divendres, 17 d’abril del 2020

Poema de Joana Raspall al programa FAQS







Vellesa
Sóc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l’esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l’han cobert de "aire
l’amor de tantes "ors.
Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m’abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada
sentiré enyorament.

Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)