, res no feia
preveure que aquell fet hagués de tenir gaire transcendència: l’obra va fer el
seu recorregut per l’àmbit comarcal de l’autora, però no es va arribar a
publicar fins al cap d’un parell d’anys. Tanmateix, l’any 1970, El pou es va presentar al Romea amb tant
d’èxit que en poc temps es va convertir en un referent del gènere. Tot plegat
va semblar que engrescava l’autora a continuar per aquell camí, i en pocs anys
va presentar un parell d’obres més, servint-se dels mateixos personatges i insistint
en la temàtica de crítica social de la primera: L’invent
(1974) i Kònsum S. A. (1978), totes
dues igualment ben acollides als cicles de teatre infantil de Cavall Fort. Però
l’aportació teatral de Joana Raspall no va anar més enllà i es va quedar en aquesta
única trilogia. En publicar el darrer títol, ella ja tenia seixanta-cinc anys,
i va fer talment l’efecte que s’hagués volgut jubilar. Però tres anys més tard,
el 1981, es va despenjar, quasi en secret, en una col·lecció poc menys que
marginal, amb un recull de versos, Petits
poemes per a nois i noies, que representava tota una novetat, fins i tot
una gosadia, en el panorama editorial infantil de l’època, on la poesia
pràcticament no existia. Així i tot, la seva proposta no va trobar el ressò que
sens dubte es mereixia, i durant tretze anys més vam poder arribar a creure que
aquella autora de quatre llibrets havia estat una estrella fugaç al firmament
de la literatura infantil catalana. L’any 1994, però, quan ella ja en tenia
vuitanta-un, dues editorials diferents li van publicar un llibre de narracions,
Contes del “si és no és”, i una
novel·leta, El mal vent. Es tractava d’una
revifalla de darrera hora, o algú li havia escurat els calaixos? El dubte es va
començar a dissipar dos anys després, amb la publicació de Bon dia, poesia!, una salutació prometedora que en poc temps es va
revelar d’allò més complidora: en els vuit anys transcorreguts entre aquell
1996 i el 2004, Joana Raspall va publicar nou títols més de poesia per a
infants, de la mà de tres editorials que van saber valorar la novetat del que
oferia aquella sorprenent anciana autora: Baula, La Galera i Publicacions de
l’Abadia de Montserrat. I, tot plegat, encara complementat paral·lelament amb
tres títols més de narrativa! Així, doncs, aquella aparent estrella fugaç de
feia uns anys havia esdevingut finalment, als seus noranta d’edat, una estrella
de primera magnitud. Em penso que es pot dir sense exagerar que un cas
d’eclosió tan tardana és veritablement excepcional en tota la història de la
literatura, infantil o adulta.
He volgut subratllar aquest aspecte,
que sens dubte és prou conegut de la majoria d’assistents al congrés, per
descoratjar tot seguit qualsevol temptació de concloure que la vocació
literària de Joana Raspall hagi nascut a les velleses com una expansió diletant
de viuda reposada. És cert que la major part de la seva obra ha nascut i vist
la llum, anòmalament, a partir dels seus vuitanta anys d’edat, quan gairebé
tots els companys de lleva literària ja havien plegat d’escriure o eren morts.
Però no és menys cert que la passió literària de Joana Raspall va esclatar de
manera inusualment precoç. L’any 1929, quan ella en tenia setze, va començar a
aparèixer el seu nom a les publicacions locals del Baix Llobregat, i el 20
d’octubre d’aquell mateix any ja va estrenar la seva primera peça teatral, Dos amors. A partir d’aquell punt tan
primerenc, l’activitat periodística i teatral de la joveníssima autora ja no va
parar de créixer, com es pot comprovar resseguint la premsa comarcal de l’època,
on també es fa evident la notòria incidència social d’algunes de les seves
reflexions i propostes. Una d’aquestes, la més coneguda, és la que als seus
dinou anys la va convertir en impulsora de la creació d’una biblioteca infantil
al seu Sant Feliu de Llobregat, projecte que va arribar a bon terme sis anys
més tard, just un mes i mig abans que les tropes franquistes ocupessin la
rodalia de Barcelona i desfessin tot el que s’havia fet. Però aquesta mateixa
iniciativa ciutadana va tenir unes conseqüències personals d’un abast molt
profund, perquè la va posar en contacte amb Jordi Rubió i Balaguer, que la va
animar a estudiar a l’Escola de Bibliotecàries, on durant tres anys la Joana va
tenir alguns dels millors professors que hi havia al país en aquell moment,
entre els quals el gran poeta Carles Riba, que va reorientar els interessos
poètics de la seva deixebla i la va convèncer de la serietat i la
transcendència d’aquella dedicació literària.
Deixant de banda, si és possible, els
efectes de l’impacte de la guerra i els primers anys de postguerra, això darrer
deu ser precisament una de les causes que van retreure la jove autora de
presentar-se en públic com a poetessa, i fins i tot de continuar escrivint
poesia, més enllà de certes expansions d’abast domèstic. Molts anys més tard,
el 1991, arran de l’edició del seu primer llibre de poesia adulta, Ales i camins, ens ho confessava en
aquests torbadors termes: “Mai, fins ara,
no m’havia avingut a presentar-me a la palestra editorial dels poetes.
Considero una petulància pretendre acostar-me al clos d’aquells que tant admiro
i que sempre he vist tan amunt. D’altra banda, sempre he dubtat que puguin
interessar a d’altres les meves vivències personals, mal que siguin
versificades amb més o menys traça o encert. Ara, però, ja sóc a l’àpex de la
vida, i penso que pot ser excusable la vel·leïtat de recollir en un llibre
aquests versos amb la mateixa motivació nostàlgica amb què col·loquem en una
vitrina aquells petits objectes dels quals només cadascú de nosaltres sap el
valor simbòlic que tenen.”
En suma, Joana Raspall va continuar
escrivint després del seu pas per l’Escola de Bibliotecàries, però es va
resistir durant molts anys a publicar la seva producció. No és pas, doncs, que
la passió literària de joventut s’apagués durant els anys de maduresa per
encendre’s de nou a la vellesa. Joana Raspall no va deixar mai de ser una
escriptora en actiu. Però a l’esmentat pudor cal afegir-hi encara altres causes
que expliquen el seu silenci editorial, com ara la insubornable voluntat de
servei a la col·lectivitat, que per exemple la va empènyer durant anys a
elaborar diccionaris especialitzats per a ús de mestres i d’escriptors, és a
dir a treballar més com a lingüista que no pas com a escriptora creativa. Així
i tot, mai no va deixar d’escriure, encara que fos amb menor intensitat.
Algú em podria dir: “D’acord, però la
seva dedicació a la literatura infantil sí que és una cosa tardana,
probablement sorgida arran de la seva condició d’àvia.” Com ja he recordat de
bon començament, el primer indici de l’interès de Joana Raspall per escriure
per als infants no el trobem fins l’any 1967, quan va guanyar el premi Cavall
Fort, als seus cinquanta-quatre anys, i la confirmació definitiva d’aquella
voluntat no arriba fins bastant més tard, quan ella ja era octogenària. És
cert, doncs, que si Joana Raspall hagués desaparegut a l’edat, posem per cas,
en què ho feia el seu estricte contemporani Salvador Espriu, avui no estaríem
parlant d’ella com d’un clàssic de la nostra literatura per a infants. Però
també seria un error pensar que s’hi vagi posar per complaure les necessitats
d’una àvia d’uns quants néts. En realitat, el sol fet que comencés amb el
teatre, una vella passió de l’autora, ja indica que s’adreçava a la
col·lectivitat i no pas a uns pocs individus concrets. Però en diverses
entrevistes concedides fa pocs anys, l’autora ha manifestat ben clarament que
s’havia dedicat a la literatura infantil, i en particular a la poesia, per
cobrir un buit que li semblava d’urgent reparació, és a dir per la mateixa
voluntat de servei que anteriorment li havia fet redactar diccionaris: “Més tard em vaig dedicar al que creia que
feia més falta: la poesia infantil, ja que em vaig trobar que a les escoles no
sabien recitar ni llegir versos en català ni en castellà. En adonar-me'n, em
vaig dedicar a escriure versos per als nens.” O,
encara: “El món poètic, almenys aquí a Catalunya,
és una escala en què falta un tram i els nens haurien de poder fer aquesta
escala; començar per la poesia senzilla i no deixar-los plantats perquè saltin
a la intel·lectual, sinó anar-los guiant, de mica en mica, que arribin a
entendre-ho. Això és el que jo m’he proposat. Ho he fet com una feina, com un
servei. Perquè jo no guanyaré cap mèrit de poeta, escrivint això; la gent no ho
valora… Ho he fet amb tota la discreció del món, sense voler-m’hi lluir
personalment, amb tota la senzillesa.”
La motivació final de l’autora és, per
tant, netament educativa, en el millor sentit de l’expressió: educativa, doncs,
no pas alliçonadora ni moralitzant. La bona literatura és educativa pel sol fet
de ser bona. En una altra entrevista, amb Pere Ballart i Jordi Julià,
sentenciava sense embuts: “Tot el que he
fet per als nens és fet amb una idea d’educació. Sempre.”
I amb això arribo on volia anar a
parar. L’interès de Joana Raspall per l’educació de la mainada tampoc no és una
dèria d’àvia. Tot al contrari: és una idea fixa de la seva joventut, que sens
dubte s’explica no tan sols per les seves intel·ligència i generositat
naturals, sinó també per l’atmosfera de renovació que havia sabut crear al país
l’ambiciós programa educador del Noucentisme. Això es pot comprovar, de manera
sorprenent, en els articles que la joveníssima escriptora, que aleshores
signava com a Joaneta Raspall, publicava a la premsa local, en particular a la
revista Claror, portaveu mensual de
l’Escola de Declamació “Miquel Rojas” de Sant Feliu de Llobregat. Ja he
esmentat abans l’article que va publicar pel desembre del 1932, en el qual
assenyalava la conveniència de disposar d’una biblioteca específicament pensada
per als infants, amb uns arguments tan moderns que semblen inspirats pels més
avançats renovadors de la pedagogia del seu temps. No m’hi vull aturar avui
perquè ja ho vaig fer en una altra avinentesa, fa pocs mesos. Però sí que vull
aprofitar l’ocasió per fer notar que aquell article no era pas un fenomen aïllat,
sinó que al llarg dels pocs anys que va durar la publicació la nostra
escriptora es va ocupar en diverses ocasions de l’educació dels infants, i sempre
amb idees modernes i renovadores, i sovint amb conseqüències tan positives com
l’organització d’unes colònies d’estiu per als infants del poble o la
materialització de l’esmentada biblioteca infantil. (Remarco, perquè em sembla
rellevant, que aquella Joaneta Raspall que escrivia a la revista Claror amb tanta perspicàcia no havia
estudiat per ser mestra: en realitat, ni tan sols havia acabat el batxillerat,
i no havia d’emprendre estudis superiors fins més tard, quan va superar
brillantment les proves per accedir a l’Escola de Bibliotecàries.)
De tots aquells articles, n’he escollit
un per llegir avui aquí, a tall de record. Es tracta del que va publicar al n.
46 de la revista, per l’abril del 1934, quan ella encara tenia vint anys:
INSTINT
Pronunciem amb extremada freqüència
aquest mot explicant la conducta dels infants.
Instint
és una expressió clara, concreta i, per paradoxa, d’aplicació plena de
vaguetat.
Instint:
Sentiment, inclinació que neix tota sola i precedeix a la raó.
En l’esperit humà, ¿com diferenciar-la
amb justesa del sentiment que resulta de la imperceptible influència d’una
sensació determinada? L’instint del mal ¿devem creure que és consubstancial amb
l’ésser? ¿Devem creure que és producte de la insuficient educació moral? ¿És una
habitud inconscientment contreta? ¿Podem confondre-la amb una tara de la
voluntat que deixa influenciar-se més fàcilment pel mal que pel bé?
Són massa profunds aquests problemes de
l’esperit i massa perillós endinsar-s’hi, si no volem teixir una malla d’errors
en estudiar tots els caràcters, des del mateix punt de vista.
Mirem-ho superficialment.
L’instint de salvatgia que encén la
lluïssor de les mirades infantils, ¿és innat? ¿deriva de causes externes?
L’instint del noiet que menteix ¿no
depèn de res més ni de ningú altre?
L’instint de la noieta que deixa
endur-se d’innocents vanitats que esdevenen perilloses, ¿neix sense l’ajut de
cap influència aliena?
El cert és que emprem el mot instint per explicar una munió de fets
que ens molesta analitzar… i corregir.
Sols el diamant pot tallar el diamant.
Doncs si de l’esperit poden néixer
inclinacions de tan difícil repressió, bé poden néixer també de l’esperit,
forts en la mateixa proporció, els sentiments i raonaments que puguin
contrarrestar-les.
Els nostres infants, però, malgrat
l’esforç de savis pedagogs i els mètodes d’ensenyament cada dia més acurats,
creixen encara com herbetes inclassificades al llarg dels nostres caminals.
És que potser els ensenyem molt més per
mitjà de lletres que per mitjà d’idees. Idees que no serien potser copsades per
tots amb la mateixa intensitat, però que els ocuparien l’esperit i anirien
prenent terreny a l’instint, que no vol estar massa frec a frec amb la raó.
¿Que prendríem originalitat i
iniciativa a les accions dels infants? Potser sí, però, quantes llàgrimes no
els evitaríem també!
¿Devem preferir resignar-nos a les
dolentes inclinacions dels petits i no cercar altra explicació que el mot instint, tot i planyent el desgraciat
que no en fuig?
Joaneta Raspall
Em sembla que ni tan sols necessita
comentari: és evident que una escriptora que als vint anys es plantejava tan
seriosament l’educació dels infants del seu país, com no ho feia —per cert— cap
altre company de generació, estava preparada per fornir-los una literatura
apropiada. Era qüestió d’esperar el moment just. Malauradament, el daltabaix de
la guerra va desbaratar tots els projectes d’aquella generació tan brillant, i
allò que hauria passat segurament en plena joventut de l’autora no va trobar el
moment just fins mig segle després.
* * *
Tot i que una intervenció relativament
breu com aquesta no és pas el lloc més indicat per intentar un estudi de l’obra
poètica per a infants de Joana Raspall, m’agradaria acabar-la assenyalant
almenys algun dels aspectes que em semblen més remarcables de la seva aportació
a un gènere que pràcticament es va haver d’inventar, cosa que alhora em donarà
peu a fer sonar uns quants dels seus versos, que al capdavall és el millor que
podem fer en qualsevol moment per homenatjar-la.
El primer que em crida l’atenció de la
poesia de Joana Raspall és que una obra empresa com la seva a la darrera etapa
de l’existència ens aparegui tan natural, tan ben conclosa amb unes eines
perfectament esmolades i flexibles, com si l’autora no hagués fet altra cosa en
tota la vida que escriure poesia per a infants. No hi ha signes
d’encarcarament, ni de manca de destresa, ni d’ancorament en el passat. És
senzillament fresca, fluent i ben feta. Escolteu, per exemple, aquesta breu
poesia:
L’ocell i el xiprer
Per fer més alt el xiprer
l’ocell hi enlaira el seu
cant.
Si l’arbre no arriba al cel,
hi arribarà ell cantant.
La senzillesa transparent d’aquests
quatre versos no és sinó aquella simplicitat només aparent de l’art que amaga
l’art. La idea central de la verticalitat acústica del cant de l’ocell
enllaçant amb la verticalitat material de la capçada del xiprer per
transcendir-la hi és presentada amb absoluta economia de mitjans, sense ni una
sola paraula o partícula de farciment o ornament, i en quatre heptasíl·labs
impecables amb rima consonant als versos parells. M’atreviria a dir que tot un
Josep Carner o un Marià Manent haurien signat de bon grat aquesta petita joia.
En algun cas, la seguretat en l’ofici
permet a l’autora fins i tot exercicis de virtuosisme tan reeixits —tan poc
forçats— com aquest:
Jo
sols vull
(Tot en monosíl·labs)
Tinc un vas que és tot ple
d’or
i un sac nou ben ple de
blat.
No sé amb quin fi me’ls han
dat;
sé quin pes em fan al cor.
Ho duc tot dins de la mà
i no sé què n’haig de fer!
Si tu ho vols, et puc dir:
—Té!,
per a tu tot l’or i el pa.
Jo en tinc prou amb llum de
sol,
blau de mar i verd dels
pins,
i amb les flors i els
cants tan fins
de les aus tot fent el vol.
Jo sols vull un dolç mot teu
i, per nord, el dit de Déu.
Evidentment, la poetessa està pensant
en la famosa Tirallonga dels monosíl·labs
de Pere Quart, que justament comença amb la pregunta de Déu “I tu què vols?”,
però ella recull el desafiament verbal amb una gosadia sense jactància i el
resol amb una sintaxi molt més complexa, i en forma de sonet perfectament
escandit i rimat. El poeta de Sabadell s’hauria tret el barret, no en tinc cap
dubte.
En algun altre cas, l’autora es permet
fins i tot agafar-se a un tema de la literatura universal per trenar-ne algun
fil per als infants. Fixeu-vos en aquestes dues quartetes, que aprofiten
magistralment un tema famós de l’escena de la primera nit d’amor del Romeu i Julieta shakespearià:
Els
ocells
Quan el rossinyol es lleva,
l’alosa se’n va a dormir;
ell, de nit, canta a la
lluna;
ella, al sol, de bon matí.
Les cançons de l’un i
l’altra
s’entrellacen a l’espai
i ens fan creure en el
miracle
que els ocells no dormen
mai.
De la mateixa manera, la poetessa
reprèn sovint temes de la nostra tradició oral per refrescar-los i donar-los
nova vida, com ja havia començat a fer el jove Josep Carner amb una intenció
equivalent:
El gegant del Pi
El gegant del
Pi
discuteix amb
la geganta;
el gegant del
Pi
diu que sol no
vol sortir.
La geganta diu
que li punxa
una sabata;
la geganta diu
que va coixa i
tothom riu.
Li han mirat el
peu
per curar-li la
punxada,
li han mirat el
peu
i cap marca no
s’hi veu.
—No hi teniu
cap clau,
missenyora la
geganta,
no hi teniu cap
clau;
no mentiu així,
si us plau!
Val més dir-ho
clar,
si voleu
sabates noves,
val més dir-ho
clar,
de bon grat les
vull comprar.
Ben acompanyat
ara balla amb
la geganta,
ben acompanyat
pels carrers de
la ciutat.
Però al mateix temps, l’autora no es
conforma gens amb mirar —sense ombra de nostàlgia, per cert— cap al passat
conegut, sinó que sent una curiositat inexhaurible per les novetats del present
i fins per les que puguin venir en el futur. Els seus llibres, així, van plens
d’ordinadors, d’extraterrestres, de semàfors, de teleaddictes o de galàxies zz:
Obediència
Confio a
l’ordinador
un secret de
tinta blava,
i he estripat el vell quadern
on feia temps
que el guardava.
—Amic, no m’has
de trair
—li dic—; de
tot això, calla!
I ell és tan
obedient
que m’ha
esborrat la pantalla.
En alguna ocasió, fins i tot sembla que
la poetessa es torni literalment profètica, com en aquesta premonició de la
imminent arribada del “twitter”:
El pollet
Voldria saber
què diu
el pollet quan
fa “piu-piu”…
Si té gana, si
té set,
si pateix calor
o fred,
si està trist,
si està content,
si m’entén o no
m’entén.
Si ell no pot
saber parlar,
hauré
d’aprendre a piular.
És també remarcable l’agudesa i la
finor amb què interpreta la psicologia infantil, com ara en aquest poemet:
El bany
La nina de drap
que més
m’estimava
s’ha descolorit
perquè l’he
banyada.
Quan la mare em
renta,
jo també tinc
por
que em
descoloreixin
l’aigua i el
sabó.
Cada dia ho
miro…,
però veig que
no.
O, encara, la psicologia preadolescent
o fins i tot adolescent:
A classe
No es deu pensar que l’he
vista
quan de reüll em mirava
mentre jo feia el distret…
Escric, i la mà em tremola…
a més de fallar el problema,
ni sé les faltes que he fet!
És lògic que en l’obra d’una autora amb
una voluntat de servei tan conscient hi hagi bones incursions imaginatives en
el terreny didàctic, també present a la poesia de tradició oral. Com ara
aquesta poesia, que es descabdella resseguint amb ordre les xifres del sistema
numèric:
Reunió
d’amics
El primer de la reunió,
l’u, va dret com un bastó…
El dos, que s’ha entrebancat,
s’ha quedat agenollat.
En veure’l tan arrupit
que no li arriba a la sola,
el tres de riure es cargola.
El quatre, sorrut, se’l mira
assegut a la cadira
prop del cinc, que fa el gallet
i llueix ploma al barret.
Entra el sis, panxacontent,
amable amb tota la gent,
agafat al braç esquerre
del set, que sols mira a terra.
Ve l’amic vuit, rodanxó,
amb aires de gran senyor
i contorns de carbasseta.
Per fi entra el nou, capgròs
però escarransit de cos,
que en una safata neta
porta un zero més gros que ell.
Tots li criden: “Visca!
visca!”
Però el zero li rellisca…
i es queden sense tortell!
En el mateix sentit cal considerar el
recurs a la faula animal, d’antiquíssim prestigi didàctic, com ara aquesta:
La ballarina
Fa bon dia;
la tortuga
prou faria
ballaruga,
mes, la closca
tan feixuga
no li deixa
marcar el pas.
Una amiga
sargantana,
sí, que balla
la sardana,
i la pobra
li demana
d’ensenyar-li’n
el compàs.
És inútil
la lliçó;
no progressa
poc ni gaire;
un difícil
saltiró
l’ha deixada
panxa enlaire.
O, encara, la seva aplicació a objectes
inanimats com en el cas següent:
El càntir i el porró
El càntir diu al porró:
—Voldria ser transparent
com tu, per poder saber,
un cop servida la gent,
si sóc buit o si sóc ple.—
El porró li diu: —No cal;
ho tinc ben estudiat:
en lloc d’aigua, posa’t vi
i veuràs ben aviat
quan t’hauràs de tornar a
omplir.
No et caldrà ser
endevinaire;
sabràs, tot i sent
opac,
que de vi no en queda gaire,
si l’home ja està embriac.
* * *
No vull acabar el meu —el nostre— homenatge
d’avui a la Joana Raspall sense fer-vos una confidència que pot resultar
sorprenent, però que en realitat, si ho penseu bé, no ho és pas tant. En el
transcurs d’una visita a casa seva, a mitjan mes de març passat, la Joana em va
dir, sense escarafalls: “No comprenc per què han donat tanta importància a la
meva poesia per a nens; només és una petita part de la meva obra.”
Bé, doncs jo crec que nosaltres tenim
tota la raó del món de celebrar la seva aportació incomparable a la poesia
infantil, però també crec que faríem mal fet de no parar atenció a la seva
sorpresa consideració. Joana Raspall, en efecte, ja era una poetessa feta molt
abans que es decidís a escriure per a nens. I no ha deixat de ser-ho fins al
final. En particular, la seva obra lírica s’ha enriquit en aquests últims anys
de vida amb alguns dels seus millors poemes, i la majoria d’aquests donen
testimoni d’una experiència, la vellesa extrema, que esdevé senzillament
excepcional; jo no conec cap poeta que ho hagi pogut fer abans (històricament,
hi ha hagut molts poetes que han desaparegut abans de fer trenta anys, però
n’hi ha hagut molt pocs que hagin passat dels vuitanta amb la mà a la ploma i
les facultats poc o molt senceres).
Per això, aprofitant l’aparició recent
de la Poesia Lírica Completa,
m’agradaria acabar llegint uns versos de l’altra
Joana Raspall. Es tracta d’un poema del llibre Jardí vivent, publicat fa tres anys.
Hora de plegar
La tasca inacabada
—la tasca no té fi—
em tempta d’aturar
les busques implacables
i eternitzar, madur,
el gest que rep i dóna.
Ahir —quan era avui—,
semblaven primaveres
i boires matinals
la corrua dels dies.
Avui —que ja és ahir—,
a cada alè que brolla
el fred és més punyent
i el sol inabastable.
El sol era ben meu!
mes, ai!, la imperceptible
llepada enganyadora
dels dies me l’ha pres.
Només pel dol que sento
puc dir que sóc, encara;
perquè em veig cada dia
puc dir que em reconec.
Tot és sense resoldre;
l’angoixa pesa massa.
El goig d’haver servit
—a qui?, per què?, en què?—
no és prou intens per
dar-me
la pau que em salvaria–
Ve l’hora de plegar.
La feina em cau del cor
—esquinç dolorosíssim—,
i es posa en altres mans.
L’amor les acompanyi!
Joana Raspall, Jardí vivent, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la
Nansa, 2010.