dijous, 31 d’octubre del 2013

ara.cat

ARA LLEGIM

Un volum aplega la integral poètica i obra inèdita de Joana Raspall

L'activista cultural, novel·lista i poetessa és homenatjada en un acte a l'Institut d'Estudis Catalans
L'Institut d'Estudis Catalans (IEC), el PEN Català, la Institució de les Lletres Catalanes, l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i la Comissió de l'Any Joana Raspall han celebrat aquest dimarts un acte d'homenatge a l'activista cultural, novel·lista, poetessa i autora teatral Joana Raspall amb motiu del centenari del seu naixement. En el marc d'aquest acte s'ha presentat 'Batec de paraules. Poesia lírica completa de Joana Raspall', que aplega l'obra poètica completa i obra inèdita de Joana Raspall. El llibre compta amb un estudi introductori de la comissionada de la celebració de l'Any Joana Raspall i presidenta del PEN Català, Carme Arenas.
L'homenatge a l'IEC s'emmarca en dels actes de l'Any Joana Raspall, amb què se celebra el seu centenari. En l'acte hi han intervingut Carme Arenas, l'escriptor Vicenç Villatoro i Cesca Mestre, directora de l'editorial El Cep i la Nansa i editora de l'obra. Posteriorment, s'ha celebrat la taula rodona 'Joana Raspall, il·lusionista de mots' per estudiar la poesia infantil i juvenil i l'obra lírica i lexicogràfica de Joana Raspall, amb Carme Arenas; Josep M. Aloy, escriptor i crític literari; Miquel Desclot, escriptor, i Joaquim Rafel, membre de la Secció Filològica de l'IEC.
Abans de la presentació del volum, Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'IEC, ha destacat que l'homenatge se centra en dos eixos de la feina que ha fet Raspall: el lingüístic i literari, sobretot poètic. Així mateix, ha dit que l'homenatge té altres dimensions, que fan que Joana Raspall "hagi estat una persona amb una projecció cultural immensa que es va reflectir amb l'assistència multitudinària a l'acte que es va fer al Palau de la Generalitat per retre-li homenatge".
Obra completa, biografia personal
Vicenç Villatoro ha afirmat que Joana Raspall "fa una obra completa per a adults i a través d'aquesta fa la seva biografia personal i literària en paral·lel a una acció cívica de servei i de mestratge". Villatoro ha remarcat que tot això ho fa amb el mateix rigor i esperit i d'una manera "neta i precisa".
191 poemes inèdits
Aquest volum està integrat, com ha explicat Arenas, per cinc llibres publicats ('Ales i camins', 'Llum i gira-sols', 'Arpegis', 'Instants' i 'Jardí vivent') i 191 poemes inèdits. En aquest context, Arenas ha manifestat que era important regalar als lectors de Raspall obra inèdita que no formava part del poemari. "Raspall va revisar algunes d'aquestes poesies i va fer una tria de 191 poemes inèdits", ha declarat.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Homenatge de l'Institut de les lletres catalanes a la Joana Raspall

Notícia treta de:
http://www.iec.cat/activitats/noticiasencera.asp?id_noticies=964
Es va transmetre en directe l'acte per internet, aviat es podrà veure el vídeo que es penjarà en el portal de l'Institut de les Lletres Catalanes.

30/10/2013
L’escriptora i lexicògrafa Joana Raspall és homenatjada, a l’IEC, en el marc dels actes pel seu centenari
«Enfilall de mots» és el títol de l’acte d’homenatge a la novel·lista, poetessa, autora teatral i lexicògrafa Joana Raspall, que es va celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans, el 29 d’octubre, per a commemorar el centenari del seu naixement. En el marc d’aquest acte es va presentar Batec de paraules. Poesia lírica completa de Joana Raspall, que aplega l’obra poètica completa i obra inèdita de l’escriptora. Posteriorment, es va celebrar la taula rodona «Joana Raspall, il·lusionista de mots», en què es va estudiar la poesia infantil i juvenil i l’obra lírica i lexicogràfica de l’autora.
El perfil de «ciutadana, activista i patriota» de Joan Raspall, així com la seva «voluntat de servei i compromís amb el país» van ser referències constants durant l’acte. Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, va destacar que l’homenatge se centra en dos eixos de la feina que ha fet Raspall: el lingüístic i el literari, sobretot el poètic, però, va recordar que la figura de Joana Raspall té altres dimensions, que fan que «hagi estat una persona amb una projecció cultural immensa que es va reflectir amb l’assistència multitudinària a l’acte d’homenatge que es va fer al Palau de la Generalitat». En la inauguració de l’acte van intervenir també Joandomènec Ros, president de l’Institut; Maria-Rosa Lloret, vicepresidenta de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, i Carme Arenas, comissionada de l’Any Joana Raspall. La cloenda va ser a càrrec de Jordi San José, alcalde de Sant Feliu de Llobregat.
L’homenatge celebrat a l’IEC s’emmarca dins dels actes de l’Any Joana Raspall i hi van participar Carme Arenas, Cesca Mestre, directora d’El Cep i la Nansa i editora de l’obra; Vicenç Villatoro, escriptor; Josep M. Aloy, escriptor i crític literari; Miquel Desclot, escriptor, i Joaquim Rafel, membre de la Secció Filològica de l’IEC. L’acte va ser organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes de la Generalitat de Catalunya, el PEN Català, l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, la Comissió Any Joana Raspall, la Secció Filològica de l’IEC i l’IEC.

 Recull de premsa
---------------------------------------
Referent a l'obra de diccionaris, com ha quedat tapat el seu treball, per historiadors o persones interesades que escoltin el video o llegeixin aqui i allà diferents versions, vull que se sàpiga:

S' ha publicat un  article al Diari de Mallorca. I a l'Institut de Lletres Catalanes entre altres llocs, s'ha parlat dels diccionaris coses que no són del tot cert, però que d’altre banda és difícil que persones que no hagin conviscut, o hagin tingut un contacte proper amb la meva mare ho puguin saber.
És la part: És autora de dos diccionaris fonamentals, elaborats conjuntament amb Joan Martí: el de locucions i frases fetes (1984) –Premi Marià Aguiló de l’IEC – i el d’homònims i parònims (1988).

La meva mare va confeccionar ella sola els dos diccionaris, a partir del de sinònims, va estar del 1972 que el va publicar-lo fins el 1983, treballant amb el diccionaris de locucions i frases fetes. Quan va trobar l’editorial que el publicaria, fent gala del seu tarannà i modèstia, va demanar a la mateixa editorial si tenien un lingüista 
que podés repassar-lo, que se'l mirés ja que ella no ho era,  no fora que hi hagués algun error. Va ser així com va entrar Joan Martí en contacte amb els diccionaris, i la meva mare amb la generositat que sempre l’acompanya i el seu esperit de servei, (el que volia era que el diccionari surtis a la llum, perquè feia falta) va condescendir en que el nom d’ell constés com coautor, quan en realitat la seva tasca va ser revisar. (la Joana hi treballar 11 anys més els que ja portava amb el de sinònims uns altres 13 o 15, en Joan Martí uns mesos)
A l’Arxiu Comarcal de Sant Feliu, es guarden totes les fitxes manuscrites, on es pot veure punt i lletra les fitxes de cadascún, que avalen el que estic afirmant. A més que família i amics sabem la feina que ha fet ella.
Actualment que es parla tant de la Joana Raspall i del què ha fet per la llengua, que vull, que la veritat quedi exposada també en aquest cas clarament.

Imma Cauhé


http://videoteca.iec.cat/

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Trobada de lectors de Cavall Fort a Sant Feliu de Llobregat

Mercè Galí (Il.lustradora) Joana Raspall ( autora dels poemes) Lourdes Borrell (encarregada del taller Joana a la festa Cavall Fort) Muntsa Fernàndez (autora del conte)
S'han trobat a la festa, rera escrits i dibuixos-col·lage fets pels nens en el taller.






Btv. pel programa catracrac, ha fet algunes preguntes a la Joana.


matinal Joana Raspall (Vilafranca del Penedès)






No podíem començar millor. La projecció de l'entrevista que el realitzador Pep Puig va fer a la Joana l'any 2009 ens mostrà una Raspall esplèndida i molt lúcida explicant-nos en un llarg monòleg -que no decau mai- la seva experiència a l'Escola de Bibliotecàries, el seu periple durant la guerra civil, el perquè de la seva poesia infantil... Amb tot luxe de detalls, ens va anar presentant els diferents professors que van tenir aquella generació de noies joves cridades a una tasca de primer ordre i en la que no es van escatimar esforços. Prova d'això en són alguns dels noms dels docents: Ferran Soldevila, Jordi Rubió, Carles Riba... Hi vam descobrir una Joana jove, plena de vitalitat -de fet no l'ha abandonat mai- i amb unes ganes immenses de dur a terme els seus propòsits. Una Joana valenta, que -com ja sabem al Penedès- s'enfrontà a la guerra amb una naturalitat sorprenents i salvà el fons en català de la biblioteca de Vilafranca. Ens vam emocionar amb ella i també vam riure molt mentre escoltàvem mil i una anècdotes de l'època.
I després d'uns entrants tan esplèndids, dos plats-sorpresa: la presentació de l'obra lírica completa i el conte "Joana de les paraules clares" de Muntsa Fernández, ambdues a càrrec de l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa. L'editor, Francesc Mestres, va ser present també a la matinal i va exposar en una taula aquestes dues novetats que, val a dir-ho, van ser molt ben acollides pel públic assistent.
La Carme Arenas, a més de ser la comissària de l'any Raspall nomenada per la Generalitat de Catalunya, ha prologat Batec de paraules -que és com es titula aquesta edició completa de més de 600 pàgines. Ella va ser qui ens en va fer una breu presentació destacant la importància de recuperar l'obra poètica per a adults de la Joana, la majoria ja introbable, per a posar-la a l'abast dels lectors d'avui. I encara un valor afegit: s'hi han inclòs gairebé dos-cents poemes inèdits que ajudaran -segur- a augmentar la consideració de la poesia de Joana Raspall, a més d'aportar-nos noves línies d'anàlisi.
La Muntsa Fernández va explicar com s'havia gestat el conte Joana de les paraules clares, nascut amb motiu de la Setmana del llibre del 2012, on l'Eixam d'amics de la Joana Raspall ja va voler preparar l'any del centenari. És un conte on es ressegueix la vida de la Joana amb un eix principal: l'amor a la paraula. Un amor que és el nexe comú de totes les seves iniciatives: crear una biblioteca per als nens i nenes, estudiar per a fer-se bibliotecària, salvar els llibres en català durant la guerra civil, escriure d'amagat i preparar tenaçment diccionaris de tot tipus i, esclar, escriure un bon feix de llibres de poesia infantil com un esglaó per arribar a la poesia adulta. Un munt de poemes de la Joana s'intercalen en la narració i l'acompanyen i l'expliquen. Com també ho fan d'una manera magistral les il·lustracions de Mercè Galí, anant més enllà del text i suggerint mil i una lectures a aquest magnífic conte.


A continuació, la Margarida Prats, professora de didàctica de la llengua i la literatura a la facultat de formació del professorat de la UB, ens va endinsar en el "Món poètic de la Joana Raspall". En una magnífica conferència amenitzada amb nombrosos poemes com a exemple del seu discurs argumentatiu, la Margarida va aconduir-nos a un viatge per la vida i l'obra de Joana Raspall, centrant-se, sobretot, en els elements que configuren la poètica d'aquesta autora: els seus propòsits, els recursos retòrics, l'entorn (natural i social), el decurs temporal, els moments i les vivències... Amb un acurada anàlisi i un alt rigor metodològic, la conferència de Prats ens va fer adonar que la poesia de Raspall és tot menys carrincloneria, improvisació, infantilisme i baixa autoexigència formal, característiques que, lamentablement, sí trobem en d'altres autors de poesia infantil i que no fan més que ajudar a confirmar el tòpic que "amb els nens tot s'hi val".

Després d'una pausa per a reprendre energies i gaudir d'una copeta de cava i un tall de coca de Vilafranca, la matinal va entrar a la seva recta final: una taula rodona moderada, precisament, per Margarida Prats i on els diferents ponents van poder  parlar, des de diferents perspectives, de la vinculació de Joana Raspall i el món de l'ensenyament. En primer lloc vam poder escoltar l'Imma Cauhé, que ens va explicar com ha viscut la feina de sa mare des de la doble perspectiva de mestra i filla de la Joana. Va ser una aproximació molt personal i, lògicament, molt "familiar" però carregada d'informació, que va permetre situar la tasca de la Joana en el context de l'època que li ha tocat viure: des del rei Alfons XIII a la recuperació democràtica, passant per la dictadura de Primo de Rivera, la 2a república, la guerra civil i el franquisme.
A continuació August Garcia -un servidor- com a mestre i membre de l'Eixam d'amics de la Joana Raspall, va explicar com s'ha viscut des de la xarxa la celebració del centenari. Quins blogs o webs han permès aglutinar la informació de l'amplíssim nombre d'actes generats durant aquest any que encara no ha acabat, quins materials pedagògics han permès als mestres apropar-se a la poesia de Joana Raspall i, finalment, una petita mostra d'experiències escolars d'entre la multitud de propostes que han vist la llum (aprofito aquí per dir-vos que molt aviat penjaré un post d'aquesta presentació).
El tercer ponent, el Pere Martí, crític de literatura infantil i juvenil i també membre de l'Eixam, va fer una lectura d'aquells elements que configuren la poètica de Joana Raspall. Una visió complementària de l'aportada per Margarida Prats, per bé que coincident en molts aspectes.  Un cop més es va posar sobre la taula que Joana Raspall ha entomat la poesia infantil amb el mateix rigor -i segurament amb una atenció especial- amb què ha afrontat la seva obra per a adults, lògicament més personal però també molt ben elaborada.


acte de

dissabte, 26 d’octubre del 2013

L’Illa inaudita (Diari Menorca, 22-10-2013)

Pere Gomila, escriptor, en el seu blog: Quadern del turó, ha publicat el seguent:


Els 100 anys de Joana Raspall

El passat mes de juliol complia els 100 anys l’escriptora Joana Raspall (Barcelona, 1913). Autora d’una extensa obra literària i lingüística, ha cultivat els diferents gèneres literaris (poesia, narrativa, teatre), i s’ha especialitzat en la literatura per a joves.
El passat mes de juliol complia els 100 anys l’escriptora Joana Raspall (Barcelona, 1913). Autora d’una extensa obra literària i lingüística, ha cultivat els diferents gèneres literaris (poesia, narrativa, teatre), i s’ha especialitzat en la literatura per a joves.
Rares vegades ens és donat celebrar en vida el centenari del naixement d’un escriptor com en el cas de Joana Raspall que acaba de complir els 100 anys amb una lucidesa i una força intel·lectual admirables i manté aquella discreció, aquell encant, que han caracteritzat la seva llarga vida al servei de la llengua i en la construcció d’una extensa obra que, sense ser tan coneguda com la d’altres companys de la seva generació, no és menys destacada i significativa. Autora amb una gran vocació de servei, va dedicar una part molt important del seu esforç creatiu a escriure per als infants, sobretot poesia, una activitat que va iniciar en una època d’escassa producció de literatura infantil en la nostra llengua, prohibida en l’àmbit de l’educació per la dictadura, i ho ha fer amb un gust exquisit, amb notabilíssima eficàcia, sense renunciar al rigor literari, però amb una profunda capacitat de comunicació amb el lector més jove i amb una obra imprescindible que ha crescut al llarg del temps. Com diu Carme Arenas en un article publicat a la revista digital El procés – us la podeu descarregar de forma gratuïta – “Tot allò que gira al voltant de l’obra de Joana Raspall està tenyit d’una certa excepcionalitat, malgrat el seu temperament discret, de persona que no es mou per no fer soroll, però tot allò que fa deixa una empremta inesborrable”.
Formada a la mítica Escola de Bibliotecàries, Joana Raspall és tot un exemple de dignitat i de fidelitat a la llengua. Just acabada la Guerra Civil, reprèn la seva activitat literària en català i comença a publicar poemes en espais clandestins, com també de forma clandestina i a casa seva comença a fer classes de llengua catalana. A la vegada inicia una altra tasca que serà també fonamental: la recollida de fitxes de sinònims que, com ella mateixa explica, guardava en capses de sabates i que amb el temps formaran el Diccionari de sinònimspublicat l’any 1972 amb la col·laboració de Jaume Riera. Després d’aquesta important aportació lexicogràfica vindrien encara dos diccionaris fonamentals, elaborats conjuntament amb Joan Martí: el de locucions i frases fetes (1984) –Premi Marià Aguiló de l’IEC – i el d’homònims i parònims  (1988).  A banda de la seva entrega a la llengua i literatura, Joana Raspall du una intensa activitat cultural a Sant Feliu de Llobregat on ha viscut sempre i, en l’àmbit de la seva dedicació als joves, és fundadora i mantenidora del premi Martí Dot de poesia juvenil.  El seu amor per la llengua el trobam expressat a nombrosos poemes, com en aquest exemple, de gran delicadesa, que pertany al llibre Degotall de poemes:
“Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que diuen,
i el cor que els entén…
perquè als mots hi ha l’ànima
de tota la gent!”
L’obra publicada la constitueixen una quinzena de llibres de poesia infantil i juvenil – un gènere de notable dificultat en què excel·leix la nostra autora –, una novel·la Diamants i culs de got, dos llibres de narrativa breu i encara cinc llibres de narrativa infantil i juvenil, així com obres de teatre juvenil i per a adults i els poemaris Arpegis. HaikúsInstants iJardí vivent, el darrer llibre de poemes escrit per Raspall. Del pròleg de Jardí vivent(2010), a càrrec de Carles Duarte, són aquestes paraules: “Escriure sobre Joana Raspall inexorablement em duu a retrobar la seva ingent obra lingüística, poètica i teatral i a celebrar la seva personalitat intel·ligent, cordial i generosa, que tan fecunda ha estat i és a l’hora de desvetllar i encomanar el goig de llegir i de viure als que l’envolten”.
La poesia de Joana Raspall, elegant i essencial, escrita sempre amb rigor i honestedat, es fa especialment intensa en el poema breu, forma en la qual la poeta mostra la seva mestria. Vegeu-ne una mostra en aquest esplèndid haikú:
“Visc forastera
en una terra xopa
de desmemòria”.
Esperem que amb motiu d’aquesta celebració es vagi publicant l’obra encara inèdita que l’autora guarda escrita en diversos quaderns de cal·ligrafia impecable.

dijous, 24 d’octubre del 2013

L’escriptora i lexicògrafa Joana Raspall serà homenatjada dimarts, a l’IEC, en el marc dels actes pel seu centenari
Font: www.joanaraspall.cat 
Dins dels actes de l’Any Joana Raspall, l’Institut d’Estudis Catalans acollirà dimarts vinent, 29 d’octubre, a dos quarts de set del vespre, un acte d’homenatge a la novel·lista, poetessa, autora teatral i lexicògrafa en el seu centenari. L’acte, amb el títol «Enfilall de mots», tindrà lloc a la Sala Pere i Joan Coromines de l’IEC (carrer del Carme, 47, de Barcelona). En la inauguració, hi intervindran Joandomènec Ros, president de l’Institut; Maria-Rosa Lloret, vicepresidenta de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, i Carme Arenas, comissionada de l’Any Joana Raspall. La cloenda serà a càrrec de Jordi San José, alcalde de Sant Feliu de Llobregat, ciutat a què l’autora està molt vinculada. L’acte es retransmetrà en directe per Internet a la videoteca de l’IEC, a l’adreça http://videoteca.iec.cat/directe.asp.
La primera part de l’homenatge consistirà en la presentació del volum Batec de paraules. Poesia lírica completa de Joana Raspall, en la qual intervindran Carme Arenas; Cesca Mestre, directora d’El Cep i la Nansa i editora de l’obra, i Vicenç Villatoro, escriptor. Tot seguit, se celebrarà la taula rodona «Joana Raspall, il·lusionista de mots», en què s’estudiarà la poesia infantil i juvenil i l’obra lírica i lexicogràfica de Joana Raspall. Hi participaran Carme Arenas; Josep M. Aloy, escriptor i crític literari; Miquel Desclot, escriptor, i Joaquim Rafel, membre de la Secció Filològica de l’IEC.
Els organitzadors de l’acte són la Institució de les Lletres Catalanes de la Generalitat de Catalunya, el PEN Català, l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, la Comissió Any Joana Raspall, la Secció Filològica de l’IEC i l’IEC.
 

Matinal Joana Raspall. Vilafranca del Penedès


Matinal Joana Raspall, dins els actes del Centenari Joana Raspall a l'Alt Penedès 2013. S'hi veuran imatges d'una entrevista realitzada a la Joana, a càrrec de Pep Puig. Paral·lelament Margarida Prats pronunciarà la conferència "La Joana Raspall i la seva obra". Margarida Prats és doctora en Filologia Catalana per la UB. Seguidament hi haurà una taula rodona sobre Joana Raspall amb Carme Arenas, comissària de l'Any Joana Raspall; Imma Cauhé Raspall, filla de Joana; August Garcia, mestre i membre de l'"Eixam d'amics de Joana Raspall" i Pere Martí i Bertran, escriptor, crític i membre de l'"Eixam d'amics de Joana Raspall".
INSCRIPCIONS: del 10 al 24 d’octubre en aquest enllaç.
L’Agrícol–Centre Artístic del Penedès, Ptge. Alcover, 2, Vilafranca del Penedès.
Ho organitzen: Comissió Joana Raspall a l’Alt Penedès: Biblioteca Torras i Bages de Vilafranca del Penedès, Biblioteca de Santa Margarida i els Monjos, Biblioteca Ramon Bosch d’Anoia de Sant Sadurní d’Anoia, Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida, Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles, Eixam d’amics de Joana Raspall, Departament d’Ensenyament. Servei Educatiu de l’Alt Penedès: CRP i ELIC.
Hi col·laboren: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, Ajuntament de Vilafranca del Penedès, Agrícol–Centre Artístic del Penedès, Grup de Mestres de l’Alt Penedès.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana

l'AELC va homenatjarJoana Raspall al V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana.
Noticia a:

Ficció i veritat al Born


/ 22.10.2013
El Congrés ha retut homenatge a dues figures centenàries de les nostres lletres. A Joana Raspall, feliçment entre nosaltres, i a Aurora Díaz-Plaja en el centenari del seu naixement. Miquel Desclot va recordar la tasca de Joana Raspall en la creació de poesia per a adults i, sobretot, per a infants en una edat ja avançada amb una delicadesa i frescor inigualables. Teresa Mañà va glossar la labor d’Aurora Díaz-Plaja en la seva qualitat d’escriptora de llibre infantil i, especialment, en la seva inesgotable feina de bibliotecària i animadora de la lectura de nens i nenes. Al mateix temps, Pere Martí, secretari del jurat del premi en honor de Díaz-Plaja, va entregar el guardó a Josep Maria Aloy per la seva dedicació a “Mascaró de proa” el blog dedicat a la crítica i difusió del llibre infantil i juvenil.
http://www.nuvol.com/noticies/ficcio-i-veritat-al-born/
Gossa de: Miquel Desclot

 HOMENATGE A JOANA RASPALL

19 d’octubre del 2013


         El nom de Joana Raspall no va començar a sonar com a autora de literatura infantil fins l’any 1967, quan va guanyar el premi Cavall Fort de teatre amb l’obra El pou. De moment, res no feia preveure que aquell fet hagués de tenir gaire transcendència: l’obra va fer el seu recorregut per l’àmbit comarcal de l’autora, però no es va arribar a publicar fins al cap d’un parell d’anys. Tanmateix, l’any 1970, El pou es va presentar al Romea amb tant d’èxit que en poc temps es va convertir en un referent del gènere. Tot plegat va semblar que engrescava l’autora a continuar per aquell camí, i en pocs anys va presentar un parell d’obres més, servint-se dels mateixos personatges i insistint en la temàtica de crítica social de la primera: L’invent (1974) i Kònsum S. A. (1978), totes dues igualment ben acollides als cicles de teatre infantil de Cavall Fort. Però l’aportació teatral de Joana Raspall no va anar més enllà i es va quedar en aquesta única trilogia. En publicar el darrer títol, ella ja tenia seixanta-cinc anys, i va fer talment l’efecte que s’hagués volgut jubilar. Però tres anys més tard, el 1981, es va despenjar, quasi en secret, en una col·lecció poc menys que marginal, amb un recull de versos, Petits poemes per a nois i noies, que representava tota una novetat, fins i tot una gosadia, en el panorama editorial infantil de l’època, on la poesia pràcticament no existia. Així i tot, la seva proposta no va trobar el ressò que sens dubte es mereixia, i durant tretze anys més vam poder arribar a creure que aquella autora de quatre llibrets havia estat una estrella fugaç al firmament de la literatura infantil catalana. L’any 1994, però, quan ella ja en tenia vuitanta-un, dues editorials diferents li van publicar un llibre de narracions, Contes del “si és no és”, i una novel·leta, El mal vent. Es tractava d’una revifalla de darrera hora, o algú li havia escurat els calaixos? El dubte es va començar a dissipar dos anys després, amb la publicació de Bon dia, poesia!, una salutació prometedora que en poc temps es va revelar d’allò més complidora: en els vuit anys transcorreguts entre aquell 1996 i el 2004, Joana Raspall va publicar nou títols més de poesia per a infants, de la mà de tres editorials que van saber valorar la novetat del que oferia aquella sorprenent anciana autora: Baula, La Galera i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. I, tot plegat, encara complementat paral·lelament amb tres títols més de narrativa! Així, doncs, aquella aparent estrella fugaç de feia uns anys havia esdevingut finalment, als seus noranta d’edat, una estrella de primera magnitud. Em penso que es pot dir sense exagerar que un cas d’eclosió tan tardana és veritablement excepcional en tota la història de la literatura, infantil o adulta.
         He volgut subratllar aquest aspecte, que sens dubte és prou conegut de la majoria d’assistents al congrés, per descoratjar tot seguit qualsevol temptació de concloure que la vocació literària de Joana Raspall hagi nascut a les velleses com una expansió diletant de viuda reposada. És cert que la major part de la seva obra ha nascut i vist la llum, anòmalament, a partir dels seus vuitanta anys d’edat, quan gairebé tots els companys de lleva literària ja havien plegat d’escriure o eren morts. Però no és menys cert que la passió literària de Joana Raspall va esclatar de manera inusualment precoç. L’any 1929, quan ella en tenia setze, va començar a aparèixer el seu nom a les publicacions locals del Baix Llobregat, i el 20 d’octubre d’aquell mateix any ja va estrenar la seva primera peça teatral, Dos amors. A partir d’aquell punt tan primerenc, l’activitat periodística i teatral de la joveníssima autora ja no va parar de créixer, com es pot comprovar resseguint la premsa comarcal de l’època, on també es fa evident la notòria incidència social d’algunes de les seves reflexions i propostes. Una d’aquestes, la més coneguda, és la que als seus dinou anys la va convertir en impulsora de la creació d’una biblioteca infantil al seu Sant Feliu de Llobregat, projecte que va arribar a bon terme sis anys més tard, just un mes i mig abans que les tropes franquistes ocupessin la rodalia de Barcelona i desfessin tot el que s’havia fet. Però aquesta mateixa iniciativa ciutadana va tenir unes conseqüències personals d’un abast molt profund, perquè la va posar en contacte amb Jordi Rubió i Balaguer, que la va animar a estudiar a l’Escola de Bibliotecàries, on durant tres anys la Joana va tenir alguns dels millors professors que hi havia al país en aquell moment, entre els quals el gran poeta Carles Riba, que va reorientar els interessos poètics de la seva deixebla i la va convèncer de la serietat i la transcendència d’aquella dedicació literària.
         Deixant de banda, si és possible, els efectes de l’impacte de la guerra i els primers anys de postguerra, això darrer deu ser precisament una de les causes que van retreure la jove autora de presentar-se en públic com a poetessa, i fins i tot de continuar escrivint poesia, més enllà de certes expansions d’abast domèstic. Molts anys més tard, el 1991, arran de l’edició del seu primer llibre de poesia adulta, Ales i camins, ens ho confessava en aquests torbadors termes: “Mai, fins ara, no m’havia avingut a presentar-me a la palestra editorial dels poetes. Considero una petulància pretendre acostar-me al clos d’aquells que tant admiro i que sempre he vist tan amunt. D’altra banda, sempre he dubtat que puguin interessar a d’altres les meves vivències personals, mal que siguin versificades amb més o menys traça o encert. Ara, però, ja sóc a l’àpex de la vida, i penso que pot ser excusable la vel·leïtat de recollir en un llibre aquests versos amb la mateixa motivació nostàlgica amb què col·loquem en una vitrina aquells petits objectes dels quals només cadascú de nosaltres sap el valor simbòlic que tenen.
         En suma, Joana Raspall va continuar escrivint després del seu pas per l’Escola de Bibliotecàries, però es va resistir durant molts anys a publicar la seva producció. No és pas, doncs, que la passió literària de joventut s’apagués durant els anys de maduresa per encendre’s de nou a la vellesa. Joana Raspall no va deixar mai de ser una escriptora en actiu. Però a l’esmentat pudor cal afegir-hi encara altres causes que expliquen el seu silenci editorial, com ara la insubornable voluntat de servei a la col·lectivitat, que per exemple la va empènyer durant anys a elaborar diccionaris especialitzats per a ús de mestres i d’escriptors, és a dir a treballar més com a lingüista que no pas com a escriptora creativa. Així i tot, mai no va deixar d’escriure, encara que fos amb menor intensitat.
         Algú em podria dir: “D’acord, però la seva dedicació a la literatura infantil sí que és una cosa tardana, probablement sorgida arran de la seva condició d’àvia.” Com ja he recordat de bon començament, el primer indici de l’interès de Joana Raspall per escriure per als infants no el trobem fins l’any 1967, quan va guanyar el premi Cavall Fort, als seus cinquanta-quatre anys, i la confirmació definitiva d’aquella voluntat no arriba fins bastant més tard, quan ella ja era octogenària. És cert, doncs, que si Joana Raspall hagués desaparegut a l’edat, posem per cas, en què ho feia el seu estricte contemporani Salvador Espriu, avui no estaríem parlant d’ella com d’un clàssic de la nostra literatura per a infants. Però també seria un error pensar que s’hi vagi posar per complaure les necessitats d’una àvia d’uns quants néts. En realitat, el sol fet que comencés amb el teatre, una vella passió de l’autora, ja indica que s’adreçava a la col·lectivitat i no pas a uns pocs individus concrets. Però en diverses entrevistes concedides fa pocs anys, l’autora ha manifestat ben clarament que s’havia dedicat a la literatura infantil, i en particular a la poesia, per cobrir un buit que li semblava d’urgent reparació, és a dir per la mateixa voluntat de servei que anteriorment li havia fet redactar diccionaris: Més tard em vaig dedicar al que creia que feia més falta: la poesia infantil, ja que em vaig trobar que a les escoles no sabien recitar ni llegir versos en català ni en castellà. En adonar-me'n, em vaig dedicar a escriure versos per als nens.[1] O, encara: El món poètic, almenys aquí a Catalunya, és una escala en què falta un tram i els nens haurien de poder fer aquesta escala; començar per la poesia senzilla i no deixar-los plantats perquè saltin a la intel·lectual, sinó anar-los guiant, de mica en mica, que arribin a entendre-ho. Això és el que jo m’he proposat. Ho he fet com una feina, com un servei. Perquè jo no guanyaré cap mèrit de poeta, escrivint això; la gent no ho valora… Ho he fet amb tota la discreció del món, sense voler-m’hi lluir personalment, amb tota la senzillesa.[2]
         La motivació final de l’autora és, per tant, netament educativa, en el millor sentit de l’expressió: educativa, doncs, no pas alliçonadora ni moralitzant. La bona literatura és educativa pel sol fet de ser bona. En una altra entrevista, amb Pere Ballart i Jordi Julià, sentenciava sense embuts: “Tot el que he fet per als nens és fet amb una idea d’educació. Sempre.[3]
         I amb això arribo on volia anar a parar. L’interès de Joana Raspall per l’educació de la mainada tampoc no és una dèria d’àvia. Tot al contrari: és una idea fixa de la seva joventut, que sens dubte s’explica no tan sols per les seves intel·ligència i generositat naturals, sinó també per l’atmosfera de renovació que havia sabut crear al país l’ambiciós programa educador del Noucentisme. Això es pot comprovar, de manera sorprenent, en els articles que la joveníssima escriptora, que aleshores signava com a Joaneta Raspall, publicava a la premsa local, en particular a la revista Claror, portaveu mensual de l’Escola de Declamació “Miquel Rojas” de Sant Feliu de Llobregat. Ja he esmentat abans l’article que va publicar pel desembre del 1932, en el qual assenyalava la conveniència de disposar d’una biblioteca específicament pensada per als infants, amb uns arguments tan moderns que semblen inspirats pels més avançats renovadors de la pedagogia del seu temps. No m’hi vull aturar avui perquè ja ho vaig fer en una altra avinentesa, fa pocs mesos. Però sí que vull aprofitar l’ocasió per fer notar que aquell article no era pas un fenomen aïllat, sinó que al llarg dels pocs anys que va durar la publicació la nostra escriptora es va ocupar en diverses ocasions de l’educació dels infants, i sempre amb idees modernes i renovadores, i sovint amb conseqüències tan positives com l’organització d’unes colònies d’estiu per als infants del poble o la materialització de l’esmentada biblioteca infantil. (Remarco, perquè em sembla rellevant, que aquella Joaneta Raspall que escrivia a la revista Claror amb tanta perspicàcia no havia estudiat per ser mestra: en realitat, ni tan sols havia acabat el batxillerat, i no havia d’emprendre estudis superiors fins més tard, quan va superar brillantment les proves per accedir a l’Escola de Bibliotecàries.)
         De tots aquells articles, n’he escollit un per llegir avui aquí, a tall de record. Es tracta del que va publicar al n. 46 de la revista, per l’abril del 1934, quan ella encara tenia vint anys:

INSTINT

         Pronunciem amb extremada freqüència aquest mot explicant la conducta dels infants.
         Instint és una expressió clara, concreta i, per paradoxa, d’aplicació plena de vaguetat.
         Instint: Sentiment, inclinació que neix tota sola i precedeix a la raó.
         En l’esperit humà, ¿com diferenciar-la amb justesa del sentiment que resulta de la imperceptible influència d’una sensació determinada? L’instint del mal ¿devem creure que és consubstancial amb l’ésser? ¿Devem creure que és producte de la insuficient educació moral? ¿És una habitud inconscientment contreta? ¿Podem confondre-la amb una tara de la voluntat que deixa influenciar-se més fàcilment pel mal que pel bé?
         Són massa profunds aquests problemes de l’esperit i massa perillós endinsar-s’hi, si no volem teixir una malla d’errors en estudiar tots els caràcters, des del mateix punt de vista.
         Mirem-ho superficialment.
         L’instint de salvatgia que encén la lluïssor de les mirades infantils, ¿és innat? ¿deriva de causes externes?
         L’instint del noiet que menteix ¿no depèn de res més ni de ningú altre?
         L’instint de la noieta que deixa endur-se d’innocents vanitats que esdevenen perilloses, ¿neix sense l’ajut de cap influència aliena?
         El cert és que emprem el mot instint per explicar una munió de fets que ens molesta analitzar… i corregir.
         Sols el diamant pot tallar el diamant.
         Doncs si de l’esperit poden néixer inclinacions de tan difícil repressió, bé poden néixer també de l’esperit, forts en la mateixa proporció, els sentiments i raonaments que puguin contrarrestar-les.
         Els nostres infants, però, malgrat l’esforç de savis pedagogs i els mètodes d’ensenyament cada dia més acurats, creixen encara com herbetes inclassificades al llarg dels nostres caminals.
         És que potser els ensenyem molt més per mitjà de lletres que per mitjà d’idees. Idees que no serien potser copsades per tots amb la mateixa intensitat, però que els ocuparien l’esperit i anirien prenent terreny a l’instint, que no vol estar massa frec a frec amb la raó.
         ¿Que prendríem originalitat i iniciativa a les accions dels infants? Potser sí, però, quantes llàgrimes no els evitaríem també!
         ¿Devem preferir resignar-nos a les dolentes inclinacions dels petits i no cercar altra explicació que el mot instint, tot i planyent el desgraciat que no en fuig?

Joaneta Raspall

         Em sembla que ni tan sols necessita comentari: és evident que una escriptora que als vint anys es plantejava tan seriosament l’educació dels infants del seu país, com no ho feia —per cert— cap altre company de generació, estava preparada per fornir-los una literatura apropiada. Era qüestió d’esperar el moment just. Malauradament, el daltabaix de la guerra va desbaratar tots els projectes d’aquella generació tan brillant, i allò que hauria passat segurament en plena joventut de l’autora no va trobar el moment just fins mig segle després.[4]

*        *        *

         Tot i que una intervenció relativament breu com aquesta no és pas el lloc més indicat per intentar un estudi de l’obra poètica per a infants de Joana Raspall, m’agradaria acabar-la assenyalant almenys algun dels aspectes que em semblen més remarcables de la seva aportació a un gènere que pràcticament es va haver d’inventar, cosa que alhora em donarà peu a fer sonar uns quants dels seus versos, que al capdavall és el millor que podem fer en qualsevol moment per homenatjar-la.
         El primer que em crida l’atenció de la poesia de Joana Raspall és que una obra empresa com la seva a la darrera etapa de l’existència ens aparegui tan natural, tan ben conclosa amb unes eines perfectament esmolades i flexibles, com si l’autora no hagués fet altra cosa en tota la vida que escriure poesia per a infants. No hi ha signes d’encarcarament, ni de manca de destresa, ni d’ancorament en el passat. És senzillament fresca, fluent i ben feta. Escolteu, per exemple, aquesta breu poesia:

L’ocell i el xiprer

Per fer més alt el xiprer
l’ocell hi enlaira el seu cant.

Si l’arbre no arriba al cel,
hi arribarà ell cantant.

         La senzillesa transparent d’aquests quatre versos no és sinó aquella simplicitat només aparent de l’art que amaga l’art. La idea central de la verticalitat acústica del cant de l’ocell enllaçant amb la verticalitat material de la capçada del xiprer per transcendir-la hi és presentada amb absoluta economia de mitjans, sense ni una sola paraula o partícula de farciment o ornament, i en quatre heptasíl·labs impecables amb rima consonant als versos parells. M’atreviria a dir que tot un Josep Carner o un Marià Manent haurien signat de bon grat aquesta petita joia.
         En algun cas, la seguretat en l’ofici permet a l’autora fins i tot exercicis de virtuosisme tan reeixits —tan poc forçats— com aquest:

Jo sols vull
(Tot en monosíl·labs)

Tinc un vas que és tot ple d’or
i un sac nou ben ple de blat.
No sé amb quin fi me’ls han dat;
sé quin pes em fan al cor.
Ho duc tot dins de la mà
i no sé què n’haig de fer!
Si tu ho vols, et puc dir: —Té!,
per a tu tot l’or i el pa.
Jo en tinc prou amb llum de sol,
blau de mar i verd dels pins,
i amb les flors i els cants tan fins
de les aus tot fent el vol.
Jo sols vull un dolç mot teu
i, per nord, el dit de Déu.

         Evidentment, la poetessa està pensant en la famosa Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart, que justament comença amb la pregunta de Déu “I tu què vols?”, però ella recull el desafiament verbal amb una gosadia sense jactància i el resol amb una sintaxi molt més complexa, i en forma de sonet perfectament escandit i rimat. El poeta de Sabadell s’hauria tret el barret, no en tinc cap dubte.
         En algun altre cas, l’autora es permet fins i tot agafar-se a un tema de la literatura universal per trenar-ne algun fil per als infants. Fixeu-vos en aquestes dues quartetes, que aprofiten magistralment un tema famós de l’escena de la primera nit d’amor del Romeu i Julieta shakespearià:

Els ocells

Quan el rossinyol es lleva,
l’alosa se’n va a dormir;
ell, de nit, canta a la lluna;
ella, al sol, de bon matí.
Les cançons de l’un i l’altra
s’entrellacen a l’espai
i ens fan creure en el miracle
que els ocells no dormen mai.

         De la mateixa manera, la poetessa reprèn sovint temes de la nostra tradició oral per refrescar-los i donar-los nova vida, com ja havia començat a fer el jove Josep Carner amb una intenció equivalent:

El gegant del Pi

El gegant del Pi
discuteix amb la geganta;
el gegant del Pi
diu que sol no vol sortir.
La geganta diu
que li punxa una sabata;
la geganta diu
que va coixa i tothom riu.
Li han mirat el peu
per curar-li la punxada,
li han mirat el peu
i cap marca no s’hi veu.
—No hi teniu cap clau,
missenyora la geganta,
no hi teniu cap clau;
no mentiu així, si us plau!
Val més dir-ho clar,
si voleu sabates noves,
val més dir-ho clar,
de bon grat les vull comprar.

Ben acompanyat
ara balla amb la geganta,
ben acompanyat
pels carrers de la ciutat.

         Però al mateix temps, l’autora no es conforma gens amb mirar —sense ombra de nostàlgia, per cert— cap al passat conegut, sinó que sent una curiositat inexhaurible per les novetats del present i fins per les que puguin venir en el futur. Els seus llibres, així, van plens d’ordinadors, d’extraterrestres, de semàfors, de teleaddictes o de galàxies zz:

Obediència

Confio a l’ordinador
un secret de tinta blava,
i he estripat el vell quadern
on feia temps que el guardava.

—Amic, no m’has de trair
—li dic—; de tot això, calla!

I ell és tan obedient
que m’ha esborrat la pantalla.

         En alguna ocasió, fins i tot sembla que la poetessa es torni literalment profètica, com en aquesta premonició de la imminent arribada del “twitter”:

El pollet

Voldria saber què diu
el pollet quan fa “piu-piu”…
Si té gana, si té set,
si pateix calor o fred,
si està trist, si està content,
si m’entén o no m’entén.

Si ell no pot saber parlar,
hauré d’aprendre a piular.

         És també remarcable l’agudesa i la finor amb què interpreta la psicologia infantil, com ara en aquest poemet:

El bany

La nina de drap
que més m’estimava
s’ha descolorit
perquè l’he banyada.
Quan la mare em renta,
jo també tinc por
que em descoloreixin
l’aigua i el sabó.
Cada dia ho miro…,
però veig que no.

         O, encara, la psicologia preadolescent o fins i tot adolescent:

A classe


No es deu pensar que l’he vista
quan de reüll em mirava
mentre jo feia el distret…
Escric, i la mà em tremola…
a més de fallar el problema,
ni sé les faltes que he fet!

         És lògic que en l’obra d’una autora amb una voluntat de servei tan conscient hi hagi bones incursions imaginatives en el terreny didàctic, també present a la poesia de tradició oral. Com ara aquesta poesia, que es descabdella resseguint amb ordre les xifres del sistema numèric:

Reunió d’amics

El primer de la reunió,
l’u, va dret com un bastó…
El dos, que s’ha entrebancat,
s’ha quedat agenollat.
En veure’l tan arrupit
que no li arriba a la sola,
el tres de riure es cargola.
El quatre, sorrut, se’l mira
assegut a la cadira
prop del cinc, que fa el gallet
i llueix ploma al barret.
Entra el sis, panxacontent,
amable amb tota la gent,
agafat al braç esquerre
del set, que sols mira a terra.
Ve l’amic vuit, rodanxó,
amb aires de gran senyor
i contorns de carbasseta.
Per fi entra el nou, capgròs
però escarransit de cos,
que en una safata neta
porta un zero més gros que ell.
Tots li criden: “Visca! visca!”
Però el zero li rellisca…
i es queden sense tortell!

         En el mateix sentit cal considerar el recurs a la faula animal, d’antiquíssim prestigi didàctic, com ara aquesta:

La ballarina


Fa bon dia;
la tortuga
prou faria
ballaruga,
mes, la closca
tan feixuga
no li deixa
marcar el pas.
Una amiga
sargantana,
sí, que balla
la sardana,
i la pobra
li demana
d’ensenyar-li’n
el compàs.
És inútil
la lliçó;
no progressa
poc ni gaire;
un difícil
saltiró
l’ha deixada
panxa enlaire.


         O, encara, la seva aplicació a objectes inanimats com en el cas següent:

El càntir i el porró


El càntir diu al porró:
—Voldria ser transparent
com tu, per poder saber,
un cop servida la gent,
si sóc buit o si sóc ple.—
El porró li diu: —No cal;
ho tinc ben estudiat:
en lloc d’aigua, posa’t vi
i veuràs ben aviat
quan t’hauràs de tornar a omplir.
No et caldrà ser endevinaire;
sabràs, tot i sent opac,
que de vi no en queda gaire,
si l’home ja està embriac.[5]


*        *        *

         No vull acabar el meu —el nostre— homenatge d’avui a la Joana Raspall sense fer-vos una confidència que pot resultar sorprenent, però que en realitat, si ho penseu bé, no ho és pas tant. En el transcurs d’una visita a casa seva, a mitjan mes de març passat, la Joana em va dir, sense escarafalls: “No comprenc per què han donat tanta importància a la meva poesia per a nens; només és una petita part de la meva obra.”
         Bé, doncs jo crec que nosaltres tenim tota la raó del món de celebrar la seva aportació incomparable a la poesia infantil, però també crec que faríem mal fet de no parar atenció a la seva sorpresa consideració. Joana Raspall, en efecte, ja era una poetessa feta molt abans que es decidís a escriure per a nens. I no ha deixat de ser-ho fins al final. En particular, la seva obra lírica s’ha enriquit en aquests últims anys de vida amb alguns dels seus millors poemes, i la majoria d’aquests donen testimoni d’una experiència, la vellesa extrema, que esdevé senzillament excepcional; jo no conec cap poeta que ho hagi pogut fer abans (històricament, hi ha hagut molts poetes que han desaparegut abans de fer trenta anys, però n’hi ha hagut molt pocs que hagin passat dels vuitanta amb la mà a la ploma i les facultats poc o molt senceres).
         Per això, aprofitant l’aparició recent de la Poesia Lírica Completa,[6] m’agradaria acabar llegint uns versos de l’altra Joana Raspall. Es tracta d’un poema del llibre Jardí vivent, publicat fa tres anys.[7]

Hora de plegar

La tasca inacabada
                   —la tasca no té fi—
em tempta d’aturar
                   les busques implacables
i eternitzar, madur,
                   el gest que rep i dóna.

Ahir —quan era avui—,
                   semblaven primaveres
i boires matinals
                   la corrua dels dies.
Avui —que ja és ahir—,
                   a cada alè que brolla
el fred és més punyent
                   i el sol inabastable.

El sol era ben meu!
                   mes, ai!, la imperceptible
llepada enganyadora
                   dels dies me l’ha pres.
Només pel dol que sento
                   puc dir que sóc, encara;
perquè em veig cada dia
                   puc dir que em reconec.

Tot és sense resoldre;
                   l’angoixa pesa massa.
El goig d’haver servit
                   —a qui?, per què?, en què?—
no és prou intens per dar-me
                   la pau que em salvaria–

Ve l’hora de plegar.
                   La feina em cau del cor
—esquinç dolorosíssim—,
                   i es posa en altres mans.

L’amor les acompanyi!




[1] Sant Feliu Respon. "Joana Raspall, escriptora catalana", Sant Feliu Respon (Sant Feliu de Llobregat), núm. 22, novembre-desembre 2006
[2] E. Morer i Serra. "Escalant els grans versos. Entrevista a Joana Raspall", Faristol, núm. 56, 2006, pp. 14-15.
[3] http://www.lletres.cat/sumari/index.php?cont=article&article_id=418
[4] Aprofito l’ocasió per suggerir als companys de l’Eixam d’Amics de la Joana Raspall que ens facin el servei de recuperar els articles de la Joaneta a la revista Claror i penjar-los a la seva pàgina web; tant els que parlen d’educació dels infants com els que parlen del paper de la dona a la societat. És una feina que es pot fer des de casa, perquè la revista es troba tota digitalitzada a la pàgina de la Xarxa d’Arxius Comarcals.
[5] Em permeto ara un altre suggeriment, aquest cop als tres editors de la poesia infantil de la Joana: per què no us poseu d’acord per fer una coedició de tota la seva poesia per a nens? Seria el millor homenatge que li podríem fer. I que així el llibre fos a totes les escoles i a totes les biblioteques, per no dir també a totes les cases.
[6] Joana Raspall, Batec de paraules. Poesia lírica completa, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2013.
[7] Joana Raspall, Jardí vivent, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2010.